Els britànics tenen la fama de gaudir de la millor televisió del món. És una afirmació, com tantes altres, discutible, però el que és innegable és que en aquelles illes han creat alguns dels models televisius més impactants de la història del mitjà. El 9 de desembre de 1960 s’estrenava Coronation Street, que ha esdevingut el fulletó més llarg que s’ha fet fins ara. El guionista Toni Warren va presentar el projecte a la televisió privada de Manchester, Granada TV, per produir una sèrie sobre els habitants d’un carrer fictici, centrada en la història d’un jove de classe obrera que arribava a la universitat, encara que barrejada amb altres històries que succeïen al mateix carrer. Granada no va veure clar fer una sèrie llarga i en va contractar només 13 episodis, a raó d’un parell per setmana. Els crítics que van veure la sèrie abans de l’emissió la van trobar estúpida i sense sentit, amb trames tan normals i vulgars com els protagonistes.

Un èxit espatarrant
Però des del primer episodi, l’èxit va ser extraordinari. En una època sense controls efectius d’audiència, els diaris es van omplir de cartes comentant aquella sèrie tan estranya en què als personatges, que parlaven amb accent de Manchester, els passaven coses bastant normals però sempre a l’engròs. Coronation Street va fer que es disparés l’audiència a l’Independent Television (ITV), el consorci de petites televisions privades que emetia conjuntament al Regne Unit, en detriment de la corporació pública BBC. Aquest èxit d’audiència va anar acompanyat de l’atenció mundial, de manera que totes les televisions del món van començar a produir sèries més o menys similars. Fins i tot la BBC, que s’hi va resistir molts anys, perquè trobava aquella ficció de poca volada, va començar a emetre East Enders, que a TV3 es va dir Gent del barri. Les dues sèries continuen en antena i, per als britànics, veure’n una o una altra és més disgregador que el Brexit o que la independència d’Escòcia.