Els arqueòlegs han trobat pintes amb una antiguitat de més de cinc mil anys. Com passa amb aquest tipus d’invents, que sembla que sempre han existit, és difícil explicar-ne la història amb pèls i senyals. Al principi estaven fetes de pedra, fusta o, fins i tot, d’ivori. Al final de l’edat mitjana, a alguns països se’n feien amb ossos de cérvol. I al segle XIX n’hi havia de luxoses, fetes de closca de tortuga o amb banyes. 

Però el gran salt tecnològic el va fer John Wesley Hyatt, un jove i traçut impressor americà. Assajant diverses barreges per obtenir un material que suplís l’ivori de les boles de billar, va acabar inventant el cel·luloide, que era dur i mal·leable. Hyatt hi va veure moltes aplicacions i una va ser la de fer pintes. Deia que si es mullaven o humitejaven no es tornaven llefiscoses com les de fusta, ni es rovellaven com les de ferro. El cel·luloide va donar per a molt i una de les seves aplicacions va ser fer pel·lícules i donar una empenta al cinema. 

Curiosament, aquesta aplicació va ser perjudicial, perquè una famosa actriu nord-americana anomenada Irene Castle va decidir, el 1914, tallar-se els cabells molt curts. Moltes dones la van imitar i ja no els calia pentinar-se. La meitat de les empreses de pintes de cel·luloide de Leominster, a Massachusetts, van haver de tancar i milers de treballadors van anar al carrer. La cosa va tenir mala pinta fins que un dels fabricants, Sam Foster, va redirigir el negoci del cel·luloide a la fabricació d’ulleres de sol. I la cara dels seus treballadors es va il·luminar de nou. 

Pinta egípcia feta de marfil. Museu del Louvre