El 'Cant del Barça', amb lletra de Josep M. Espinàs i Jaume Picas i música de Manuel Valls, estrenat durant el 75è aniversari, té tanta força, expressa tan bé el sentiment culer, forma part tan ineludible del ritual blaugrana, que ha fet oblidar que el club va tenir quatre himnes anteriors.

Sobre l’himne del 1923, sobre el 'Barcelona, sempre amunt!' del 1949 i sobre 'L’himne a l’Estadi' del 1957, se sabia tot. Del que s’havia perdut el rastre era de l’himne del 1910. A partir, però, d’una referència al llibre de Daniel Carbó 'Historial del F.C. Barcelona' (1924), el Centre de Documentació i Estudis FC Barcelona va iniciar una recerca que l’octubre del 2014 va donar com a resultat la troballa d’una partitura manuscrita de l’himne per a piano a un arxiu musical de la Corunya. La tasca va concloure l'any 2017 en trobar, tant la partitura com la lletra, al fons Peris de Vargas de Barcelona.

L’himne s’havia estrenat el 17 de juliol del 1910, per tancar una temporada que havia acabat amb un triplet: Copa de Catalunya, Campió d’Espanya i Copa dels Pirineus. La banda militar del regiment Alcántara va interpretar-lo al vell camp del carrer Indústria durant un partit. La música era obra del director de la banda, José Antonio Lodeiro i la lletra de Santiago Albert.

Musicalment sembla un 'ragtime'. La lletra, en castellà, té un to bel·licós. Un partit de futbol és una batalla. L’equip, un exèrcit. Com a himne oficial, el club el va imprimir el 1915. Es venia, els dies de partit, a 2 pessetes. Podem dir que és l’himne futbolístic més antic d’Europa.

Un himne obra de militars
Com van arribar uns militars a fer l’himne del Barça? Vist amb perspectiva d’avui resulta incomprensible. En aquell moment presidia el club l’alemany Otto Gmelin, un home que el març d’aquell mateix any havia aprovat l’adopció de l’actual escut del FC Barcelona, amb la senyera incorporada, un gest clarament catalanista.

En aquell moment, entre els socis, però, hi havia uns quants militars. El general Juan Avilés i la seva família, per exemple, eren socis. També ho eren tots els germans Peris de Vargas, en el fons dels quals s’ha trobat la partitura amb la lletra.

L’any 1914 Joaquim Peris de Vargas va assumir accidentalment la presidència del club. Les seves maneres dictatorials, però, van encaixar malament en la institució. El conflicte va ser tan greu que, el juny del 1915, el capità general el va obligar a dimitir.