Des de 1911, es corre el Ral·li de Montecarlo. És la més antiga d’aquesta mena de proves on cotxes més o menys de sèrie competeixen en trams cronometrats a les carreteres convencionals. De fet, afirmar que els vehicles de ral·li són de sèrie és una mica agosarat, perquè els reglaments d’aquestes competicions permeten determinats canvis que els allunyen, de vegades molt, dels cotxes convencionals. Aquests retocs són la clau de volta de la competició, perquè, filant prim amb el reglament, uns determinats automòbils poden ser molt més potents o fiables que els altres.

En l’edició del 1966, no s’esperaven gaires sorpreses. Els dos anys anteriors havien vençut els Mini Cooper, uns cotxes anglesos que semblaven una capsa amb rodes diminutes, però, a més, es donava la circumstància que des del 1959 no guanyava cap cotxe francès i el ral·li, tot i que es corria a Mònaco, estava del tot controlat pels jurats oficials francesos.

Els Mini es van posar a córrer com bojos. De fet, quan va acabar la cursa, tres d’aquells cotxes anglesos copaven les primeres posicions. Era un triomf aclaparador. Per acabar-ho d’adobar, el quart classificat era un Ford fabricat a la Gran Bretanya, i només en cinquena posició hi havia un Citroën DS, pilotat pel finlandès Pauli Toivonen.

Un escàndol majúscul
Durant vuit hores, després del final, els jutges francesos van mig desmuntar els tres cotxes anglesos fins que van donar el veredicte: els llums que portaven –els mateixos dels dos anys anteriors– no eren reglamentaris perquè tenien un filament i no dos i, per tant, quedaven desqualificats, cosa que també li passava al Ford. Així, doncs, el vencedor era el Citroën francès.

L’escàndol va ser majúscul. Toivonen, el sorprenent guanyador, estava tan avergonyit que va decidir no participar mai més en el ral·li, mentre que els de Mini van anunciar que tampoc no hi tornarien més, cosa que no va ser certa, perquè l’any següent hi van participar de nou i van aconseguir guanyar, en el que es va anomenar el ral· li de la venjança.