Les més antigues descobertes pels arqueòlegs són de fa uns 3.500 anys i es van trobar a Mesopotàmia. Consistien simplement en una fulla de bronze en forma de “U” i amb les parts interiors esmolades. Calia posar l’objecte per tallar a la part interior de l’eina i prémer-la fort, cosa que requeria força, traça i paciència. Quan es deixava anar, el metall tornava a la posició inicial. Els egipcis en tenien de molt adornades, però igual de poc pràctiques. 

Així que van haver d’arribar els romans, que posaren la funcionalitat per davant de l’estètica. Utilitzaren dues fulles de metall articulades i unes anelles que permetien prémer i afluixar de manera més còmoda. Les feien servir per tallar roba i els cabells i la barba. Però aquesta forma de prendre el pèl va durar poc, perquè amb les invasions bàrbares es van perdre moltes innovacions romanes i Europa va tornar a les tisores primitives. Sortosament, a la darreria de l’edat mitjana es va recuperar l’invent romà, que és la base de les tisores modernes. 

A partir del segle XVIII es van començar a produir en quantitat. Robert Hinchliffe, de Sheffield, les feia d’acer i va ser el primer que es va anunciar com a “refinat fabricant de tisores”. El 1893, la nord-americana Louise Austin va fer un pas més i patentà unes tisores amb fulles dentades, amb les quals la roba es tallava sense que s’esfilegués. Lamentablement, se’ns ha acabat l’espai i hem d’acabar el text aquí, per evitar que després algú faci servir les tisores per escurçar-lo.