El novaiorquès George McGill era dels que no volien perdre els papers. Per això el 1866 es va empescar una petita peça de metall que es podia plegar per mantenir unit un conjunt de fulls. McGill va superar-se a si mateix l'any següent, quan va patentar una petita premsa capaç d'inserir el metall en els papers. És a dir, que va inventar la grapadora. Encara la va millorar més i a la primeria del 1879 va aconseguir la patent 212.316. La descripció ocupava gairebé cinc pàgines que, sens dubte, devien anar grapades.

La grapadora de McGill va tenir èxit comercial. I això cal valorar-ho molt, perquè té mèrit vendre una maquineta que pesava més d'un quilo i que només podia dur una grapa. Però ja s'havia obert el camí i a l'inici del segle XX van aparèixer màquines que ja podien contenir unes quantes grapes. I el 1941 va sorgir una grapadora que podia grapar els papers entre ells o a fusta o cartró. La grapa podia quedar tancada amb les puntes cap endins o bé amb les puntes cap enfora, perquè fos més fàcil tornar-la a treure. Aquesta és la base de les grapadores actuals, i la novetat devia ser tan curiosa que va merèixer una nota a la revista nordamericana ‘Popular Mechanics'.

A partir d'aquí van aparèixer grapadores de molts tipus, entre les quals hi ha la que utilitzen els metges per posar punts. Probablement McGill s'hauria esgarrifat si li haguessin dit que, a banda de papers, un dia una màquina basada en el seu invent graparia la pell humana.