Tot i que és cert que en l'època de les taifes comença el conreu de l'arròs i es fan sènies per primera vegada, també és veritat que els ibers i els romans ja van canalitzar l'aigua per a proveir-ne les ciutats i també per a usos agrícoles. Els romans, fins i tot, van ser els primers a fer pantans a la península, tot i que no en van construir cap als Països Catalans.

Franco i els pantans
Com és lògic, la majoria del regadiu actual és obra d'èpoques posteriors als àrabs. Segons l'historiador Tomàs Peris ('La sèquia reial del Xúquer (1258-1847)' d'Editorial Germania), quan Jaume I va conquerir València, hi devia haver unes 44.000 hectàrees de regadiu, que ja és molt comparat amb les infraestructures d'aquesta mena que hi havia al Principat. Però és a l'època medieval quan el regadiu creix al llavors Regne de València de manera important. La raó és que a les comarques del sud són les comunitats petites, els pobles, qui impulsen aquests regadius.

A l'edat mitjana cal situar, per exemple, tot el regadiu del riu Xúquer, que representa un terç del que hi ha al País Valencià actualment. D'aquesta manera, en el segle XVIII, quan els valencians ja compataven amb unes 160.000 ha de regadiu, els camps catalans amb rec no superaven les 30.000 ha. Això no treu, però, que Catalunya i el País Valencià comptessin amb aigua per als camps abans del segle VII. Al voltant de les grans ciutats romanes, com Barcino o Tàrraco, ja s'havia bastit una infraestructura modesta d'irrigació (el rec Comtal barceloní proveïa unes 600 ha) i també a les terres de Ponent hi havia regadius que podien ser, fins i tot, anteriors, com s'explica a l'obra 'Terra, aigua, societat i conflicte a la Catalunya Occidental'. Cal pensar també que les primeres zones àmplies amb rec no s'aconseguien amb regadiu sinó dessecant zones humides. Això va passar als aiguamolls de l'Empordà o a l'Albufera, però aquest estany valencià d'aigua dolça encara era salabrós en l'època de les taifes.

La mentida històrica, en aquest cas, es deu, segons Tomàs Peris, a l'escassa historiografia que els catalans i valencians han produït sobre aquest tema. Al llarg de la dictadura, l'afecció franquista per les obres hidràuliques va fer que molts historiadors menystinguessin la importància de l'estudi històric del regadiu que, per exemple, segons Peris, "és bàsic per a entendre l'economia valenciana dels segles XVI, XVII i XVIII".

Recs valencians a l'Índia
Durant la segona meitat del segle XIX, els britànics van enviar un home a la península, concretament al País valencià, per a veure com s'ho havien fet amb els regadius i utilitzar les mateixes tècniques a l'Índia conquerida. Després de la visita, Clements Markham escrigué, amb aquest objectiu, 'Informe sobre el regadiu de l'Espanya de l'Est' (Institut Alfons el Magnànim, 1991). Desconeixem, però, si l'Imperi va utilitzar el treball de l'anglès per a executar el pla hidrològic indi.