Per als amants del futbol, el concepte 'fúria espanyola' es refereix a una pretesa rauxa que la selecció espanyola experimenta quan desitja venjança per alguna raó fosca, que li permet sense tècnica ni habilitat guanyar els partits per pura obcecació. Però això de la 'fúria espanyola' és com els habitants flamencs de Malines van anomenar la salvatjada que les tropes espanyoles van fer durant tres dies a la seva ciutat.

Al principi de la guerra dels Vuitanta Anys, els partidaris del príncep d’Orange van ocupar les ciutats del sud dels Països Baixos. El virrei, el duc d’Alba, va decidir entrar a matadegolla a les ciutats rebels, com Malines, i va enviar el seu fill, Fadrique, a complir l’ordre. Els soldats d’Orange, quan es van assabentar del que els queia a sobre, van marxar, i amb ells tots els partidaris de la rebel·lió. Els que es van quedar eren catòlics i defensors de Felip II. Quan les tropes del D’Alba petit van arribar a la ciutat un 2 d'octubre del 1572, els espanyolistes els van obrir les portes i van sortir tots contents cantant per rebre els seus teòrics defensors.

Potser l’accent no els va convèncer o potser tenien un mal dia, però el cert és que les valentes tropes espanyoles van degollar sense compassió ni miraments els primers incauts que els van rebre. Assalt a sang i fetge. Durant tres dies, els soldats es van apoderar de la ciutat i van robar, violar, matar i cremar tot el que els va venir de gust, probablement més empipats amb el maltractament que els impartien els seus propis comandaments que amb els pobres habitants de Malines.

El resultat va ser que després de la 'fúria espanyola' molts més habitants dels Països Baixos es van fer independentistes i, malgrat que encara van passar uns anys, el país va arribar a ser lliure dels ocupants.