Al segle XIV ningú no pujava a les muntanyes pel gust de fer-ho, només per raons utilitàries, per caçar o pasturar animals. A l’època es caminava i molt, però si es podia evitar fer pujades, s'evitava. Petrarca va demanar al seu germà més jove, Gherardo, i a dos criats que l’acompanyessin a pujar el Ventor, el pic més important de la Provença. L’ascensió la coneixem per una carta, magnífica, que, segons diu ell mateix en l’escrit, va dirigir al seu mestre espiritual, Dionigi da Borgo San Sepolcro, i que va redactar només arribar al refugi, després d’haver fet el cim.

Petrarca, com a bon humanista, descriu la pujada amb algun toc d’humor, com quan es riu de si mateix per intentar amb marrades que la pujada li sigui menys dura, cosa que l’acaba obligant a caminar més que els altres. I també, com a gran intel·lectual, rememora durant la pujada la 'Història de Roma', de Tit Livi, i alguns aspectes del pensament de Sant Agustí.

El poeta va ser proclamat el primer muntanyenc de la història, però amb el temps han nascut els dubtes sobre l'excursió. En primer lloc, el destinatari de la carta, San Sepolcro, va morir el 1342, però realment la carta va ser escrita entre el 1353 i el 1356, molts anys després de la presumpta ascensió i de la mort del corresponsal. I després, la descripció que fa del terreny fa pensar que Petrarca, si hi va pujar, no va arribar al cim, entre altres coses perquè no cita la neu que en aquella època era habitual a la part alta del pic. De tota manera, tant se val. El text és magnífic, la descripció del plaer estètic és del tot adient al que se sent pujant muntanyes —i, a més, Petrarca escriu com els àngels—. Que arribés a pujar-hi o no no té cap mena d’importància.