Dia 1. Varsòvia, la ciutat que va renéixer de les seves cendres
Amb un cert retard, a mitja tarda els viatgers de Sàpiens i Tarannà hem aterrat a l'aeroport Chopin de Varsòvia, la principal infraestructura de Polònia i un dels centres de comunicació més importants de l'Europa central i oriental. Situat a uns deu quilòmetres del centre de la capital, porta el nom del compositor Frédéric Chopin, una de les figures culturals més universals del país.
L'aeroport disposa d'una terminal moderna, dues pistes d'aterratge i una excel·lent connexió amb el centre de la ciutat mitjançant tren i autobús. Nosaltres, però, teníem el nostre propi mitjà de transport, un autocar conduït pel Derek i al qual hem pujat amb l'Agnieszka, la nostra guia polonesa, que compartirà feina amb el Martí Carbonell, el nostre guia de capçalera.
Durant el trajecte, l'Agnieszka ens ha fet una pinzellada sobre història de Polònia i també ens ha explicat que Varsòvia té actualment uns 1,8 milions d'habitants, cosa que la converteix, de molt, en la ciutat més poblada de Polònia. L'Agnieszka també ens ha comentat que el 40% de la superfície de la ciutat són espais verds, de manera que aquesta capital, partida en dos pel riu Vístula, és la més verda de tot Europa.
El trajecte amb l'autobús ens ha ofert una visita panoràmica per la ciutat. Hem travessat les seves principals artèries i hem recorregut l'espai que havia ocupat el gueto de Varsòvia. L'Agnieszka ens ha explicat que aquest espai va ser creat pels nazis l'any 1940 per confinar-hi la població jueva. Més de 400.000 persones hi van viure en condicions extremes de fam, malalties i amuntegament. El 1943, els jueus hi van protagonitzar un aixecament contra els ocupants que va ser reprimit brutalment. Després, el gueto va ser destruït i la majoria dels seus habitants van ser deportats o assassinats.
L'última destrucció
Si una cosa es pot destacar de la capital polonesa és la barreja entre la memòria, la destrucció i el ressorgiment. La primera de totes elles, la memòria, clava les seves arrels en els temps més llunyans. Es tracta d'un territori que ha patit nombroses guerres i invasions. I això que avui, en trepitjar els carrers del centre de Varsòvia, hi podem veure una ciutat dinàmica i força moderna que amaga totes aquestes vicissituds, fins i tot les més recents.
La nostra caminada per la Stare Miasto (la Ciutat Vella), el nucli històric de la ciutat, ens ha permès conèixer, precisament, com va ser una de les últimes destruccions, la provocada per la Segona Guerra Mundial. Aquest espai, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, és impressionant no tant pels seus edificis mateixos, com per la capacitat que van tenir els polonesos de reconstruir-los de la manera més fidel possible després del desastre. L'1 d'agost del 1944, l'exèrcit polonès va intentar alliberar Varsòvia dels ocupants nazis. Malgrat que els polonesos van resistir durant 63 dies, al final les forces alemanyes es van acabar imposant. El nombre de baixes entre els polonesos va ser terrible: més de 40.000 soldats morts o ferits i més de 200.000 civils morts. I no només això, ja que els nazis van destruir la ciutat. Es calcula que gairebé un 90% de Varsòvia va quedar enrunat. Tanmateix, després de la fi del conflicte, els millors historiadors, els millors arquitectes, els millors paletes i els millors ciutadans van iniciar la tasca titànica de reconstruir la ciutat pedra a pedra. I com ho van fer? L'Agnieszka ens ho ha explicat: "a partir de quadres, gravats i plànols, especialment els del pintor venecià Bernardo Bellotto, més conegut amb el malnom de Canaletto".
El resultat d'aquesta tasca colossal és avui un dels exemples més grans de reconstrucció patrimonial del món. Caminar pels carrers del centre de Varsòvia és caminar per una ciutat que uneix els estils més variats, però que és sobretot un monument viu a la persistència de les diverses generacions de polonesos.
El centre polític
La nostra caminada ens ha conduït fins a la Plac Zamkowy (la plaça del Castell). Aquest espai és considerat la porta històrica d'entrada a la Ciutat Vella, i és un dels principals punts de trobada de Varsòvia. A dins es concentren alguns dels símbols més importants de la història de Polònia. Per exemple, al mig de la plaça s'aixeca la Columna de Segimon, bastida el 1644 en honor al rei Segimon III Vasa, el monarca que, a finals del segle XVI, va fer traslladar la capital de Cracòvia fins a Varsòvia a finals del segle XVI.
En una situació de domini sobre la plaça, destaca el Castell Reial de Varsòvia, un palau, barreja d'estils barroc i neoclàssic que, com ens ha explicat l'Agnieszka, va ser la residència dels reis de Polònia fins a finals del segle XVIII. El castell va ser durant centúries el centre polític de la República de les Dues Nacions, una de les grans potències europees de l'època moderna. L'edifici va ser destruït pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. La seva reconstrucció va ser una veritable epopeia popular, culminada durant les dècades de 1970 i 1980, amb un gran esforç popular. Avui, els seus salons restaurats permeten descobrir la riquesa artística i política de la història polonesa.
A pocs metres de la plaça hi trobem la catedral de Sant Joan, un dels temples més importants de Polònia i una de les tres catedrals que hi ha a la capital polonesa. La seva característica és que la de Sant Joan és l'única de les tres que té la condició d'arxicatedral i seu episcopal de l'arxidiòcesi de Varsòvia. Els seus orígens es remunten al segle XIV i durant segles ha estat testimoni dels episodis més transcendents de la història nacional.
D'estil gòtic, la catedral ha viscut des de la primera línia els principals esdeveniments de la història de Polònia. El 1944, durant l'aixecament de Varsòvia, els nazis van aconseguir introduir un tanc carregat d'explosius a l'interior del temple, cosa que va provocar la destrucció de l'edifici. La reconstrucció posterior va recuperar l'estil gòtic original. El resultat és un temple sobri i elegant que simbolitza la continuïtat històrica de la nació polonesa.
La sirena de Varsòvia
Una estona després hem arribat a la Rynek Starego Miasta (la plaça del Mercat), l'espai que durant segles va ser l'escenari principal de la vida comercial, social i política de la ciutat. Aquí tot és espectacular. Criden l'atenció les seves façanes de colors, reconstruïdes amb una gran obsessió pels detalls. Els seus tons verds, blaus, ocres i vermells són una altra de les imatges característiques de la capital. Avui, molts d'aquests edificis acullen comerços, bars, restaurants i galeries d'art.
Al centre de la plaça hi destaca l'estàtua de la Sirena de Varsòvia, un dels principals emblemes de la ciutat. Segons ens ha explicat l'Agnieszka, hi ha una llegenda que diu que una sirena que venia del mar Bàltic va arribar pel riu Vístula fins a la capital polonesa. Un cop allà, va decidir quedar-s'hi per defensar els seus habitants. És a causa d'aquest fet que la Sirena se'ns presenta amb una espasa i un escut.
I finalment hem arribat a un dels plats forts de la jornada d'avui: la Barbacana de Varsòvia, una espectacular estructura militar defensiva. Hi destaca el maó vermell amb què va ser construïda a mitjan segle XVI, com a eix de la xarxa de fortificacions destinades a protegir la capital. Aquesta talaia tenia forma semicircular amb tres plantes. Arribava fins als 15 metres d'altura, amb un fossat que envoltava les muralles i una presència realment espectacular. La seva funció principal era reforçar la defensa de la ciutat davant de possibles invasors. Com la major part de la capital, va quedar totalment destruïda aquell fatídic 1944. Avui és una de les principals imatges de Varsòvia. Els seus murs i torres ens recorden una època en què la capital polonesa era una plaça cobejada situada en una cruïlla clau entre l'Europa occidental i l'oriental.
