Quan va començar la Primera Guerra Mundial, el 1914, tots els exèrcits contendents havien adaptat els uniformes, amb més o menys fortuna, a les noves maneres de combatre. Tots tret d’un, el dels francesos, que van anar a la contesa vestits d’una manera ben peculiar, amb un barret rodó i pla a la closca –anomenat quepis–, una mena de jaqueta llarga oberta per davant de color blau llampant i uns pantalons amples vermells, coneguts com a garance, que és el nom en francès d’una planta que els catalans anomenem roig. El vestit era espectacular i aconseguia que els soldats francesos poguessin ser vistos d’una hora lluny, cosa que no sembla el més adient, en un camp de batalla.

Els vestuaris cridaners havien estat una constant durant bona part del segle XIX. Com que les armes de foc no eren gaire precises, era més important que els combatents reconeguessin els del seu bàndol que no pas que els enemics no els veiessin. La precisió d’un fusell era tan baixa que fins que els enemics no estaven molt a prop no es podia garantir que el tret anés a parar allà on s’havia apuntat.

Uniformes més discrets
El 1829, França havia adoptat els pantalons vermells, la jaqueta blava i el quepis vermell o blanc. Inconfusibles. Però quan, avançat el segle, van esclatar les guerres colonials, tots els exèrcits van començar a vestir-se més discretament, tret del francès. Es considerava que era un senyal d’identitat que no es podia perdre. Hi havia raons molt importants: l’uniforme recreava la bandera del país i molts polítics i militars aconseguien guanys importants amb la venda dels uniformes acolorits. A més, els generals del país veí confiaven que amb l’empenta dels seus soldats corrent cap a l’enemic no hi hauria temps perquè els alemanys aconseguissin abatre’ls abans que arribessin a les línies adversàries. La previsió va ser del tot errònia: fins al moment en què es va canviar l’uniforme, mig milió de soldats francesos havien mort en combat.

Mala sort
Des de finals del segle XIX, el Govern francès ja s’havia adonat que calia canviar l’uniforme. Es van crear diverses comissions per estudiar com havia de ser el nou, però no es resolia res. El 1911, el polític més partidari de les reformes, Maurice Berteaux, va ser nomenat ministre de la Guerra, i va anunciar que s’acabaria el color garance i que els uniformes serien verd blavós, més modern.

Dos mesos després de prometre el càrrec, Berteaux va presidir la sortida d’una competició aèria, el ral·li París-Madrid. Els avions es van enlairar i les autoritats van anar a la pista a saludar-los. Un d’ells va tenir una fallada quan ja estava a l’aire i va tornar a la pista, de manera que va envestir el pobre ministre. Adeu a la reforma ràpida, que va tornar a caure en mans de les comissions ministerials inacabables.