A Chester Carlson, un físic nord-americà que treballava en una oficina de patents, se li feia molt pesat copiar documents una i altra vegada. Patia artritis i era miop. Per això va pensar que valia la pena inventar alguna cosa que l’ajudés. Treballant a la cuina de casa, va acabar descobrint un enginyós sistema basat en un principi que tots coneixem: fregant un bolígraf a la roba el carreguem electrostàticament, i així podem agafar paperets com si fos un imant.

Carlson va utilitzar un feix de llum per eliminar les càrregues electrostàtiques d’una placa de zenc. Com que les parts en negre d’un text o una imatge no deixaven passar la llum, algunes zones de la placa es mantenien carregades. I era en aquestes parts on quedava enganxada una pols molt fina que reproduïa la silueta desitjada. Era el 1938 i havia nascut la primera fotocopiadora. Finalment, una petita fàbrica de paper de fotografia, Haloid, es va avenir a comercialitzar-la.

Diferents nomenclatures
Carlson anomenava el mètode 'electrografia', però el terme era massa llarg i poc comercial i l’empresa el va anomenar 'xerografia'  —que en grec significa ‘escriptura en sec’ i que, ben mirat, no és gaire més comercial que l’anterior. A partir d’aleshores l’empresa es va dir Xerox i la gent va començar a parlar de 'xerocòpies'. Als anys seixanta les fotocopiadores ja eren molt usuals, i fins i tot n’havien aparegut en color. Carlson va morir el 1968 sense veure com la tecnologia digital millorava el seu invent.