La passejada ha continuat cap a l'exterior de la casa on va néixer Maria Sklodowska, posteriorment coneguda com a Marie Curie, l'única dona que va guanyar dos premis Nobel, i, a més, en dues branques diferents de la ciència: el de física i el de química. Avui, aquesta casa és un museu dedicat a la científica. També hem vist per fora el palau Jabłonowski, construït al segle XVIII per a una poderosa família aristocràtica, i que durant molts anys va ser la seu de l'Ajuntament de Varsòvia, cosa que el va convertir en un dels centres administratius més importants de la ciutat. Com la immensa majoria dels edificis de la capital polonesa, aquest palau va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial. La seva posterior reconstrucció va permetre recuperar l'elegància neoclàssica de la seva façana.
El nostre recorregut ha seguit davant del Teatr Wielki (Gran Teatre), seu de l'Òpera Nacional de Varsòvia i una de les institucions culturals més prestigioses de Polònia. Inaugurat el 1833 seguint el projecte de l'arquitecte italià Antonio Corazzi, actualment és un dels teatres més grans d'Europa i ha estat escenari de representacions operístiques, ballets i concerts de gran nivell internacional.
La visita d'avui ens ha mostrat una cosa: Varsòvia no és únicament una ciutat gairebé reconstruïda des de zero. Passejar pel seu casc antic significa viure dins d'un dels exercicis més impressionants de reconstrucció patrimonial del segle XX. Demà més!
Dia 2. Passejant per la Varsòvia de Chopin
Avui hem descobert que, a banda del que vam veure ahir, hi ha una altra Varsòvia igualment interessant lligada a la història de la monarquia polonesa, amb els seus impressionants palaus i jardins protagonistes durant segles de la vida cortesana.
Hem sortit caminant del nostre hotel i la primera parada l'hem fet davant del monument a Josef Pilsudski, l'heroi nacional de Polònia, segons la nostra guia, l'Agnieszka. Pilsudski va ser un polític i militar clau per recuperar el 1918 la independència del país. Posteriorment, va liderar les guerres contra l'URSS bolxevic. També va governar de manera autoritària i amb un gran culte a la personalitat.
I, precisament, aquest monument es troba just davant d'una de les portes d'entrada a un indret veritablement impressionant: el Parc Łazienki, el gran pulmó verd de la ciutat, amb més de vuitanta hectàrees. Però Łazienki és molt més que un simple parc urbà. És un centre neuràlgic, un conjunt històric i un espai estètic excepcional. Tot aquest complex va ser creat al segle XVIII per esdevenir la residència d'estiu del rei Estanislau II August Poniatowski, l'últim monarca de la Confederació de Polònia i Lituània.
A l'interior hi hem descobert des de llacs artificials fins a boscos i espais on els habitants de Varsòvia poden trobar la tranquil·litat enmig d'una gran ciutat. Un dels espais més destacats del parc és el monument a Frédéric Chopin. Aquesta escultura, construïda l'any 1926, mostra el músic assegut sota una figura de mà gegant i d'arbre modelat pel vent. La figura de Chopin ocupa un lloc molt destacat en la història polonesa. No debades Frédéric Chopin va ser un dels grans compositors del segle XIX. Nascut el 1810 a prop de Varsòvia, el músic polonès va revolucionar la manera d'entendre el piano i es va convertir en una de les figures més influents del Romanticisme europeu.
El teatre de fusta
Com ha explicat la nostra guia, tot i que Chopin va passar gran part de la seva vida a París, sempre va tenir un lligam emocional molt fort amb la seva terra natal. De fet, moltes de les seves composicions incorporen ritmes i melodies inspirats en la tradició popular polonesa. La seva música destaca per la seva elegància i sensibilitat. Més de 175 anys després de la seva mort, continua sent un símbol de la cultura polonesa. Sobretot és recordat com l'home que va ser capaç de convertir el piano en una poderosa veu per expressar les emocions més íntimes de l'ànima humana.
I no oblidem el seu lligam amb casa nostra, i més concretament amb Valldemossa, a Mallorca. A la seva cartoixa, Chopin i l'escriptora George Sand hi van passar l'hivern dels anys 1838-1839, lluny de les mirades de París. Un dels objectius de l'estada era, també, trobar un lloc amb un clima més temperat per ajudar el compositor en la seva lluita contra la tuberculosi. Tot i que Chopin va compondre algunes obres importants a Valldemossa, l'estada no va ser tan satisfactòria com esperaven el músic i l'escriptora.
La nostra caminada ha continuat cap a l'Old Orangerie, un edifici molt particular dissenyat per l'arquitecte Domenico Merlini a instàncies del rei Estanislau August Poniatowski. Originàriament, aquest espai va ser concebut com un hivernacle per a plantes exòtiques, però també com un centre on integrar i barrejar la natura amb l'art.
Actualment, el seu interior acull una impressionant galeria plena de centenars d'escultures que van des de còpies d'obres gregues i romanes fins a treballs d'escultors polonesos dels segles XIX i XX. I, sobretot, hi destaca el Teatre Reial, un dels pocs teatres de fusta que es mantenen avui arreu del món. El seu pati de butaques i la riquesa de les seves pintures ens permet viatjar fins a l'època cortesana. La seva ubicació privilegiada enmig d'una petita illa li dona un aspecte encara més imponent.
La nostra ruta ha continuat enmig de la frondositat dels arbres d'aquest espai excepcional fins al Palau Lazienki, conegut popularment com "El Palau sobre l'Aigua", una obra mestra del neoclassicisme polonès que sembla sorgir de l'interior de les aigües d'un estany. El palau es va construir a finals del segle XVII, i una centúria després, l'últim rei de Polònia, Estanislau August Poniatowski, va adquirir la finca i la va convertir en la seva residència d'estiu i en el seu pavelló de bany particular. La seva harmonia, la inspiració en l'antiguitat clàssica i la integració gairebé perfecta amb el paisatge atorguen a aquest espai una gran sensació d'equilibri i elegància. Tot i les guerres i els constants canvis polítics que han marcat la història de Polònia, el Palau Lazienki segueix recordant uns temps en els quals l'art i la cultura ocupaven un lloc clau en el dia a dia de la cort.
Ben a prop del Palau sobre l'Aigua s'estén un altre edifici molt interessant, el Palau Myślewicki, una construcció de dimensions més petites però d'una excepcional bellesa. Construït també durant el regnat d'Estanislau August Poniatowski, és una joia de l'arquitectura neoclàssica. Tot i que no hi hem entrat, val la pena saber que a l'interior hi destaquen els seus frescos i el seu saló dedicat a Frédéric Chopin.
El Versalles de Polònia
Posteriorment, hem agafat l'autocar i hem anat a visitar un altre dels grans tresors monumentals de Varsòvia: el Palau de Wilanów. Situat als afores de la ciutat, aquest conjunt monumental té una característica molt important, ja que, com ens ha explicat l'Agnieszka, va sobreviure gairebé intacte a totes les vicissituds patides durant la convulsa història de Polònia. També als estralls de la Segona Guerra Mundial. Va ser manat construir pel rei Joan III Sobieski durant els primers anys del segle XVII, tot i que posteriorment els seus successors hi van anar afegint elements. Aquest palau està considerat una de les obres més destacades del barroc polonès. Sobieski és recordat especialment per la seva victòria sobre l'imperi otomà a la batalla de Viena de 1683, un episodi que el va convertir en una figura de projecció europea. El monarca va voler que la seva residència fos també una demostració de prestigi i poder.
