A mitjan anys seixanta, diverses companyies dels Estats Units, especialment de Califòrnia, van començar a explicar que estaven a punt d’aconseguir un sistema per preservar els cossos d’humans a punt de morir o tot just acabats de morir per tal de mantenir-los en un estat de congelació que permetés reviure’ls molts anys després, quan s’hagués descobert la teràpia que curés la malaltia que els havia condemnat.

Aquells anuncis van aixecar tant d’entusiasme com escepticisme, però, en tot cas, no es van concretar en cap congelació d’humans. Quan Walt Disney va morir, el desembre del 1966, de manera sobtada per al públic (realment, per un procés cancerós fulminant), la família va incinerar-lo amb una discreció extrema, fet que va fer pensar que l’havien criogenitzat. Fins i tot el seu amic Salvador Dalí ho va arribar a afirmar.

James Bedford era aleshores un professor de Psicologia de la Universitat de Califòrnia que estava clarament a punt de morir-se de càncer. Molt conscient d’això, va decidir deixar 100.000 dòlars per finançar la despesa de la criogenització i de la conservació durant molts anys del seu cos. El bon home va finar el 12 de gener de 1967 i, menys de dues hores després de la mort, el seu cos va ser congelat. Els metges li van injectar una solució de dimetilsulfòxid que, probablement, li va deteriorar les neurones d’una manera irreversible.

Pelegrinatge congelat
A partir d’aquell moment, el cos congelat del senyor Bedford va començar un pelegrinatge per diversos centres dels Estats Units que el conservaven fins que, per una raó o una altra, anaven tancant. Fa un parell d’anys es va obrir el contenidor i van veure que el senyor Bedford, que avui en dia continua estant sota zero en un centre de Scottsdale, a Arizona, tenia un relatiu bon aspecte. Si un any o un altre revisqués, podria ser que decidís tornar-se a congelar uns quants segles més, vist el panorama.