Al segle XIX hi va haver un bon nombre d’artistes que se sentiren cridats a sortir dels seus tallers i pintar la natura en directe. Però com que la majoria es fabricaven les seves pintures al moment, això comportava problemes pràctics. Aparegueren pintures ja preparades, contingudes en bosses fetes amb bufetes de porc. Però els pigments s’havien d’utilitzar ràpidament perquè es feien malbé. 

Fins que va aparèixer el nord-americà John G. Rand, que tenia l’avantatge de ser químic i pintor a la vegada. Va inventar un tub de metall que es podia tancar de manera hermètica amb una pinça. A més, es podia doblegar per extreure’n fins a l’última gota de pintura. El 1842, Rand va obtenir una patent per millores en recipients plegables i amb tanca. Però qui de debò va obtenir millores va ser el fabricant londinenc de pintures Winsor & Newton, que veient el futur de l’invent va adquirir-ne els drets. 

Al principi el producte es venia com el “tub plegable de Rand”, però el cognom de l’americà va desaparèixer ben aviat. Una altra millora va arribar el 1859, quan un altre fabricant de pintures, el francès Alexandre Lefranc, hi va incorporar un tap de rosca. Amb això i el cavallet plegable, tot estava preparat per a la pintura en plein air. Pierre Auguste Renoir va dir que sense els tubs de metall no hauria nascut l’impressionisme. És a dir, que per explicar la història de l’art s’ha de passar pel tub.