A causa de la seva monumentalitat i també de la perfecció dels seus jardins, Wilanów és conegut popularment com el "Versalles polonès". I val a dir que la comparació no és exagerada. Les façanes ricament decorades, les nombroses escultures i la gran simbiosi entre paisatge i edificis i evoquen els grans palaus de l'Europa barroca.
Tot i que el palau és extraordinari, els seus jardins no es queden enrere. Dissenyats seguint patrons italians i francesos, combinen simetria, perspectiva i una cuidada ornamentació vegetal. Passejar enmig d'aquesta obra ens ha permès veure la natura com una prolongació de l'arquitectura, seguint els ideals estètics predominants a les corts europees de l'època.
Dia 3. Un viatge a la Polònia renaixentista
Avui, a primera hora del matí, i després del berenar (Martí dixit) a l'hotel, ja hem abandonat Varsòvia, una capital que ha deixat, crec, molt bon regust de boca als viatgers de Sàpiens i Tarannà. Així doncs, acompanyats de l'Agnieszka, la nostra guia polonesa, i del Martí, el nostre guia de capçalera, hem pujat a l'autocar que ens ha conduït a un recorregut cap a una Polònia que recorda temps pretèrits. Entre les ribes del riu Vístula i les planes de Lublín, dues poblacions ens han mostrat de manera ben evident la cara més elegant d'aquest país tan ric en història: les poblacions de Kazimierz Dolny i Zamość, que comparteixen ser les dipositàries del llegat del Renaixement i el record d'un passat en què Polònia era una de les grans potències del continent. Posteriorment, les coses canviarien dràsticament.
Durant el viatge, l'Agnieszka ens ha posat al dia d'algunes dades importants sobre Polònia. Aquest país té 318.000 quilòmetres quadrats. Per fer-nos-en una idea, és quatre vegades més gran que el conjunt dels Països Catalans, i està poblat per més de 37 milions d'habitants. La seva ciutat més important, quant a població, és la capital, Varsòvia, amb 1,8 milions, seguida de Cracòvia, amb 800.000, i de Lodz, amb 600.000. Polònia té fronteres amb diversos estats: amb Alemanya (a l'oest), la República Txeca (al sud-oest), Eslovàquia (al sud), Ucraïna (al sud-est), Belarús (a l'est), Lituània (al nord-est) i amb l'enclavament rus de Kaliningrad (al nord). I també amb el mar Bàltic.
Polònia està dividida administrativament en setze voivodats (províncies o regions). El nom prové del tradicional càrrec de voivoda (governador), que representa a l'estat. Per exemple, Varsòvia forma part del voivodat de Masúria i Cracòvia, del de la Petita Polònia.
Un poble de comerciants
La nostra primera parada ha estat al poble de Kazimierz Dolny, situat a 150 quilòmetres al sud-est de Varsòvia. Aquesta petita vila està situada en un entorn privilegiat al costat del riu Vístula. Amb poc més de tres mil habitants, és considerat per alguns el poble més bonic de tot Polònia. No estic capacitat per donar validesa a una afirmació tan radical, però realment arribar a aquest indret provoca una sensació molt especial. Kazimierz Dolny sembla haver quedat al marge del pas del temps. Els seus carrers empedrats, les seves portalades i façanes plenes d'història i la permanent presència de la silueta de les restes del seu castell medieval li donen una estampa molt especial.
La història de Kazimierz Dolny es remunta a l'inici del segle XI, quan en els turons propers a la vila s'hi va instal·lar un assentament benedictí. Unes dècades després, també s'hi va instal·lar un monestir de monges i, ja al segle XIV, aquest indret va esdevenir una possessió reial. La fundació de la ciutat actual va tenir lloc posteriorment, ja al segle XIV, per obra del rei Casimir III el Gran.
Des d'aquests temps tan reculats, la vida a Kazimierz Dolny està molt lligada al riu Vístula. No debades el riu connectava l'interior de Polònia amb el mar Bàltic. Els cereals produïts a les fèrtils planes del país eren transportats riu avall fins al port de Gdańsk, des d'on s'exportaven cap a nombrosos mercats europeus. Precisament, va ser aquest comerç el que va convertir Kazimierz Dolny en un punt clau en els segles XVI i XVII. Mercaders, navegants i artesans van deixar un patrimoni extraordinari que encara avui defineix la seva identitat.
El millor exemple d'aquesta fisonomia és la plaça del Mercat, el veritable centre de la vila, amb les imponents mansions renaixentistes que, tal com ens fa veure l'Agnieszka, testimonien la riquesa dels antics comerciants. Les façanes d'aquestes cases estan decorades amb motius ornamentals que mostren la influència de les tendències artístiques que arribaven des dels centres de cultura d'arreu d'Europa, sobretot d'Itàlia.
Mentre hem passejat per aquesta plaça hem fet un viatge en el temps. Les terrasses, les galeries d'art i les petites botigues conviuen amb edificis que han sobreviscut a guerres, incendis i tot tipus de convulsions polítiques. Aquesta combinació de patrimoni i vida quotidiana és precisament un dels grans atractius de Kazimierz Dolny. I sempre amb l'omnipresència del gall, el símbol de la ciutat, tal com ens ha explicat l'Agnieszka.
A poca distància de la plaça s'aixeca l'església parroquial de Sant Joan Baptista i Sant Bartomeu, amb el seu taulat vermell i façana blanca. Aquest edifici va ser bastit a principis del segle XVII, sobre les restes d'una altra antiga església. El temple actual combina elements renaixentistes i barrocs, resultat de les diverses ampliacions i reformes que ha experimentat al llarg dels segles.
Un element destacat el trobem en el seu interior, tot i que avui no l'hem pogut veure a causa de les feines d'arranjament del temple: l'orgue més antic de tot el país, datat de l'any 1620. Aquest instrument encara avui és utilitzat per a concerts. A més d'aquesta peça, destaquen les tombes renaixentistes, una pila baptismal del segle XVI, un cor preciós de fusta i una gran làmpada amb el cap d'un cérvol que representa un animal que, segons la llegenda, hauria matat el mateix rei Casimir II.
Les millors vistes sobre el Vístula
La visita a Kazimierz Dolny no seria completa sense ascendir fins al turó que domina la població. I allà és precisament on ens hem dirigit. A prop de les runes de l'antic castell medieval i de la torre que protegia el comerç fluvial, hem pogut gaudir d'una vista impressionant sobre la vila i sobre el seu inseparable riu Vístula. Des d'aquest punt no és gens difícil entendre per què Kazimierz Dolny ha esdevingut al llarg dels temps una font d'inspiració per a pintors, escriptors i, més recentment, fotògrafs.
