Quan es va inventar el telèfon, moltes persones sordes van descobrir que sentien millor el seu interlocutor amb aquest aparell que si hi parlaven directament. No es tractava que la gent suplís les trobades personals per les trucades amb un invent encara poc estès. Però sí que es va creure factible basar-se en aquell sistema per construir un aparell que suplís les clàssiques trompetetes, poc pràctiques.

Els primers aparells no eren gaire útils, perquè amplificaven molt poc el so. Amb l'aparició del tub de buit, la Western Electric Co. va poder presentar, el 1920, un aparell que funcionava molt bé. Tenia un problema o dos: era gran com una maleta i pesava cent quilos (imaginem el pes que suportaria un menjador en un dinar familiar amb unes quantes persones sordes...). 

El model següent va ser una gran millora pel que fa a la mida, però encara pesava quatre quilos. Gràcies a tubs de buit més petits, el 1938 va aparèixer el primer audiòfon que es podia dur a sobre.

Però el gran salt es va fer amb el transistor, que va permetre audiòfons realment petits i de baix consum d'energia. Als anys 50, empreses com Beltone, Sonotone i Zenith en van vendre centenars. A partir d'aquell moment, la mida dels aparells va disminuir i la comoditat i la discreció van augmentar. I ja als anys 80 van aparèixer audiòfons digitals, que es poden programar i permeten adaptar-los a les necessitats de cada persona.

Anunci dels audiòfons de la Western Electric