Nicholas Sauvage gestionava la línia de carros que anaven de París a Amiens. El 1640 se li va acudir que també podia llogar-los, amb conductor i tot, perquè la gent anés des de París on volgués, pagant deu sous per hora. Els cotxes tenien quatre places i estaven repartits per diversos barris, però el negoci es portava des de l’Hôtel de Saint-Fiacre, un hostal i taverna que duia el nom d’aquest sant irlandès. I per això els carros de lloguer es van començar a conèixer com a fiacres.

L’invent va tenir èxit. A poc a poc es va estendre per moltes ciutats i es va intentar regular. A mitjan segle XIX aparegueren estris mecànics com el registre de milles per comptar les distàncies i el preu a pagar. Als conductors no els feia gràcia que els controlessin. Quan el berlinès Wilhelm Bruhn va inventar un aparell que va anomenar taxímetre (de la paraula francesa taxe, ‘preu’, i de la grega metron, ‘mesura’), als conductors els va molestar tant que es veu que van portar Bruhn fins al riu i el van llançar a l’aigua –tot i que no consta que, a més, li cobressin el viatge.

Malgrat tot, el taxímetre es va imposar i el 1897 aparegué el primer vehicle que en portava: un Daimler Victoria amb motor elèctric. I no només es va imposar el taxímetre, sinó que a més el nom de l’invent, escurçat, va donar nom als vehicles: taxis. En poc temps, la màquina va ser plenament acceptada i, cap al 1980, van aparèixer els taxímetres electrònics.