La segona part de la jornada ens ha conduït cap a Zamość. Si al matí hem visitat una vila que ha anat creixent al voltant del comerç fluvial, Zamość, per contra, va ser pensada des del seu naixement com un projecte urbanístic planificat. La ciutat va ser fundada al segle XVI pel canceller Jan Zamoyski amb l'objectiu de connectar les rutes fluvials entre el mar Negre i el Bàltic. I per aconseguir-ho i al mateix temps crear una ciutat geomètrica i modèlica, inspirada en els ideals humanistes que transformaven Europa, Zamoyski va donar tota la confiança per desenvolupar el projecte a l'arquitecte italià Bernardo Morando. I el resultat va ser una ciutat totalment nova, dissenyada segons criteris de racionalitat, simetria i funcionalitat i partint de l'esquema del cos humà que havia fet el gran Leonardo da Vinci. Estava pensada per a 250 persones, que inicialment havien de ser catòliques, tot i que, com ens ha explicat l'Agnieszka, posteriorment es va permetre l'arribada d'armenis, jueus i grecs. Avui, més de quatre segles després, continua sent un dels exemples més ben conservats d'urbanisme renaixentista del continent.
La utopia feta ciutat
L'arribada a Zamość ha produït una gran impressió en els viatgers de Sàpiens i Tarannà. El primer lloc on hem anat ha estat la catedral de la Resurrecció i de Sant Tomàs Apòstol. Es tracta d'un edifici molt sobri en la seva part exterior. L'interior, en canvi, està bellament decorat. Hi destaquen les diferents capelles, el seu altar i els frescos de les voltes. A més a més, i això no és un detall menor, aquesta catedral és l'indret on reposen les restes de Jan Zamoyski i altres membres de la seva família.
Posteriorment, hem fet un recorregut pels carrers del casc antic de la vila, per la plaça de l'Aigua, pels seus espectaculars patis, per la sinagoga, per les muralles, per la plaça de la Sal... Menció especial ha merescut la nostra arribada a l'espectacular plaça del Mercat, considerada una de les més boniques de Polònia. La seva planta és d'una quadratura gairebé perfecta, i tot el recinte està flanquejat per cases acolorides que segueixen tant patrons locals com forans, especialment italians. Destaquen les anomenades cases armènies, amb façanes molt decorades i un gran nombre de detalls. Aquestes cases van ser propietat de comerciants armenis que es van establir en aquesta ciutat a causa de la seva privilegiada ubicació.
Un punt i a part mereix l'edifici de l'ajuntament. La seva façana d'un color rosa molt suau, la seva monumental escalinata i, sobretot, la torre de més de 50 metres d'altura, el fan molt especial. L'Agnieszka ens ha explicat que cada dia, a les 12 en punt, un trompetista surt en un dels balcons de la casa de la vila i comença a tocar una cançó tradicional en tres direccions diferents. Només obvia la que es dirigeix a Cracòvia. Per què? Doncs perquè el creador de la ciutat, Jan Zamoyski, creia que Cracòvia rivalitzava en bellesa amb Zamość i no li volia prestar cap mena d'atenció. Vaja!
I una última reflexió molt personal feta des de la plaça del Mercat, mentre unes poques gotes queien del cel i arribava el "fosquet". Si Kazimierz Dolny és el poble més bonic de Polònia, Zamość encara ho és més. I demà, Cracòvia!
Dia 4. Un viatge pel cor cultural de Polònia
Després de sortir al matí de l'hotel, hem recorregut un centenar de quilòmetres cap al sud. Durant el viatge en autocar, el Martí ha aprofitat per fer un interessant exercici d'història comparada entre Polònia i Catalunya (o els Països Catalans). Aquest exercici ens ha portat a la conclusió que, malgrat les evidents diferències en molts aspectes entre els dos territoris, també hi ha més punts en comú dels que a priori semblaria. I, això, més enllà del programa Polònia del 3Cat!
Com a resum, aquests sis punts:
- Tant Catalunya com Polònia van viure el seu període de més esplendor a la baixa edat mitjana, amb les expansions dels dos territoris. Catalunya per la Mediterrània i Polònia per l'Europa central.
- A casa nostra, històricament, va destacar el sistema pactista, de limitació del poder del rei. Polònia va organitzar-se, en alguns moments, com una república dels nobles. El poder del rei estava limitat pel gran poder dels nobles, que triaven els monarques.
- Bona part de l'edat moderna a Catalunya va ser una època de crisi, exactament igual que a Polònia. Les grans potències que havien estat s'afebliran durant els segles XVII i XVIII a causa de les guerres i dels atacs dels veïns.
- Si el segle XVIII va portar el desastre, el segle XIX és el de la Renaixença i de la reconstrucció nacional als dos llocs. Polònia, com Catalunya, al segle XIX no existeix com a estat, però sí com a nació. Hi ha diversos aixecaments contra els poders ocupants i la cultura serà profundament patriòtica. La nació polonesa, com la catalana, sobreviurà sense tenir un estat.
- El segle XX va portar guerra i destrucció als dos territoris: Polònia recuperarà la independència després de la Primera Guerra Mundial, però durant la primera meitat del segle XX serà una de les grans víctimes de la inestabilitat al món. Catalunya, per la seva banda, recuperarà, amb l'arribada de la República, les institucions d'autogovern, tot i que no accedirà, com Polònia, a la independència. Posteriorment, amb la derrota a la Guerra Civil, les tornarà a perdre i les tornarà a recuperar amb el final del franquisme.
- Com a conclusió, els dos territoris han tingut una història convulsa. Han perviscut en el temps gràcies a una forta consciència històrica, amb una llengua i una cultura que han estat eines de supervivència i de resistència contra la centralització i contra la dominació externa. Els seus camins, però, no són paral·lels. Avui Polònia és un estat sobirà, membre de la UE i de l'OTAN, mentre que Catalunya i els Països Catalans són comunitats autònomes dins d'Espanya.
Tornant al nostre viatge, la primera parada del dia ha estat a Leżajsk, una població d'uns 15.000 habitants que conserva l'encant de les petites ciutats de la regió. Tot i les seves dimensions modestes, la localitat ocupa un lloc clau en la història cultural i religiosa del país. No debades, com ens ha explicat l'Agnieszka, és una de les ciutats més antigues de Polònia.
Nosaltres hem visitat la seva Basílica i Monestir dels Bernardins, un impressionant conjunt monumental construït al segle XVII que destaca per les seves muralles defensives (per evitar els atacs dels suecs i els tàrtars) i els seus magnífics interiors. Tot i això, el seu tret distintiu és el de posseir un gran orgue de finals del segle XVII, un instrument que atrau fins aquí milers de melòmans de tot el món. Les seves dimensions (15 m d'amplària × 7,5 m d'alçària) són gegantines. Nosaltres hem tingut la sort de poder fer tota la visita sota la inigualable música d'aquest orgue.
Leżajsk és coneguda, sobretot, pels seus lligams amb el judaisme, i més concretament amb el judaisme hassídic. Com ens ha explicat la nostra guia polonesa, es tracta d'un corrent espiritual del judaisme ortodox que va néixer al segle XVIII a les actuals Ucraïna, Belarús i Polònia. Segons aquest corrent, qualsevol persona pot acostar-se a Déu a través de la pregària sincera. Aquest moviment posa un gran èmfasi en l'experiència espiritual, el cant, la celebració religiosa i la relació amb els rebes o rabins carismàtics, que actuen com a guies espirituals de la comunitat.
Zalipie, el poble de les flors
Després de recórrer prop de 150 km en direcció oest, hem arribat a la nostra pròxima destinació: Zalipie. Inicialment, ens ha semblat un poble rural més, envoltat de camps i paisatges agrícoles. Però ben aviat hem vist que estàvem en un indret realment excepcional, ja que les cases de la vila estan cobertes de flors pintades, cosa que li dona un aspecte molt singular.
