Els del 'Titanic' eren músics subcontractats per la principal agència amb què treballaven les companyies marítimes del Regne Unit, la Black Brothers. Viatjaven amb bitllet de passatger de segona classe, no com a plantilla, i els cobraven fins i tot el vestit. No hi havia una única banda de músics, al vaixell, sinó dues: un tercet amb piano que tocava al Cafe Parisien i el quintet dirigit per Wallace Hartley, que amenitzava l’hora del te i els balls d’havent sopat. 

La nit eterna
La fatídica nit en què el transatlàntic va topar amb l’iceberg, els músics van continuar tocant per mantenir la calma entre els passatgers, quan encara no sabien que l’accident era mortal. Va ser la primera vegada que les dues bandes van tocar juntes, i ho van fer fins al final, per decisió de Hartley (a la foto, el seu violí, que es va trobar lligat al cadàver quan el van recuperar del naufragi, i que va ser subhastat a l'octubre de 2013 per un milió d’euros). 

Cap d’ells no va sobreviure aquella nit d’abril del 1912, quan van tocar fins al darrer instant, abans de perdre’s al mar amb la resta de personal i viatgers que van morir. Per això els músics del 'Titanic'  són recordats com a herois al Regne Unit, on trobem nombroses plaques i monuments honorífics. Què van tocar? La resposta se la van endur al fons de l’oceà, tot i que alguns supervivents van explicar que des dels iots salvavides s’escoltava una versió de l’himne 'Nearer, my God, to Thee' (‘Més a prop teu, Déu meu’). Un autèntic misteri que es va empassar el mar.