L'enfrontament entre els escriptors i filòsofs Jean-Paul Sartre (París, 1905) i Albert Camus (Mondovi, Algèria, 1913) és dels que ha sobreviscut a les seves morts. Sartre es considerava més intel·ligent, creia que Camus no era un bon filòsof i va refusar el Nobel de literatura el 1964 "pel seu gran valor burgès".

Camus, en canvi, reconeixia la intel·ligència de l'altre, però se sabia força més atractiu, pensava que Sartre no era un bon novel·lista i, el 1957, tres anys abans de la seva mort en accident de trànsit, va acceptar el Nobel de literatura.

Combat d'idees
Malgrat tot, abans d'acabar enfrontats per les idees, durant una dècada els dos homes van ser amics. L'any 1943, Camus va presentar-se a Sartre i li va fer saber que l'admirava. No feia gaire que el parisenc havia comparat l'algerià amb Kafka i Hemingway, arran de la publicació de 'L'estranger'. Es diu que fins i tot la companya de Sartre, Simone de Beauvoir, va oferir-se a Camus. Però aquest la refusà. Cosa que enutjà Sartre, més que no pas la proposició d'ella.

L'amistat va començar a esquerdar-se el 1951 arran d'una crítica adversa de Sartre a 'L'home rebel' de Camus. Quan l'algerià va sostenir que les ideologies allunyaven l'home de la seva condició humana, o quan va assegurar que ell havia conegut la llibertat en la misèria i no pas llegint Marx, van acabar sense dirigir-se la paraula.

Albert Camus, el 1957