Les façanes, les finestres, les tanques... Tot apareix decorat amb motius florals plens de colors. D'aquesta manera el poble sencer sembla un gran quadre a l'aire lliure. L'origen d'aquesta tradició es remunta al segle XIX. Les cases rurals disposaven de cuines amb sistemes de calefacció i xemeneies que generaven grans quantitats de sutge. Les parets interiors s'ennegrien ràpidament i les famílies buscaven formes d'embellir-les.
Després de seguir les explicacions de l'Agnieszka, jo us ho explicaré en forma de conte. Temps era temps, en un petit poble de Polònia, totes les cases tenien cuines i xemeneies que provocaven una gran quantitat de sutge. Això feia que l'interior i les façanes de les cases es veiessin ennegrides. Però vet aquí que, un dia, una jove anomenada Felícia va decidir pintar unes flors a casa seva per tapar aquest sutge tan poc elegant. Tot i que al seu pare no li va agradar gens, la noia va continuar pintant flors, dins i fora de la casa. La iniciativa de la veïna va agradar tant, que altres dones de la vila la van imitar i van començar a tapar les taques amb flors de tot tipus, colors i mides. I així, poc temps després, com per art de màgia, totes les façanes de les cases ja eren plenes de flors. Margarides, roses, clavells... I aquell poble fosc i avorrit va donar pas a una vila acolorida, alegre i plena de vida. I conte contat...
El més extraordinari és que aquesta tradició no va ser impulsada per artistes professionals ni per institucions culturals. Va néixer espontàniament de la creativitat popular i es va transmetre de generació en generació. Les pintures de flors més antigues que es poden veure avui en dia les trobem a l'anomenada Casa de les Pintores i també a la casa de Felicia Curyłová, la precursora i la més coneguda d'aquestes dones artistes.
Una característica important és la senzillesa. Per això, no hi ha cap circuit per poder seguir aquestes composicions. Tampoc no hi ha cap edifici monumental. El monument és tot el poble i les seves flors, i les decoracions apareixen de manera inesperada en qualsevol racó, convertint cada passeig en una descoberta constant. Algunes composicions són delicades i minimalistes; d'altres omplen completament les superfícies amb una explosió de colors.
Hem dinat a la Casa de les Pintores. Una sopa de verdures, pierogi i pastís de formatge. Els pierogi són un dels plats més tradicionals de la cuina polonesa. Es tracta d'una mena de raviolis de massa fina que en el nostre cas estaven farcits de formatge i de col i carn. Val a dir que no ens han deixat indiferents!
La gran capital històrica
Després de descobrir la Polònia rural i les seves tradicions, el viatge continua cap a un dels centres més importants del país: Cracòvia. Es tracta d'una ciutat monumental que durant segles va ser el principal centre polític, cultural i econòmic de Polònia.
Situada a la riba del riu Vístula, Cracòvia és considerada per molts la ciutat més bonica del país. El seu passat és clau en la història de Polònia, ja que en va ser la capital i la residència dels seus reis. Aquest fet va comportar la construcció de palaus, esglésies, universitats i edificis públics que van atreure artistes, comerciants i homes de negocis procedents de tot Europa.
Durant les èpoques medieval i moderna, Cracòvia va ser un dels mercats més importants de tot Europa, sens dubte afavorida per les possibilitats del riu Vístula, que la banya. Tota aquesta riquesa és possible contemplar-la avui, quan la ciutat té uns 800.000 habitants i un centre històric impressionant destacat com a Patrimoni Mundial per la UNESCO. Aquests atractius la fan la ciutat més visitada de tot el país, amb milions de turistes any rere any. Demà la començarem a veure bé!
Dia 5. Cracòvia, el centre històric de Polònia
Després d'esmorzar a l'hotel hem començat el nostre recorregut per una ciutat molt especial. Una ciutat que condensa segles d'història. Antiga capital de Polònia, centre polític, religiós i cultural del país durant segles, Cracòvia exhibeix un patrimoni excepcional que la converteix en una de les destinacions més fascinants d'Europa. El seu centre històric, veritable joia de la corona, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l'any 1978, és un exemple perfecte de ciutat medieval que ha sabut preservar la seva essència malgrat les ocupacions, les guerres i la resta de convulsions del passat.
Nosaltres hem començat el nostre recorregut en un indret carregat de simbolisme: el Turó de Wawel. Situat al capdamunt d'un puig que senyoreja sobre el riu Vístula, aquest espai va ser durant centúries el centre del poder polític i religiós de la nació polonesa. Des d'aquest indret es van dominar i governar extensos territoris, es van prendre decisions que marcarien el destí del país i es van celebrar les cerimònies més importants de la monarquia.
I, enmig de tot, el seu imponent castell, la fortalesa que ha esdevingut un dels símbols més importants de Polònia. Residència dels reis des de l'edat mitjana fins al segle XVII, l'edifici mostra de manera molt clara l'evolució arquitectònica del país. Destaca el seu imponent pati renaixentista, envoltat de galeries porticades. Passejant per aquest indret ens imaginem la vida de la cort, les recepcions diplomàtiques i els esdeveniments que van donar forma a la història polonesa.
Tal com ens explica la Magdalena, la nostra guia de Cracòvia, amb el trasllat de la capital a Varsòvia, a finals del segle XVII, aquesta talaia va quedar gairebé abandonada. Posteriorment, va ser saquejada pels exèrcits prussians i ocupada després pels austríacs, que en van modificar l'interior i la van envoltar de muralles. Més tard encara, durant els anys de la Segona Guerra Mundial, el castell va ser convertit en la residència del governador de la Polònia ocupada. Finalment, la fortalesa va ser reconstruïda fins a donar-li la fisonomia actual.
Dins de l'extens perímetre del castell hi destaca, imponent, la catedral de Wawel, el principal temple nacional. I el lloc on van ser enterrats un bon nombre de reis, herois nacionals, escriptors i figures destacades de la vida del país.
Des de dalt del turó, hem iniciat un suau descens que ens ha portat fins al nucli històric de la ciutat. Així, hem contemplat diversos edificis, com el Museu Arxidiocesà, on va viure Karol Wojtyla, el futur Joan Pau II entre els anys 1953 i 1958, quan era un jove sacerdot. I també per l'església barroca de Sant Pere i Sant Pau –amb les escultures dels dotze apòstols a l'entrada–, per l'actual ajuntament, per l'església dels dominics, per l'església dels Pares Mendicants, pel palau dels arquebisbes i per la universitat –amb el roure plantat un 3 de maig del 1919, tot just un any després de la independència.
Una plaça gegantina
El punt culminant ha estat la visita a la basílica de Santa Maria, amb les seves dues torres asimètriques. Aquest temple va començar a ser construït a mitjan segle XIV i es va allargar diverses dècades. Les torres, per exemple, es van acabar a principis del segle XV. Com a curiositat, la Magdalena ens ha explicat que des de la part superior de la torre més alta, cada hora en punt, un trompetista toca una melodia tradicional polonesa, cosa que hem pogut sentir. Aquesta peculiar tradició va néixer ja fa molts anys per recordar que, al segle XIII, un sentinella va morir mentre amb la seva trompeta intentava advertir la població d'una invasió mongola. D'altra banda, la torre més baixa, que mesura 69 metres, és el campanar de l'església.
L'interior del temple amaga una de les grans obres mestres de l'art gòtic europeu: el retaule de Veit Stoss, elaborat a finals del segle XV. Amb les seves impressionants escultures de fusta policromada, és considerat un dels conjunts artístics més importants del seu temps.
