Al món existeixen diversos estats molt petits, i probablement el més important d’aquests microestats és el del Vaticà. Però en la segona meitat del segle XX van proliferar una altra mena de territoris, les anomenades micronacions, territoris sovint constituïts sobre illes artificials que s’autoproclamaven estats independents, sense, en la immensa majoria dels casos, cap mena de tradició històrica i, de vegades, fins i tot sense cap població. En la majoria dels casos aquestes proclamacions eren per raons econòmiques, encara que de vegades es van emparar en algun principi filosòfic o moral.

L’esperanto com a llengua oficial
El 1957 l’enginyer bolonyès Giorgio Rosa va construir una plataforma de 400 metres quadrats a l’Adriàtic que havia de servir per descarregar ciment transportat per naus. Aquesta plataforma tenia una mànega que portava el ciment a terra. El negoci no va anar gaire bé i finalment Rosa es va quedar amb la propietat d’aquella andròmina inútil. Aleshores es va adonar que la plataforma estava per molt poc en aigües internacionals i això podia ser un bon negoci. Va proclamar el maig de 1968 la independència de la plataforma sota el nom de República de l’Illa de les Roses i va fer oficial l’esperanto com a idioma, una bandera, un himne i una moneda. I segells per vendre, que també eren negoci. No va ser un detall menor que proclamés aigües internacionals el mar que rodejava la plataforma. Durant poc més d’un mes, les autoritats italianes van negociar-hi discretament, però Rosa es va encaparrar en la seva illa i va demanar suport a l’associació mundial de parlants d’esperanto. El 26 de juny de 1968 un petit estol de vaixells de la policia italiana van desembarcar a la plataforma i la van ocupar, i poc després l’illa artificial va ser desmantellada per sempre.