El 28 de febrer del 1874 es va tancar amb la sentència del judici que més va apassionar la Gran Bretanya victoriana. Tot va començar quan l’hereu de la rica família Tichborne, Roger, un jove esquifit, va desaparèixer amb el seu vaixell quan navegava per les costes del Brasil. Es van trobar restes de la nau, però cap cos. De seguida va néixer el rumor que els supervivents havien estat rescatats per un vaixell australià, que els havia dut a aquell país.

Lady Tichborne, la mare, va fer investigar si això era cert i va oferir una gran recompensa a aquell qui donés una pista sobre el seu fill. Ràpidament va revelar-se un candidat, un carnisser de la població australiana de Wagga Wagga, que es feia dir Thomas Castro i que va afirmar que era Roger. Tenia una semblança al retrat però era molt més gras i molt menys refinat, però, després d’enviar una carta a la mare desolada, aquesta es va avenir a finançar-li el viatge a Anglaterra per conèixer-lo.

Lady Tichborne pensa que Thomas Castro és el seu fill
Durant el viatge, Castro encara es va engreixar més, i quan va arribar a la mansió dels Tichborne el candidat pesava més de 140 quilos, però tot i així la mare el va reconèixer com al seu fill perdut. La resta de familiars van negar que aquell fos en Roger i van encarregar a un detectiu que anés fins a Austràlia a investigar el cas. Allà va trobar un munt de testimonis que afirmaven que aquell home era Arthur Orton, fill d’un carnisser anglès que havia emigrat feia molts anys. Malgrat les proves, lady Tichborne no va deixar de creure que havia recuperat el fill que, mentrestant, s’anava engreixant i engreixant.

La mort de lady Tichborne obre la porta a un judici i al descobriment de l'estafa
Però la senyora va morir i els possibles beneficiaris de l’herència van interposar una demanda perquè es reconegués que aquell home no era en Roger. Primer hi va haver un judici civil, que es va desenvolupar als tribunals de Westminster entre el 1871 i el 1872. Es van cridar més de dos-cents testimonis, amb moments dramàtics, ridículs i espectaculars, que van fer parar boja l’opinió pública britànica. El judici va acabar amb la conclusió que Tichborne no era qui deia ser i, per tant, es va obrir un altre judici però aquest cop penal. Dos anys més tard van arribar a la conclusió que aquell subjecte de mesura descomunal era Arthur Orton.

Orton va ser condemnat a 14 anys de presó, dels quals en va complir deu, però mentre va estar a la garjola la seva persona va esdevenir un símbol de la dignitat dels pobres davant la classe alta. Quan en va sortir, havia perdut setanta quilos. Va intentar un parell de negocis, sense èxit, i finalment es va fer fonedís.

Arthur Orton, en una fotografia del 1872