Des d'aquí ens hem desplaçat uns metres, fins al centre de la plaça del Mercat, coneguda com a Rynek Główny. Amb prop de quaranta mil metres quadrats, és una de les places medievals més grans d'Europa i constitueix el veritable cor de Cracòvia. La plaça va ser traçada l'any 1257, poc després de la destrucció de la ciutat a causa de la invasió mongola del 1241. I val a dir que encara conserva la seva organització medieval original. La Magdalena ens ha recordat que, durant segles, aquesta plaça va ser un important punt de trobada entre Orient i Occident. Pensem que el creixement de Cracòvia va estar estretament lligat al comerç. La ciutat ocupava una posició privilegiada en les rutes que connectaven el mar Bàltic amb el centre i el sud d'Europa, fet que va afavorir l'arribada de mercaders procedents de Bohèmia, Hongria, Alemanya, les ciutats italianes o els països del Bàltic. Entre els productes més apreciats destacaven els teixits, que constituïen una de les principals fonts de riquesa local.
En aquest sentit, i per donar més força a aquesta afirmació, al centre de la plaça destaca la Llotja dels Draps, un edifici que demostra de manera molt clara aquest passat comercial. La Magdalena ens ha explicat que va ser construïda al segle XIV i reformada posteriorment en estil renaixentista. La Llotja era el lloc on es negociaven les compres i vendes de teles, d'espècies, de sedes, de cera, de sal i de les nombroses i variades mercaderies arribades de diferents punts del continent. El seu nom recorda la importància del comerç tèxtil, una de les principals fonts de riquesa d'aquesta ciutat.
A poca distància de la basílica s'aixeca la Torre de l'Ajuntament, construïda al segle XIV a base de totxos i pedres per formar part de l'edifici de l'ajuntament. La demolició d'aquest edifici, a principis del segle XIX, la va deixar com a solitària representant d'aquest passat.
Quan la sal dominava el món
Després de dinar hem agafat l'autocar per dirigir-nos fins a Wieliczka, una ciutat situada a una quinzena de quilòmetres de Cracòvia. La seva característica principal, allò que la fa única, és que el seu terme acull una de les explotacions mineres més extraordinàries que hom pugui veure avui en dia. Durant segles, la sal va ser un producte d'un valor immens, indispensable per a la conservació dels aliments i peça fonamental del comerç. Aquesta és una de les mines de sal més antigues del món. No és la més antiga, però. Aquest privilegi el té la veïna mina de Bochia, situada a escassos vint quilòmetres d'aquí.
L'extracció de sal a Wieliczka es remunta almenys al segle XIII. Durant centenars d'anys, aquesta explotació va proporcionar importants ingressos a la monarquia polonesa i es va convertir en una de les principals fonts de riquesa del país. No és estrany que la sal fos coneguda popularment com l'or blanc.
La visita permet descendir fins al nivell 3 de la mina, dels 9 existents. En concret a 130 metres sota terra, per descobrir un univers subterrani sorprenent. Com ens ha explicat la Monica, la nostra guia a la mina, hem fet un recorregut de més de tres quilòmetres (en realitat només un 1% de la superfície, ja que el total són més de 300 quilòmetres de galeries!) que inclou estàtues de personatges històrics i mítics, esculpides directament a la sal. Fins i tot els vidres dels canelobres estan fets de sal. També hi ha cambres i capelles esculpides a la sal, un llac subterrani i exposicions que il·lustren la història de la mineria de la sal. Aquest espai rep uns 800.000 visitants a l'any.
La gran joia del complex és la capella de Santa Kinga, considerada una de les obres subterrànies més espectaculars del món i situada més de 100 metres sota terra. Excavada íntegrament a la sal, aquesta immensa sala de 12 metres d'alçària, 18 d'amplària i 54 de llargària, sorprèn per la riquesa de la seva decoració. Els altars, les escultures, els relleus i fins i tot els grans canelobres semblen tallats en pedra, però en realitat estan modelats a partir de la sal. Precisament, l'altar és l'element més destacat de tota la capella. En un dels seus nínxols s'hi troben les restes de Santa Kinga, reina consort de Polònia i patrona de Polònia i Lituània.
L'extraordinària singularitat d'aquesta mina de sal va ser reconeguda l'any 1978 com a Patrimoni Mundial de la UNESCO. Aquest reconeixement internacional va confirmar el valor excepcional d'un conjunt que combina història, geologia, arquitectura i cultura. La sortida de la mina en l'ascensor miner ha estat el colofó perfecte a una visita espectacular. Una visita ben salada, vaja.
Dia 6. Al centre de la barbàrie
Després del berenar, a primera hora, hem partit cap a l'objectiu principal del nostre viatge d'avui, situat a la població d'Oświęcim, una tranquil·la ciutat del sud de Polònia coneguda arreu del món pel seu nom alemany: Auschwitz. Aquí, durant l'ocupació nazi, es va crear un complex de camps de concentració i extermini. Tres camps en concret, amb una quarantena de subcamps.
Durant el trajecte, d'una hora llarga, el Martí ens ha explicat que una trentena de persones relacionades amb Catalunya o amb els Països Catalans van estar internades en aquests camps. I també ha relatat una història que barreja la guerra i l'horror amb l'alegria, l'esperança i el desastre final. És una història protagonitzada per la menorquina Margarida Ferrer. Aquesta dona, militant comunista i amb residència a Barcelona durant els anys de la Guerra Civil, es va enamorar d'un brigadista internacional austríac anomenat Rudolph Friemel, amb qui va tenir un fill.
Després de la derrota republicana, van marxar a l'exili, però van ser detinguts pels alemanys. Ell va ser tancat a Auschwitz, ella en un camp de treball a la Selva Negra alemanya i el nen en un asil per a criatures.
El més curiós de la història és que la parella va fer tots els tràmits per poder-se casar. I les autoritats nazis els ho van permetre. Així, el dia 13 de març del 1944, la parella es va casar davant del bloc 24 d'Auschwitz I. El casament va incloure un petit banquet, la inscripció al registre per donar forma de legalitat i unes hores d'intimitat en una habitació d'un prostíbul de les SS.
Malgrat aquest moment d'alegria, la parella no es veuria mai més. El desembre del 1944, el Rudolph i un grup de companys van intentar fugir del camp, però van ser capturats pels alemanys. Van ser penjats el dia 30 de desembre del 1944. Abans de morir, va deixar una carta a la Margarida on li expressava el seu amor i la seva esperança en un futur diferent.
Oświęcim té el tristíssim privilegi de ser el lloc on es va crear el complex de camps de concentració i extermini més gran del Tercer Reich. Avui és un memorial dedicat a la memòria de les víctimes de l'Holocaust.
Inicialment, tal com ens ha recordat l'Agnieszka, els ocupants alemanys van aprofitar unes casernes de l'exèrcit polonès per aixecar, el 1940, un primer camp que estava pensat per allotjar no més de 30.000 presos. I aquests, inicialment, van ser intel·lectuals i opositors polonesos. Però només un any després de l'obertura d'Auschwitz I, els nazis van construir el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau per posar en marxa l'anomenada Solució Final, el pla ideat pel cap nazi Heinrich Himmler per tal d'aconseguir l'extermini sistemàtic de la població jueva. Va arribar a tenir diverses cambres de gas en funcionament permanent i el 80% de les persones que hi arribaven eren executades immediatament.
El primer camp que hem visitat és Auschwitz I. A l'entrada encara es conserva una rèplica de la tristament famosa inscripció "Arbeit macht frei" ("El treball us farà lliures"), una de les frases més conegudes vinculades a la repressió nazi. Actualment, aquests espais són museus a l'aire lliure per conservar la memòria dels centenars de milers de persones que hi van morir a causa de la barbàrie nazi. El Museu d'Auschwitz-Birkenau va ser creat el juliol de 1947 i inclou els camps de concentració d'Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau. El Museu consta de 191 hectàrees, de les quals 20 són a Auschwitz I i 171 a Auschwitz II-Birkenau. Al recinte hi ha centenars d'edificis i restes del camp, incloent-hi les cambres de gas i els forns crematoris, la tanca del camp o la rampa ferroviària de Birkenau. El 1979, el jaciment del camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau va ser inclòs a la llista internacional del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Al llarg dels anys de la Segona Guerra Mundial, al complex d'Auschwitz hi van arribar aproximadament 1,3 milions de persones. 1,1 milions eren jueus de diverses nacionalitats (430.000 d'Hongria, 300.000 de Polònia, 69.000 de França, 60.000 d'Holanda, 55.000 de Grècia, 46.000 de Txèquia, 27.000 d'Eslovàquia, 25.000 de Bèlgica, 23.000 d'Àustria...). També hi va haver 150.000 polonesos, 23.000 gitanos de diversos països, 15.000 presoners de guerra soviètics i 25.000 persones d'altres nacionalitats. Aproximadament 1,1 milions hi van morir, entre ells més de 230.000 nens i nenes.
Testimonis dramàtics
A Auschwitz I, els edificis de maó del camp acullen exposicions dedicades a explicar el funcionament del sistema repressiu implantat pel règim hitlerià. A través de fotografies, testimonis, documents i objectes personals es reconstrueix la vida dels deportats procedents de nombrosos països europeus.
Maletes amb noms escrits a mà, cabells, ulleres, sabates, estris quotidians i milers d'objectes recuperats després de l'alliberament constitueixen un testimoni colpidor de les dimensions humanes de la tragèdia. Darrere de cada peça hi havia una persona, una família i una història interrompuda per la persecució i la violència.
Com explicava abans, Auschwitz va ser inicialment concebut com un camp de concentració per a presoners polítics polonesos, però ben aviat es va convertir en una peça central de la maquinària repressiva nazi. A partir del 1942, amb la implementació de l'anomenada Solució Final, el complex va passar a tenir un paper essencial en l'extermini sistemàtic de la població jueva europea.
La visita ha continuat a Auschwitz II-Birkenau, situat a uns quilòmetres de distància. Construït el 1941, aquest immens camp representa la materialització de la política genocida del règim nazi. Les seves dimensions impressionen encara avui: desenes i desenes d'hectàrees envoltades de filats electrificats, torres de vigilància i llargues fileres de barraques destinades a allotjar els deportats que no eren assassinats a les càmeres de gas només arribar.
L'accés principal, travessat per les vies del tren que penetraven directament a l'interior del camp, és una de les imatges més conegudes de l'Holocaust. Per aquestes vies arribaren centenars de milers de persones procedents de tota l'Europa ocupada. I allà mateix, com ens ha explicat l'Anita, la nostra guia als camps, els deportats eren sotmesos a una selecció immediata. Una part era destinada als treballs forçats, mentre que d'altres eren enviats directament a les cambres de gas.
Ens hem aturat uns minuts davant del lloc on s'aixecava l'anomenat "camp familiar gitano". I allà hem recordat que, el dia 16 de maig del 1944, davant l'amenaça que ja s'havia donat l'ordre de portar-los a tots a les càmeres de gas, les famílies gitanes es van revoltar i es van tancar dins dels barracons amb tot tipus d'armes improvisades, com estris de la feina, pedres, trossos de metall o de fusta o ganivets rudimentaris. I les 6.000 persones que hi malvivien en condicions penoses es van negar a sortir-ne, tot i les amenaces dels soldats alemanys. I aquell dia els gitanos van guanyar, ja que es va aconseguir aturar l'ordre de dur-los cap a la mort. Una mort que es va posposar fins a la nit del 2 al 3 d'agost, quan el règim nazi va fer realitat la liquidació definitiva del camp gitano. Aquella matinada, milers de persones van ser portades a les cambres de gas i assassinades.
La paraula romaní Parrajmos, que vol dir 'la destrucció', representa el genocidi dels nazis contra el poble gitano. Un genocidi que té les seves arrels a l'any 1933, amb la victòria del partit Nazi i Adolf Hitler i les esterilitzacions forçoses, la segregació racial i la retirada dels drets civils als gitanos.
Avui, el silenci que envolta les ruïnes dels crematoris i les restes de les instal·lacions d'extermini transmet una emoció difícil de descriure. Des del 1979, Auschwitz-Birkenau forma part de la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. La seva preservació respon a la voluntat de mantenir viu el record d'uns fets que no poden ser oblidats. Cada any, milions de persones visiten aquest espai per retre homenatge a les víctimes i reflexionar sobre la importància de defensar els valors de la democràcia, els drets humans i la convivència.
Un espai de pel·lícula
La tarda ha continuat amb la visita a Kazimierz, l'antic barri jueu de Cracòvia. Fundat al segle XIV pel rei Casimir com una ciutat independent, aquest espai es convertiria amb el temps en un dels centres més importants de la cultura jueva a Europa.
Durant segles, jueus i cristians van conviure en aquest territori, creant una realitat cultural única que va deixar una profunda empremta en la identitat de Cracòvia. Però la Segona Guerra Mundial i l'ocupació nazi van destruir gran part d'aquest món. Milers de jueus de Cracòvia van ser deportats i assassinats, deixant una ferida que encara forma part de la memòria col·lectiva europea. Avui Kazimierz ha recuperat bona part del seu dinamisme i s'ha convertit en un dels barris més atractius de la ciutat. L'artèria més destacada és el carrer de Szeroka. El seu nom en polonès vol dir 'ample'. I tan ample és que sembla més una plaça que un carrer. Com a curiositat, l'Anita ens ha explicat que aquí es van gravar diverses escenes de la pel·lícula La llista de Schindler. Des d'aquest punt hem pogut passar per davant d'edificis plens d'història. Actualment, en aquest barri hi ha set sinagogues. La Sinagoga vella, situada en aquest indret, és una d'elles. És la més antiga de totes, ja que va ser construïda a l'inici del segle XV. Durant la Segona Guerra Mundial, els nazis van fer servir aquest espai com a magatzem. Avui, és la seu del Museu de la Història i la Cultura dels Jueus.
Avui el barri és una barreja de tradició –amb les sinagogues– i de dinamisme cultural. Els espais històrics competeixen amb les botigues i els bars avantguardistes i amb els escenaris de la pel·lícula La llista de Schindler. Abans d'anar cap a l'hotel, hem passat per la plaça dels Herois de Gueto, coneguda popularment com la plaça de les cadires, per les 70 cadires de bronze de grans dimensions que l'ocupen. Segons l'Agnieszka, simbolitzen les pertinences que els jueus van haver de deixar quan van ser expulsats de casa seva. Aquesta plaça va ser el centre del gueto jueu de la ciutat, i aquí es reunien abans de ser deportats cap als camps de concentració o extermini. Durant aquest procés, moltes famílies eren separades i les seves pertinences quedaven abandonades a la plaça. Un bon final per recordar fins on poden arribar la intolerància i la barbàrie quan desapareixen els principis de respecte i de dignitat humana.
