A la majoria de gent li fa ben poca gràcia que li treguin una dent. Potser per això, el dentista nord-americà Horace Wells va utilitzar òxid nitrós, anomenat també 'gas hilarant', per fer una extracció el desembre del 1844. Aquest gas l’havia descobert el químic i teòleg anglès Joseph Priestley 72 anys abans. Va anar tan bé que Wells va fer una dotzena d’intervencions més. Però quan va haver de demostrar l’eficàcia del mètode en una sessió pública en un hospital, potser la dosi no era correcta i el malalt va saltar de dolor.

Un altre dentista, William Morton, va voler assajar una substància diferent: l’èter dietílic. L’octubre del 1846, va extreure públicament una dent, sense dolor, a un comerciant de Boston. Com que l’òxid nitrós no era efectiu en cirurgia major, Morton va promoure la substància com a 'anestèsic' —com 'anestèsia', paraula suggerida el 1848 pel metge i poeta Oliver W. Holmes. Com que l’èter l’havien aplicat també altres metges, Morton es va veure embolicat en doloroses batalles legals per defensar la seva paternitat sobre la innovació. No se’n va sortir i va morir molt endeutat el 1868.

Mentrestant hi havia altra gent que no s’adormia en la recerca de nous anestèsics. El 1847, l’obstetre escocès James Simpson va demostrar l’eficàcia del triclorometà —'cloroform' per als amics. Tant aquest com l’èter tenien els seus riscos i per això moltes dones preferien parir amb dolor. Fins que li fou administrat a la reina Victòria per tenir el seu vuitè fill. Això va animar l’elit social de Londres a utilitzar-lo i el cloroform es va coronar com a anestèsic dels parts.