El 1805, el farmacèutic francès Jean-Joseph-Louis Chancel va inventar el que s’anomenaria encenedor oxigenat. Consistia en una barreja de clorat de potassi, sofre, sucre i cautxú que s’havia de submergir en un potet amb amiant amarat d’àcid sulfúric. Feia flama, però no cal saber gaire de química per comprendre que era un sistema molt arriscat i procliu a produir accidents.

El 1827, un químic i farmacèutic anglès anomenat John Walker va decidir inventar el llumí de fricció –mentre un homònim seu preferia provar fortuna amb el whisky. Consistia en un bastonet de fusta que a la punta tenia una barreja de clorat de potassi, sulfur d’antimoni, làtex i midó. S’encenia simplement fregant-lo damunt d’una superfície rugosa. Va tenir el descuit de no patentar-lo i li van sorgir diversos imitadors. Però el sistema no era prou segur, perquè es podia encendre accidentalment, feia pudor i podia provocar enverinaments.

La solució va arribar el 1836, quan el químic hongarès János Irinyi va deixar de banda el clorat de potassi i va fer servir fòsfor, òxid de plom i goma aràbiga. Havia nascut el llumí modern i segur. Però fins aquell moment es feien de fusta i eren grans, i a Joshua Pusey, conegut advocat de Pennsilvània i gran fumador, li feien nosa. En va inventar uns de fets amb paper, més petits i lleugers. No va fer fortuna fins que una companyia d’òpera va tenir la pensada d’anunciar-se en els petits blocs que contenien els llumins, que es van convertir així en un nou element publicitari.