Dia 1. La Pulla, màgia mediterrània
Els viatgers de Sàpiens-Tarannà hem aterrat a les dues del migdia a l'aeroport Karol Wojtyła de Bari. Havíem sortit de Barcelona trenta passatgers, amb les seves respectives trenta maletes. I hem arribat trenta viatgers… però només vint-i-vuit maletes. Després d'una hora de reclamacions, hem descobert que les dues maletes desaparegudes havien estat facturades per al vol de tornada, de Bari a Barcelona. D'anècdotes d'aeroport, en podríem explicar unes quantes, però aquesta, sens dubte, s'endú la palma: les nostres maletes ja tenien bitllet de tornada abans fins i tot de començar el viatge.
Un cop hem sortit de l'aeroport, el bus ja ens estava esperant per portar-nos a Polignano a Mare, una de les poblacions més espectaculars de la costa adriàtica, i que es troba a uns trenta-cinc quilòmetres al sud de Bari. En Martí Carbonell, el nostre historiador de capçalera per a aquest tipus de viatges, ha aprofitat per fer-nos una breu introducció a la història del taló d'Itàlia, una terra de pas i de trobada entre Occident i Orient. "Habitada des de l'antiguitat, va rebre la influència de les colònies gregues i, més tard, va quedar integrada a l'imperi romà, que en va aprofitar la fertilitat i la posició estratègica. Després de la caiguda de Roma, s'hi van alternar bizantins, llombards, àrabs i normands, fins que al segle XII va quedar incorporada al regne de Sicília", explica en Martí. "Amb els Hohenstaufen, especialment Frederic II, va viure una etapa de gran esplendor, abans de passar successivament sota el domini dels Anjou i de la corona catalanoaragonesa. Més tard, integrada al regne de Nàpols i, després, al de les Dues Sicílies, la Pulla va formar part de la Itàlia unificada des del 1861".
A banda i banda de l'autopista, se'ns desplega un paisatge d'oliveres, vinyes i petites construccions de pedra seca que serveixen de refugi al bestiar. Un paisatge que, malgrat trobar-nos a l'altra banda de la Mediterrània, ens resulta ben familiar.
Versos amagats entre els carrers
En baixar del bus, ja ens espera la Nicole, la nostra guia local. Després de les salutacions de rigor i de posar en marxa les audioguies, la seguim pel nucli antic. Un laberint de carrerons estrets, placetes i miradors que s'obren de sobte al blau intens del mar. Sort que som a l'octubre! A l'agost, penso, això deu ser una desfilada d'instagramers disposats a fotografiar cada racó. I és que costa trobar-ne un que no sigui fotogènic.
La guia també ens explica que un dels encants del centre històric és trobar fragments de poesia a les escales, als portals, a les parets blanques o al costat de les finestres. La iniciativa va ser d'Ezio Guido Lupori, un amant de la poesia que es va instal·lar a Polignano als anys vuitanta i va començar a omplir-ne els racons amb versos d'autors com Rabindranath Tagore o Pablo Neruda. Una manera d'acostar la literatura a tothom, sense necessitat d'entrar en una llibreria ni obrir cap llibre. Un gest personal que, n'estic convençuda, ha acabat deixant més empremta que moltes campanyes turístiques. Guido va morir el 2024, però els seus versos continuen formant part de l'ànima de la ciutat.
El nucli antic s'enfila damunt de penya-segats de roca calcària que cauen directament sobre les aigües turqueses de l'Adriàtic. Algunes cases semblen desafiar la gravetat. Anem de mirador en mirador, deixant anar uns quants ohhh! davant de cada nova panoràmica, mentre la Nicole ens explica que la imatge més emblemàtica de Polignano és Lama Monachile, una petita cala de còdols encaixada entre dos murs de roca i travessada per un pont. També ens fa fixar en les coves marines que l'erosió ha anat esculpint al litoral. La més famosa és la Grotta Palazzese, una gran cavitat natural on hi ha un restaurant. M'imagino sopant-hi amb una copa de chardonnay a la mà fins que la guia ens informa que el preu ronda els 250 euros per persona. I això, pel que sembla, sense chardonnay.
Però Polignano també és música. Aquí va néixer ni més ni menys que Domenico Modugno, l'autor de Volare (Nel blu dipinto di blu), a qui una estàtua amb els braços oberts ret homenatge davant del mar. Amb el vent que fa, potser serem nosaltres, o les nostres càmeres, els qui acabarem volant.
En el temps lliure, alguns viatgers aprofiten per tastar una de les especialitats de la ciutat: el cafè amb amaretto i nata.
–L'amaretto és un licor, no? –pregunta un dels viatgers.
–Sí –li respon la seva parella–. Però no pateixis: tu beu-te'l i després et punxes la insulina.
Aquesta és l'actitud, penso.
Vida i miracles de Roger de Flor
El bus ens deixa a l'hotel a les sis de la tarda i tornem a tenir problemes amb els números. Arribem trenta persones, vint-i-vuit maletes i, quan ens reparteixen les claus de les habitacions dobles i individuals, resulta que hi ha reserves per a... vint-i-nou persones. Potser encara haurem de demanar un cop de mà als matemàtics del grup.
Mentre en Martí intenta resoldre el contratemps, m'enduc els viatgers a la sala Margarita per parlar-los de Roger de Flor, un personatge clau en la Catalunya medieval i que va néixer molt a prop d'on som. Costa trobar una vida que concentri tantes aventures en tan pocs anys. Neix en una ciutat portuària del sud d'Itàlia, fill d'un falconer del rei. De ben jove entra a l'orde del Temple. Participa en la defensa d'Acre, l'últim gran bastió croat a Terra Santa, però n'ha de fugir després de ser acusat d'haver-se apropiat de riqueses de l'orde. Es converteix en corsari i pirata, fa fortuna per la Mediterrània i acaba comandant una companyia de mercenaris formada majoritàriament per almogàvers catalans i aragonesos. L'emperador de Bizanci el contracta per frenar l'avanç turc. Es casa amb una princesa imperial, és nomenat megaduc i, després, cèsar. I acaba assassinat en un banquet. Tot això, en menys de quaranta anys. Vejam qui de tots nosaltres supera aquest currículum, bromejo.
Un cop resoltes les petites incidències –que, d'altra banda, formen part de qualsevol viatge–, ens asseiem a gaudir d'un sopar ben complet: pasta amb patates, musclos, pecorino i tomàquets cherry, de primer; salmó amb verdures saltades, salsa de soja, puré de moniato i llimona, de segon, i bavaresa de caramel salat, per acabar.
Ah, i una copeta de chardonnay.
Ens la mereixem, us ho asseguro!
Dia 2. Matera, la ciutat excavada a la roca
Després d'un bon esmorzar de bufet a l'hotel Mövenpick de Bari, ens espera l'Angelo, el nostre xofer, disposat a dur-nos fins a Matera. El trajecte és d'una hora, aproximadament, temps que en Martí aprofita per introduir-nos en l'economia de la Pulla, una regió on l'agricultura continua tenint un pes fonamental. Per fer-nos-en una idea, aquí es produeix ni més ni menys que un terç de tot l'oli d'oliva italià! Però el sector travessa moments difícils. En Martí ens parla de la Xylella fastidiosa –un adjectiu molt ben trobat–, el bacteri que ha devastat milers d'hectàrees d'oliveres, incloent-hi arbres monumentals centenaris. Les conseqüències van molt més enllà de la pèrdua de collites: han transformat el paisatge i han colpejat l'economia agrícola de la regió. Entre el bacteri i les sequeres que assolen la Mediterrània, penso, no és estrany que el preu de l'oli d'oliva s'hagi enfilat fins als núvols.
L'altre gran motor econòmic de la Pulla és el turisme, que ha viscut una embranzida notable des de la pandèmia. Aquesta regió del sud d'Itàlia, que sempre havia viscut a l'ombra de destinacions més consolidades (la Toscana, Roma, Milà, Venècia…), s'ha anat convertint en una destinació cada vegada més cobejada. "L'auge turístic, explica en Martí, ha generat oportunitats i ha ajudat a contenir, en part, el despoblament, però no ha resolt un dels problemes estructurals de la regió: la marxa dels joves, atrets pels salaris més elevats i les oportunitats laborals del nord". Un segle i mig després de la reunificació italiana, les desigualtats entre el nord i el sud continuen sent considerables.
Mentre l'Angelo ens acosta a Matera, ja a la regió de Basilicata, ens sorprenen les cues interminables davant d'algunes benzineres. El xofer ens explica que bona part del sud d'Itàlia pateix una crisi de subministrament de carburant. L'origen és un conflicte laboral que manté bloquejada la refineria d'ENI a Tàrent i dificulta la distribució de combustible amb camions cisterna. La situació s'ha vist agreujada per les protestes d'agricultors i transportistes, que denuncien l'encariment del gasoil i dels costos de transport. Espero que l'Angelo hagi estat previsor i tingui el dipòsit ben ple!
Casa, refugi, temple i paisatge
Comencem la visita a la Piazza Vittorio Veneto, un dels espais més animats de Matera, que amaga sota els nostres peus el Palombaro Lungo, una enorme cisterna excavada a la roca, testimoni de l'enginy amb què la ciutat ha aprofitat l'aigua al llarg dels segles. La plaça és també una de les portes d'entrada als Sassi, els dos antics barris històrics –el Sasso Caveoso i el Sasso Barisano–, formats per un laberint de cases, coves, esglésies rupestres i carrerons que s'adapten als vessants del barranc. Les construccions s'integren tant en la roca que costa distingir on acaba la natura i on comença l'obra humana. I és que, a Matera, la roca ho és tot: casa, refugi, temple i paisatge. Durant segles, els habitants van aprofitar les cavitats naturals per viure-hi i pregar-hi, fins a convertir-les en una ciutat que sembla créixer de les entranyes de la terra.
Mentre ens perdem pels carrerons, la guia ens fa fixar en un detall que potser ens hauria passat desapercebut: una petxina i les restes d'uns mol·luscs incrustats a la pedra. Són les empremtes d'un temps remot en què aquesta terra era sota el mar. Fa milions d'anys, els sediments marins i les restes d'organismes es van acumular al fons i, amb el temps, es van transformar en la roca –porosa, fàcil de treballar, però poc resistent a l'erosió– amb què s'han construït bona part dels Sassi.
A diferència de les esglésies excavades a la roca, la catedral s'alça al punt més alt de la Civita, entre els dos grans barris històrics. Construïda al segle XIII, és un magnífic exemple del romànic apulià, amb una façana decorada i un campanar que sobresurt per damunt de la ciutat. Dedicada a la Mare de Déu de la Bruna i a sant Eustaqui, reflecteix la importància religiosa i política que Matera havia adquirit durant l'edat mitjana.
A les botigues d'artesania que envolten la catedral, un objecte ens crida l'atenció: el cuccù, el tradicional gall de terrissa de Matera. Però no és un simple record turístic. Segons la tradició, els enamorats el regalaven a la persona estimada com a declaració d'amor. I aquí la mida sí que importa: com més llarga era la cua i més elaborada la figura, més gran era el patrimoni! Vull dir… més gran era la promesa d'amor i prosperitat!
De vergonya d'Europa a orgull nacional
A cada pas, la ciutat se'ns desplega en forma de teulades, façanes de pedra i habitatges excavats a la roca. Des dels miradors, la singularitat d'aquest paisatge urbà es fa encara més evident. Costa imaginar que un escenari tan fascinant hagi estat, fins no fa tant, símbol de la misèria més extrema.
"La bellesa que avui ens captiva amaga una història de pobresa que va commocionar Itàlia", ens explica la Valeria. Durant segles, milers de persones van viure en aquests habitatges excavats a la roca, sense aigua corrent ni ventilació adequada i en condicions d'amuntegament extrem. En moltes d'aquestes coves, les famílies compartien l'espai amb els animals. La humitat, la manca de llum i les malalties pulmonars formaven part de la vida quotidiana.
Alguns dels viatgers ho comparen amb Las Hurdes, a Extremadura. Tot i que allà els habitatges no són troglodítics com els de Matera, tots dos indrets tenen en comú la precarietat extrema, l'abandonament institucional i el fet d'haver esdevingut símbols d'una pobresa que contrastava amb la imatge de modernitat que volien projectar els estats espanyol i italià. En tots dos casos, la misèria va atreure l'atenció d'intel·lectuals, periodistes i polítics. A Las Hurdes, va ser el documental Las Hurdes, tierra sin pan, de Luis Buñuel, estrenat el 1933, el que va projectar internacionalment aquella realitat. A Itàlia, una figura clau va ser Carlo Levi, escriptor, pintor i metge antifeixista.
A Cristo si è fermato a Eboli, una obra de caràcter autobiogràfic publicada el 1945, Levi evocava la misèria dels camperols del sud d'Itàlia a partir de l'experiència que havia viscut durant el seu exili intern a Aliano, a la Lucània, l'actual Basilicata, als anys trenta. El llibre va contribuir a fer visible una pobresa que bona part del país preferia ignorar. Eboli és una població de la Campània, al sud de Nàpols. El títol al·ludeix precisament a aquesta frontera simbòlica més enllà de la qual semblava que no arribaven ni la civilització ni el progrés. Crist, doncs, no havia arribat fins a aquella terra oblidada.
La situació de Matera va adquirir dimensió nacional a la dècada del 1950, quan el govern italià va impulsar l'evacuació dels Sassi i el trasllat dels seus 17.000 habitants a nous barris construïts als afores. Les visites del primer ministre Alcide De Gasperi i la difusió de les condicions de vida dels veïns van convertir la ciutat en un símbol de les desigualtats de la Itàlia de postguerra. Allò que durant segles havia estat una forma de vida adaptada a la roca va passar a ser considerat un problema social que calia resoldre.
"Els Sassi van quedar progressivament buits i, durant dècades, van ser el centre històric abandonat més gran d'Europa", ens explica la guia. Fins que la seva rehabilitació en va capgirar el destí. Avui, aquells habitatges excavats a la pedra, les escales que s'enfilen pels vessants i les esglésies rupestres formen un dels conjunts històrics més singulars d'Europa. El 1993, la Unesco els va declarar Patrimoni Mundial. Matera havia passat de ser un símbol de la pobresa a convertir-se en un exemple de recuperació patrimonial.
Dins a la Casa Grotta
Però una cosa és contemplar els Sassi des dels miradors i una altra, ben diferent, entrar en una de les cases on vivien les famílies. La visita a la Casa Grotta és una de les millors maneres d'imaginar com era la vida quotidiana abans dels trasllats dels anys cinquanta. La casa reprodueix un habitatge tradicional amb mobiliari senzill. Quan hi entrem, s'activa una veu en off que ressona per la cova i que, per un instant, ens fa pensar que hi habita un fantasma. Però el que explica és ben real: la vida de les famílies que aprofitaven cada racó d'aquests habitatges, on la cuina, el dormitori i l'espai destinat als animals podien ser en una mateixa estança. Unes condicions de vida que avui ens semblen extremes i que van formar part de la vida de moltes generacions.
La roca, però, no servia només per viure-hi. També era un espai de pregària, com podem veure a l'antiga església rupestre de Santa Lucia alle Malve, que encara conserva uns magnífics frescos medievals. Un cop dins, la Valeria ens explica una història que il·lustra fins a quin punt, a Matera, els límits entre el que és sagrat i el que és quotidià podien desdibuixar-se. "Segles després que les monges abandonessin Santa Lucia, una part de l'església es va convertir en habitatge. En algun moment d'aquesta transformació, l'antic iconòstasi (mampara decorada amb icones que separa el presbiteri de la resta de l'església) es va desmuntar i els seus elements es van reutilitzar per construir una cuina". Sí, una cuina dins d'una església!
Plató de cinema
I, és clar, un paisatge tan singular no podia passar desapercebut al cinema. Matera ha fet de Jerusalem en diverses produccions, des de L'Evangeli segons sant Mateu (1964), de Pier Paolo Pasolini, fins a La passió de Crist (2004), de Mel Gibson. Més recentment, els carrerons i les places de Matera han estat escenari de les aventures de James Bond a No Time to Die, amb Daniel Craig al volant del mític Aston Martin.
Llàstima no haver-hi coincidit. Una mica de glamur, a l'estil 007, no fa mai cap mal.