El 1989, les repúbliques bàltiques iniciaren el seu procés d’escissió de la Unió Soviètica i ho van fer amb una mobilització popular que va tenir la seva pròpia banda sonora, amb un títol que els resultarà familiar: 'Ara és l’hora'. El lema, la cançó i la gran cadena humana que van unir Catalunya de punta a punta tenen el seu reflex en els moviments populars d’Estònia, Letònia i Lituània en pro de la seva independència, el procés que es va conèixer com 'la revolució cantada'.

La música traspassa fronteres
I és que a les tres repúbliques bàltiques la música va actuar com un fil invisible, pacífic, que va treure la gent al carrer per participar en concerts on s’entonaven himnes prohibits i cançons tradicionals com a forma de protesta política. A tot Europa sonava la mateixa 'música': queia el mur de Berlín, queia Ceaucescu a Romania i, a Txecoslovàquia, la Revolució de vellut posava Václav Havel al capdavant del govern.

L’any 1991, Estònia, Letònia i Lituània declaraven unilateralment la independència, que seria reconeguda per la comunitat internacional pocs mesos després. Per Nadal, Gorbatxov feia formal la desintegració de la Unió Soviètica. L’himne de la V, interpretat a les 17.14 h en la Diada del tricentenari, és l’adaptació de la composició 'Saule, Perkons, Daugava' del letó Martin Brauns, un símbol heretat de 'la revolució cantada'.