“Finales del siglo XIX. Barcelona se desarrolla por parejas. Excluidas en absoluto las medias tintas. Meyerbeer o Wagner como compositores. Estas eran las divisiones del envejecer de un siglo modelo de luchas y peleas.” Amb aquestes paraules recordava Rafael Moragas la febre wagneriana a la capital en un article publicat a la revista ‘Barcelona Atracción’ l’any 1935, 25 anys després de l’estrena de la Tetralogia al  Liceu.

Però d’on neix la passió wagneriana a una ciutat amant de l’òpera francesa? El primer públic d’una de les seves peces —la marxa del segon acte del ‘Tannhäuser’— no van ser els senyors del Liceu, sinó els obrers a qui Clavé oferia un dels seus concerts estiuencs als desapareguts Jardins Euterpe. Un estudiant de medicina, Joaquim Marsillach, va ser el primer català que va trepitjar Bayreuth i l’únic que va conèixer Wagner. Juntament amb Josep de Letamendi serien de seguida apòstols del wagnerisme. L’èpica wagneriana, l’espectacle total, la mística i els valors dels seus personatges... van trobar en els intel·lectuals de la Renaixença un públic que hi veia projectada la seva pròpia narrativa i estètica. La ciutat més wagneriana del sud d’Europa va aprofitar el fus horari per estrenar ‘Parsifal’ abans de l’1 de gener del 1914, moment en què Bayreuth perdia l’exclusivitat per programar l’òpera de la qual havia gaudit durant 30 anys. Wagnerians del sud, més wagnerians que ningú.