Aquell matí, abans que les sales s’obrissin al públic, dos copistes que treballaven habitualment al Museu del Louvre van instal·lar-se davant del quadre de Leonardo da Vinci, com cada matí. Però a la paret només hi havia la taca que mostrava on havia estat la famosa pintura. Avisats els treballadors del museu, de seguida van trobar-ne el marc trencat i abandonat en una de les escales de l’edifici. Havien robat 'La Gioconda'!

La commoció va ser immediata arreu del món. El director del museu, Théophile Homolle, va ser obligat a dimitir i seixanta inspectors de la 'Sûreté' van dedicar-se en exclusiva a investigar el robatori, dirigits pel comissari Hamard. En trobar una empremta dactilar en el marc, es va comparar amb les empremtes dels 257 empleats. Va ser debades.

Qui havia robat el quadre? 
De teories no en faltaven: una organització jueva que volia venjar Dreyfus; un espia del kàiser que volia desprestigiar França... Fins i tot Guillaume Apollinaire va ser detingut: el seu secretari havia escrit a les autoritats reclamant una fortuna pel quadre. Que el poeta no tingués res a veure amb l’estafa no va importar; també es va detenir Pablo Picasso, per l’interès que demostrava per l’obra.

On era 'La Gioconda'? 
De fet, ben a prop del Louvre. El vitraller encarregat de posar-hi un vidre, un italià anomenat Vincenzo Peruggia, fent l’encàrrec se li va acudir robar la pintura. Es va amagar en una sala fins que van tancar el museu, va enrotllar la pintura, se la va posar sota la brusa i, simplement, va sortir l’endemà sense problema. Dos anys després se la va endur a Itàlia per intentar vendre-la i el van enxampar. Jutjat allí, va al·legar haver-lo robat per tornar-lo al seu país. Així va guanyar gran popularitat i una condemna menor: set mesos de presó.

^{Reconstrucció del robatori de 'La Gioconda' / Roger-Viollet (Wikimedia Commons)}