Si sobre el pop i el rock plana la llegenda del ‘Club dels 27' —al qual pertanyen Brian Jones, Amy Winehouse o Kurt Cobain, tots morts als 27 anys—, a la música clàssica campa, des de la mort de Beethoven, la maledicció de la Novena Simfonia. Segons aquesta superstició, cap compositor podria superar la frontera de la Novena Simfonia. Però el compositor rus Dmitri Xostakóvitx va travessar la màgica frontera assistint a l'estrena de la seva pròpia Desena Simfonia l'any 1953.

Quatre dècades abans, Gustav Mahler va tenir menys sort esquivant la maledicció. El compositor austríac va buscar un nom alternatiu per a la que havia de ser la seva novena, que no va numerar i que va titular ‘La cançó de la Terra'. La trampa que va voler posar al destí no el duria gaire lluny: no va viure per acabar la seva desena simfonia.

I abans de Beethoven?
Mozart va escriure 41 simfonies i Haydn, més d'un centenar. Per què, doncs, la novena marca un límit? Més enllà de supersticions, la darrera simfonia de Beethoven és una fita en la història de la música occidental. Per això ha estat capaç d'encetar una llegenda alimentada pels mateixos músics, admiradors del compositor de Bonn, i també pels seus llegats: nou simfonies de Schubert; cinc de Mendelssohn; sis de Txaikovski; nou de Dvorák… I tornant al club del principi: dos i set fan nou.