Un dia de fa dos segles, una noia va entrar al consultori de René Laennec a l’Hospital Necker de París. Aquest metge era discret, i el va torbar la idea de posar l’orella damunt d’aquell pit femení per escoltar el cor. Com a solució d’emergència, va enrotllar uns papers en forma cònica. Aplicant la part ampla al pit de la noia, en va escoltar perfectament els batecs. 

Potser s'havia inspirat en el joc de parlar i escoltar a través d’una canya buida. Però va veure ben clar que la innovació no era gens infantil. Així que en hores lliures va començar a practicar ebenisteria i es va fer aparells una mica més sofisticats amb fusta i llauna. Va descobrir que podia escoltar amb qualitat el cor i l’aire que entrava als pulmons i va anomenar l’aparell ‘estetoscopi’, del grec ‘sthetos’ (‘pit’) i ‘skopos’ (‘examinar’). Aviat va constatar que el nom era injustament limitat, perquè el seu aparell li permetia auscultar altres parts del cos, i va començar a relacionar alguns sons amb possibles alteracions de salut. 

Naixia una nova eina per descobrir símptomes i fer diagnòstics acurats. El metge nord-americà George Cammann valorava molt l’invent, però no veia pràctic haver d’aguantar aquella mena de cilindre. També va pensar que si els metges tenien dues orelles valia més aprofitar-les totes dues. Així que el 1852 va unir diversos elements: dos petits auriculars d’ivori, dos tubs metàl·lics, una bola de fusta buida que amplificava el so i una mena de campana que s’aplicava al cos del malalt.

Primer estetoscopi de René Laennec