Fa vora cinc mil anys un babiloni va escriure en uns recipients una recepta per fer sabó —que és el que devien contenir els pots—: greix, cendres de fusta i aigua. Sembla que ho feien servir per rentar teixits. Poc més tard, els egipcis utilitzaven una barreja d'olis amb sals alcalines per rentar-se la pell. I els romans van prendre l'oli i el costum dels egipcis i una paraula dels germànics per denominar-lo: 'sapo', que originàriament es referia a una crema per tenyir els cabells de vermell.

De fet, al principi només l'utilitzaven per rentar ferides o intentar guarir malalties de la pell. Més tard va acabar sent d'ús general per rentar-se el cos. L'imperi Romà va desaparèixer, però el sabó va romandre. Els àrabs en fabricaven amb oli d'oliva aromatitzat amb farigola. Però també van introduir a la recepta hidròxid de sodi o sosa, que ja no ha desaparegut de la majoria de sabons.

Aquella tècnica va donar lloc a una potent indústria, que cada vegada necessitava més sosa. El procediment per obtenir-ne d'artificial va comportar una gran batalla química i industrial, i paradoxalment es van generar indústries molt brutes i problemes de salut força greus deguts a la contaminació. Però amb els anys les indústries van esdevenir més netes i els sabons, més populars. Fins al punt que al segle XX les empreses van patrocinar serials de ràdio i després de televisió: per això encara se'ls anomena 'soap opera'.

Aquesta secció es va publicar al Sàpiens n. 163, de desembre de 2015.