L'empresa Phelan and Collander fabricava boles de billar amb l'ivori dels ullals dels elefants. El 1860 van oferir un premi de 10.000 dòlars a qui trobés un substitut de l'ivori, que era cada vegada més escàs. No els movia la possible extinció dels elefants, sinó la del billar i del seu negoci. Un inventor nord-americà anomenat John Wesley Hyatt no va guanyar el premi, però va descobrir un material basat en la cel·lulosa. Hyatt en va dir 'cel·luloide'.

El material no anava malament per fer boles de billar, però tenia el defecte de ser molt inflamable. De moment podia servir, però tampoc no era cosa de donar al billar més espectacularitat a base de possibles castells de focs. Així que la recerca va continuar. I un químic de Flandes nacionalitzat nord-americà, Leo Baekeland, va crear el 1907 un material que ja no es basava en la cel·lulosa ni en cap substància natural. Era el primer plàstic totalment sintètic de la història.

El va anomenar 'baquelita', paraula molt més fàcil de dir que no pas 'polímer de fenol i formaldehid'. La baquelita va servir per fer boles de billar i tot tipus d'objectes: joguines, aparells de telèfon i de ràdio, mobles, ornaments...Va tenir una acollida espectacular i va inaugurar la gran era dels plàstics. Poc més d'un segle després, el billar està salvat, però l'ivori continua sent molt valorat i per això els elefants es troben més amenaçats que mai.

Leo Baekeland