Al final del segle XVIII, l’italià Luigi Galvani estava disseccionant la pota d’una granota. El bisturí va tocar accidentalment un ganxo de metall, es va produir una descàrrega i la granota va estirar la pota per segon cop. Galvani va afirmar que havia descobert l’electricitat animal, una mena de força vital que feia moure els músculs. En aquella època la majoria de científics encara separaven els fenòmens relacionats amb la vida de la física en general.

El seu compatriota Alessandro Volta no va quedar convençut amb aquesta explicació. Ja havia fet un munt d’experiments sobre electricitat i en va fer un munt més. De tots aquests derivaria un sistema presentat el 1800. Consistia en una sèrie de parelles de discs de metall, un d’argent o coure i un altre de zenc, separat, cada conjunt, per un tros de roba o de paper amarat d’una solució salina. Això i un parell de fils permetien produir un corrent elèctric permanent. I com que els discs de metall estaven apilonats, el sistema es va anomenar pila. Va ser un invent molt important, però calia trobar-hi alguna utilitat.

El 1830 l’anglès John Daniell va simplificar el sistema, amb un elèctrode de coure i un altre de zenc submergits en dissolucions diferents. Així va néixer la pila Daniell, que va servir bàsicament per fer funcionar el telègraf. I l’altre gran pas el va fer el francès Georges Leclanché el 1868, quan va segellar i protegir els líquids. Naixia la pila seca, molt més còmoda i segura, que va generar un corrent de models millorats i de noves aplicacions.

Alessandro Volta presentant la pila elèctrica a Napoleó el 1801 / Wikimedia Commons