La senyora Dickson es feia sovint ferides mentre cuinava. Però tenia la sort que el seu marit, amb qui s’havia casat el 1917, treballava al Departament de Vendes de Johnson & Johnson i, precisament, s’ocupava de gases i d’esparadraps. Cada vegada que la seva dona es feria, Earle Dickson li posava una gasa protectora. Però Earle era un nord-americà despert i va observar que allò no era operatiu. La gasa dificultava els moviments i al cap de poc era fàcil que caigués. Així que va posar un petit tros de gasa a l’esparadrap i amb allò va tapar la ferida. Tot quedava protegit, sense dificultar els moviments.

Dickson havia inventat el que es coneixeria com a Band-Aid, però els seus caps no se’n van adonar de seguida. Quan els va presentar l’invent, no hi van veure utilitat. Quan ell va demostrar com era de fàcil usar-lo, van decidir fabricar-ne. Però el producte tenia unes mesures molt poc pràctiques: més de dos pams de llarg i vuit centímetres d’ample. Va ser un fracàs. Per no llençar-ne l’excedent, el van regalar als Boy Scouts, perquè ho fessin servir amb les ferides que patien. I els escoltes van fer la seva bona obra: van popularitzar tant la Band-Aid que molta gent va començar a demanar-ne.

A partir de 1924, Johnson & Johnson va començar a fabricar tiretes amb mides diferents. El 1939 va crear els apòsits estèrils i el 1958 va substituir la roba per un plàstic. A Dickson el van nomenar vicepresident i membre del Consell de Direcció de l’empresa. Va ser una manera de cobrir la ferida produïda per no haver-li fet cas de bon començament.