A finals d’abril de 1348 un vaixell genovès amb un munt d’infectats per la pesta negra va arribar al port de Barcelona. En pocs dies la malaltia es va estendre per tot Catalunya, que en només tres anys perdria la meitat de la població per aquesta causa. Aquells darrers dies d’abril van ser terribles, amb grans grups de població afectats i que morien al cap de poc. A Tarragona, segons cròniques del moment, la pesta va arribar-hi l’1 de maig i en dos mesos havia matat dos terços dels seus habitants. Els cementiris estaven tan plens i hi havia tan poca gent per fer la tasca d’enterramorts que els cadàvers sobreeixien de la terra, mal soterrats. 

Per la seva banda, a Barcelona van decidir treure el Sant Cristo Gros per liquidar d’una vegada per totes l’epidèmia. El 2 de maig va sortir una gran professó de la catedral encapçalada per tots els preveres de la Seu i a la qual es van afegir totes les persones que van poder pel seu estat de salut. La professó va ser molt llarga i va passar per davant de les principals esglésies de la ciutat i, fins i tot, va arribar a donar la volta per les muralles. Probablement gràcies a aquest acte de fe multitudinari, molts barcelonins van salvar la vida per voluntat divina: només van morir la meitat dels habitants de la ciutat, en contraposició a la mortaldat de Tarragona, molt superior.

Els més perjudicats... els de sempre 
Abans que l’estiu hagués passat, havien mort la reina Elionor, quatre dels cinc principals consellers, la immensa majoria de membres del Consell de Cent, bona part dels notaris de la ciutat... I sabem a hores d’ara que la majoria dels morts eren de les classes menys afavorides, que tenien un organisme menys fort per aguantar l’embat de la malaltia. Sort de la professó, que si no potser Barcelona hauria desaparegut per sempre.