La Constitució dels Estats Units protegeix la llibertat d’expressió i, alhora, també la censura. Això és així perquè l’esmena que ho regula –la primera– només es pot aplicar a les administracions públiques –cap funcionari no pot prohibir que es digui o es mostri alguna cosa– i és lícit que una associació es negui que en els seus productes es digui o s’ensenyi el que ells no volen.

Des de l’aparició del cinema en aquell país, a principis del segle XX, diverses associacions i grups de pressió, una bona part emparats per l’Església catòlica i la confessió presbiteriana, havien mirat d’impedir que es mostressin escenes eròtiques. L’Associació de Productors i Distribuïdors de Pel·lícules (MPPDA) va fitxar William Harrison Hays, antic cap del Partit Republicà, perquè aconseguís disminuir els costos per les diferents versions dels films que les legislacions i els gustos dels diferents estats del país obligaven a fer.

Les pel·lícules tenien versions més obertes, puritanes, pacífiques o violentes en funció de la legislació i els costums de cada part dels EUA. Hays va pensar a elaborar un codi de mínims que signessin totes les empreses del món del cinema. Si no es complia, el film no seria distribuït o ni tan sols produït.

Les prohibicions
El 31 de març de 1930, l’MPPDA va aprovar un codi que, teòricament, només incloïa recomanacions, i que havien redactat un grup de personalitats –algunes lligades a l’Església catòlica– que s’havien distingit per la dèria censora. Amb tot, es van prohibir les blasfèmies, els nus, el desvestir-se, les crítiques a qualsevol religió, l’adulteri, les transparències i les operacions quirúrgiques. No hi podien aparèixer sacerdots dolents ni prostitutes ni drogoaddictes; els balls no podien ser insinuants i ningú no es podia allitar amb ningú –encara que estiguessin casats– al mateix llit. Els quatre primers anys, els mateixos productors i distribuïdors que havien signat el codi es van fer el ronso, però a partir d’aleshores el van començar a aplicar. A la pràctica, acceptar el codi era l’única manera que un film es veiés en molts cinemes.

Què va passar després?
Durant molt de temps, les pel·lícules de Hollywood van ser puritanes i carrinclones, fins que la indústria va percebre que saltar-se una mica el codi permetia fer més bones recaptacions. A poc a poc, totes les productores i les distribuïdores el van anar deixant de banda, fins que el 1968 va ser abolit, encara que de fet ja havia mort bastants anys abans.

I Hays i companyia? Van viure sempre amb la consciència ben tranquil·la. Amb els anys es va descobrir que tant ell com bona part dels redactors del codi havien participat en estafes, corrupció de menors i altres delictes i faltes contra la moral cristiana. Però, això sí, aquest fet no va sortir mai en cap pel·lícula de l’època i, per tant, es pot dir que el codi censor es va complir de manera honesta i escrupolosa.