Per als tintinaires, l’òpera té nom i cognoms: Bianca Castafiore. El rossinyol de Milà és l’únic personatge femení amb pes dins l’univers d’Hergé. La diva operística no apareix a les aventures de Tintín fins al vuitè àlbum de la sèrie, ‘El ceptre d’Ottokar', tot i que no tindrà un paper protagonista fins al 21è àlbum, ‘Les joies de la Castafiore’.

En qui s’inspirà Hergé per crear el personatge?
S’hi ha volgut buscar rastres de les grans dives del segle XX Maria Callas i Renata Tebaldi, però els seus debuts van ser posteriors al de la Castafiore a la historieta gràfica. També s’ha especulat amb la nord-americana Florence Foster Jenkins, tan rica com mancada de talent, riota de la bona societat per les seves lamentables actuacions. El cas és que Hergé odiava l’òpera des de ben petit, fruit de l’afició de la seva tieta pels recitals familiars del gènere.

El dibuixant belga va connectar el personatge amb l’òpera ‘Faust’ de Gounod: l’ària de la Castafiore és, precisament, l’’Ària de les joies’. També seria una òpera –‘La gazza ladra’ de Rossini– la que inspiraria ‘Les joies de la Castafiore’. El còmic va publicar-se el mateix any en què Maria Callas va enregistrar l’‘Ària de les joies’ amb l’Orchestre de la Societé des Concerts du Conservatoire, dirigida per Georges Prêtre. Una casualitat de mil milions de llamps i trons.

Així canatava la Castafiore: