Sinibaldo dei Fieschi va ser sempre un home de caràcter. Va fer una carrera fulgurant dins de l’Església i va arribar a papa, amb el nom d’Innocenci IV, amb l’oposició violenta de l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Frederic II Hohenstaufen. Amb una actitud que barrejava la prudència —d’altres en dirien 'astúcia'— i l’habilitat per aplegar al seu costat forces poderoses, va acabar imposant-se a l’emperador, que va ser excomunicat i derrotat militarment. Entremig de tot això, Innocenci —que no va ser gaire encertat en l’elecció del nom— va proclamar una butlla cabdal: l’Ad extirpanda. Amb aquest nom tan suggeridor —les butlles sempre s’anomenen, com les àries de les òperes, per les primeres paraules de la proclama— el papa va permetre i, de fet, va incitar que s’usés la tortura per extreure la veritat als acusats d’heretgia.

La Inquisició, que, com la guàrdia civil, estava bàsicament composta per persones de gran cultura i intel·ligència, va usar a tort i dret el nou sistema d’aconseguir confessions i en va obtenir així una pila. Hi havia alguna limitació: s’havia de procurar que el torturat no morís, sempre que abjurés de l’heretgia; no se’l podia mutilar i només es podia fer un sol cop.

Feta la llei, feta la trampa
Els inquisidors, gent avesada al pensament jurídic més elevat, van interpretar la norma de manera creativa i, per exemple, quan el torturat ja no podia més, suspenien la tortura fins unes hores després, que continuaven com si fos la mateixa sessió. Les mutilacions també eren molt relatives: els inquisidors no ho feien directament, però si enmig d’una de les manipulacions del cos del desgraciat un membre es desprenia, mala sort...

La preclara visió d’Innocenci IV, seguida de manera entusiasta per Alexandre IV i Clement IV, va permetre en els segles següents obtenir milers de confessions dels torturats que, al mateix temps, van desarticular —sovint literalment— les organitzacions dels sediciosos tumultuaris que no responien a la generosa visió del món de l’Església del moment.