A principis de juliol de 1898 la guerra de la independència de Cuba va quedar enllestida. L’1 de juliol el cos expedicionari nord-americà va derrotar els soldats de lleva espanyols que defensaven Santiago de Cuba, a la batalla de les Lomas de San Juan. I el 3 de juliol els sis vaixells de la flota espanyola van sortir de port i van ser anihilats per les naus nord-americanes que només van patir la baixa d’un soldat, mort pel retrocés del seu propi canó, mentre que dels espanyols en van morir tres-cents cinquanta.

Desinformació i propaganda
Un desastre militar tan gros no hauria d’haver agafat per sorpresa l’opinió pública espanyola, però el cert era que la gent no estava gens ben informada. La Vanguardia del 5 de juliol deia: “La impresión saliente es el heroismo de las tropas españolas. Los sucesos ulteriores mejoran aún esta impresión y afirman que los yankees han sufrido una derrota en Santiago y han tenido que retirarse hacia el mar”. L’Abc de Madrid, en el suplement Blanco y Negro, es reia de la figura arrodonida dels generals nord-americans i la definia com a burgesa.

A més, treia importància al desembarcament de les tropes nord-americanes. I l’esquadra? Doncs l’esquadra, segons la premsa, estava preparant un cop mortal contra els americans (de fet, en aquells moments estava més a prop del fons del mar que de la superfície) i es disposava primer a canonejar els soldats americans que atacaven Santiago i després a sortir del port i enfonsar els maleïts protestants anglosaxons. Així ho feien constar, en cròniques contradictòries, diaris com El Heraldo de Zamora, El Liberal de Menorca o El Adelantado de Salamanca.

La derrota en dos dies de diferència de l’Exèrcit i l’Armada espanyoles va provocar un fort sotrac moral en aquella opinió pública convençuda de la superioritat militar i moral de la seva causa. A més, un cop derrotats, els diplomàtics espanyols van haver d’empassar-se les condicions que els van posar els nord-americans i, en menor mesura, els cubans. A les negociacions de París a finals d’any, la humiliació va ser constant. Mentre Espanya va enviar gent amb càrrecs d’alt nivell, els quatre americans es van identificar, simplement, com a ciutadans dels EUA.