El paraigua té un origen que no fa honor al seu nom. Va ser inventat fa uns 4.000 anys al territori que avui és l’Iraq per protegir-se del sol. D’aquí prové el seu nom original: ombrel·la, del llatí umbra. Era una mena de capçada d’arbre ambulant per portar l’ombra incorporada. Van ser els xinesos els que hi van donar una altra utilitat cap als segles V o VI de la nostra era. Escampant oli a les capes de paper per fer-les impermeables van crear els primers paraigües. A l’emperador se’l distingia bé, entre altres coses, pel paraigua, perquè en duia un de vermell i taronja, i la resta de xinesos només el podien dur blau.

Un monjo franciscà de Florència, Giovanni de Marignoli, emissari del Papa, el va descobrir en el segle XIII a l’Índia i el va importar a Europa, però l’objecte va tenir poc èxit. Per reeixir de debò, l’utensili necessitava un règim ben plujós com l’anglès. I allà el va introduir l’escriptor i viatger Jonas Hanway, també en el segle XVIII. Ja el 1830 es va obrir a Londres la primera botiga especialitzada: James Smith & Sons, que encara existeix.

El 1852, Samuel Fox va fer un pas més creant un paraigua més còncau i fet d’acer, que suplia així la fusta o l’os de balena –i d’aquí prové el nom de barbes de balena per a les varetes. A partir d’aquí, els paraigües van evolucionar amb els anglesos com a líders mundials. L’enigma no resolt és per què en continuen dient umbrella en un país tan plujós, i no han adaptat, com han fet altres llengües, una paraula que indiqui protecció contra l’aigua. Com si allà tinguessin gaire risc d’insolació.