Parla el pres número 121.097 del camp d’extermini de Birkenau: “Després de l’arribada al camp només la música m’ha permès de no caure en la desesperació. Perquè un home sense esperança és un home mort. La música m’ha permès de suportar coses que no són suportables”. Són paraules del jueu grec Jacques Stroumsa, més conegut com el violinista d’Auschwitz. Stroumsa, que va dedicar la vida a donar a conèixer el genocidi nazi, va salvar-se per saber tocar el violí. Als camps nazis, curiosament, la música formava part del dia a dia: marcava el ritme de les desfilades dels presos o amenitzava les vetllades dels oficials de les SS.

Al capdavant de l’orquestra femenina d’Auschwitz trobem la també violinista Alma Rosé, neboda de Gustav Mahler. Al camp, va tocar les peces favorites de Mengele, cosa que no la va lliurar d’una mort per botulisme. Però la música, aquella art que Hitler havia de fer renéixer (en paraules de Richard Strauss l’any 1933), va ser una més de les armes propagandístiques del règim: l’any 1944, el camp polonès de Theresienstadt, on estaven presos un bon grapat de músics i compositors, va rebre la visita de la Creu Roja. Entre els diferents números previstos per donar aparença de normalitat hi havia l’òpera infantil 'Brundibár' de Hans Krása. Després de la visita, bona part dels nens van marxar a Auschwitz, acompanyats del compositor. Els supervivents han viatjat anualment al camp per recordar la música que els va fer lliures.