Robert Adler no sabia què li feia més mandra: si suportar un programa de televisió que no li agradava o aixecar-se per canviar de canal. Per això va decidir inventar el comandament a distància. La motivació no devia ser aquesta, perquè Adler mirava molt poc la televisió. Però a Zenith, l’empresa on treballava el físic austríac emigrat als Estats Units, ja havien provat dos sistemes per comandar el televisor des de la cadira. Un, produït el 1950, es deia Lazybones (‘gandul’), però el seu fil limitava molt el seu radi d’ús.

Comandament amb fotocèl·lules
Un segon aparell, del 1955, es deia Flashmatic. Ja no tenia fil, i funcionava amb un raig de llum que activava una fotocèl·lula. El problema era que si la llum del sol o d’una bombeta incidia en la cèl·lula, el sistema també es posava en marxa. Adler va dissenyar un comandament que funcionava amb ultrasons, inaudibles per als humans. Els ultrasons incidien en unes petites barres d’alumini dins del televisor i cadascuna reconeixia una freqüència concreta per canviar de canal. Era el 1956, i fins al 1980 només se’n van vendre a tot el món nou milions d’unitats.

El zàping: un invent d'Adler?
Avui, els comandaments funcionen amb infraroigs i ja no en tenen només els televisors —amb dotzenes de canals i tants anuncis són absolutament imprescindibles—, sinó tota mena d’aparells electrònics, a més de cotxes i portes de garatge, per exemple. Adler va fer vora 200 invents. Però n’hi ha un que se li atribueix i que ell rebutjava: negava haver estat l’inventor del zàping, tot i que fos una derivació ben natural del seu comandament a distància.