Se'n sap el dia i, fins i tot, l'hora: a les cinc de la matinada del 6 d'agost de 1762, el comte de Sandwich, John Montagu, va tenir un atac de gana. Estava jugant a cartes al seu palau amb uns amics i el rau-rau de l’estómac no el deixava concentrar-se. Va demanar al seu lacai -de qui no se sap el nom, però sí que patia la mala sort d’haver d’estar despert a aquelles hores- que li preparés un àpat que es pogués anar menjant mentre jugava: dues llesques de pa i, entremig, uns talls del rosbif de la nit anterior. Aquell invent tan estrafolari es va anar coneixent com un sandwich, pel títol del creador.

El 1765, un literat francès, Pierre-Jean Grosley, constatava que a Londres era habitual veure com els cavallers es menjaven un sandvitx als clubs, en lloc de fer-hi àpats més consistents. Hi ha dubtes raonables que aquesta història sigui del tot certa. És segur que Montagu havia viatjat per Grècia i per la riba asiàtica del Mediterrani, on aquesta mena de combinacions són ben habituals.

Els conqueridors castellans, ja al segle XVI, consumien bocados o bocadillos a Amèrica. A l’Alt Egipte i a la civilització assíria, hi ha algunes imatges que indiquen que menjar alguna cosa embolicada amb pa ja es feia habitualment. Per tant, difícilment el senyor comte va inventar res, encara que ho va popularitzar, sens dubte. A més, no és gaire probable que tot un comte, un dels personatges més importants del seu temps, es dediqués a pensar un sistema pràctic de cruspir-se el rosbif mentre es jugava els quartos.

"Entrepà": Un mot d’origen valencià
Els nord-americans, que de vegades són una mica gelosos, atribueixen a un jove cuiner, Charlie Negreen, la invenció de l’entrepà rodó amb carn picada cuita a dins, l’hamburguesa, quan s’ho va empescar durant una fira a Wisconsin, el 1885. I el mot entrepà? Va ser el poeta Pere Quart, després de fer un viatge per terres valencianes, on parlaven del menjar que se servia entre pans, que se li va ocórrer la paraula que fem servir ara habitualment en la nostra llengua.