Dia 7. La Mare de Déu negra
Avui hem pujat a l’autocar per desfer els poc més de 150 quilòmetres que ens separen de la ciutat de Częstochowa, un indret que, com hem vist, ocupa un lloc protagonista en la vida espiritual del país. L’Agnieska, la nostra guia, ha aprofitat el temps de viatge per fer-nos una explicació sobre aquest indret i el seu entorn. Częstochowa, tot i que tradicionalment havia format part de la regió de la Petita Polònia, actualment pertany a la de Silèsia. Aquesta ha estat una terra tradicionalment cobejada per diferents estats i amb canvis continus de sobirania. Actualment, prop del 90% de Silèsia pertany a Polònia, amb ciutats tan importants om Opole, Wroclaw o Katowice. La resta es reparteix entre Alemanya i la República Txeca.
Silèsia és un territori ric, sobretot en mines de zinc, plom, plata i, sobretot, carbó, un factor que ha ajudat al desenvolupament econòmic de Polònia. També és una regió força industrialitzada al voltant de la siderúrgia, la metal·lúrgia i la química. I a la part de més al sud, destaca una agricultura rica basada en el conreu de productes com la colza, la remolatxa sucrera o els cereals.
Częstochowa ocupa un lloc privilegiat en la geografia espiritual del país. En aquest sentit, cada any centenars de milers de pelegrins d’arreu de Polònia i també de l’estranger arriben a aquesta població. Molts d’ells després d’haver recorregut desenes i, fins i tot, centenars de quilòmetres a peu per arribar al seu principal destí: el Monestir de Jasna Góra. I vaja si els hem vist!
Un temple de referència
Aquest centre religiós està situat sobre un turó que domina la ciutat. Fundat al segle XIV pels monjos paulins, el monestir ha estat durant segles un lloc de vida religiosa, cultural i, també, patriòtica. Com ens ha explicat l’Agnietsza, tot va començar al segle XIV amb una església de fusta vigilada per 16 monjos paulins procedents de Buda. Al llarg del segle XVI es va construir una església de pedra que es va anar refent i ampliant al llarg del temps. Per exemple, a la centúria següent es van bastir les muralles defensives, que li van permetre rebutjar diversos atacs dels suecs.
L’element més venerat del santuari és la icona de la Mare de Déu Negra de Częstochowa, una pintura conservada a la capella principal del monestir. Aquesta imatge mariana és objecte d’una profunda devoció popular i constitueix un dels símbols religiosos més importants de Polònia.
Per a uns viatgers catalans com els de Sàpiens, és fàcil buscar similituds amb la Mare de Déu de Montserrat, sobretot perquè totes dues són negres. Però hi ha més coses. Anem a veure-les. La Mare de Déu de Jasna Góra és considerada la protectora de Polònia i és un dels símbols religiosos i nacionals més importants del país. La de Montserrat, per la seva banda, és la patrona de Catalunya i un símbol religiós també molt important. Les dues Mares de Déu estan situades en llocs elevats: dalt d’un turó (Jasna Góra) o d’una muntanya (Montserrat). Els dos santuaris són grans centres de pelegrinatge, i també tenen forts lligams amb la història dels respectius països.
Per la seva banda, les diferències, lògicament, també hi són. Començant pel fet que la imatge de la Mare de Déu de Jasna Góra és una pintura d’estil bizantí, probablement creada entre els segles XIII i XIV, i la Mare de Déu de Montserrat és una talla romànica del segle XII.
El monestir polonès va ser visitat per Hitler l’any 1940. I aquí tenim un altre punt en comú amb Montserrat, que va ser visitat per un altre alt jerarca nazi, el cap de les SS Heinrich Himmer, el 23 d’octubre del 1940, el mateix dia que Franco es reunia amb Hitler a Hendaia i poc més d’una setmana després de l’afusellament del president de Catalunya Lluís Companys. I què buscava Himmler a Montserrat? Ras i curt, el Sant Greal, la copa amb què, segons la llegenda, es va recollir la sang de Crist mentre era a la creu.
La comitiva, formada per diversos cotxes, venia de Barcelona, on aquell matí havia arribat el cap suprem de la policia del Tercer Reich, provinent de Madrid, disposada a satisfer el curiós interès que aquest tenia per la muntanya de Montserrat. L'acompanyaven, entre moltes altres autoritats espanyoles i alemanyes, el general Wolf, cap del seu Estat Major; el coronel Gebbardt, cap de Sanitat de les SS, el tinent coronel Hartman i l'aleshores capità general de Catalunya Luis Orgaz.
Himmler va demanar al pare Andreu Ripol, un jove monjo que parlava alemany, per la documentació que, segons el jerarca nazi, forçosament Montserrat havia de tenir referent a Parsifal i al Sant Greal. El pare Ripol va haver d'explicar-li que no tenien cap mena de documentació. "Com que no? Vostès han de tenir documentació per força, a Alemanya tothom sap que el Sant Greal és a Montserrat". Per molt que el pare li va explicar que tota la documentació de l'arxiu s'havia cremat durant la Guerra del Francès (1808-1814) i que, a més, mai no hi havia hagut proves documentals que a Montserrat s'amagués el Sant Greal, Himmler no es va deixar convèncer. Estava entossudit amb la idea que Montserrat era la muntanya sagrada de Montsalvat a què fa referència la llegenda de Parsifal. I que, per tant, alguna cosa els monjos havien de saber sobre el Sant Greal.
Tornant a la Mare de Déu de Jasna Góra, el seu origen continua sent un misteri farcit de les més variades llegendes. Com aquella que explica que va ser creada per Sant Lluc, que l’hauria pintat sobre un fragment de xiprer de la casa de la sagrada família allà per l’any 67. Però, més enllà de la seva autenticitat històrica, la força simbòlica de la imatge és indiscutible.
La Verge apareix representada amb el Nen Jesús als seus braços i ens mostra dues marques sobre la seva galta dreta. Aquestes cicatrius, prou visibles encara avui, formen part de la seva identitat i recorden els diversos episodis de profanació i destrucció soferts al llarg dels segles.
Per als polonesos, la Mare de Déu Negra va molt més enllà de l’àmbit estrictament religiós. És també una icona nacional vinculada a la supervivència de la nació polonesa en els moments més difícils de la seva història. Durant les particions de Polònia, les ocupacions estrangeres i fins i tot sota el règim comunista, la seva figura va esdevenir un referent d’unitat col·lectiva. No debades, segons ens ha explicat el Jaime, el nostre guia al monestir, aquest indret és el quart temple marià amb més afluència del món, després de Guadalupe, a Mèxic, Lorda (Lourdes), a Occitània, i Fàtima, a Portugal, una afirmació que no ha estat compartida per tots els viatgers de Sàpiens.
La visita a Jasna Góra ens ha permès descobrir molt més que un simple monument religiós. El complex inclou esglésies, museus, sales històriques, muralles defensives i nombrosos espais dedicats a la memòria nacional. Els pelegrins la visiten pels més variats motius: peticions, agraïment, tradició familiar o simplement per viure una experiència espiritual. El resultat és una atmosfera única en què la solemnitat religiosa conviu amb un fort sentiment de comunitat.
La gran fortalesa
Després de dinar i de fer un “xubec” dins de l’autocar, la jornada ha continuat a la petita localitat de Podzamcze. Aquí s’aixequen les impressionants ruïnes de la fortalesa d’Ogrodzieniec. L’Agnieszka ens explica que és un dels castells més espectaculars i importants de Polònia i una de les principals atraccions de l’anomenada Ruta dels Castells del Jura Polonès, una ruta de més de 160 quilòmetres amb diverses talaies. Aquest va ser un indret molt destacat en l’edat mitjana polonesa quan es van construir un seguit de fortificacions militars destinades a protegir les fronteres dels atacs exteriors.
Entre totes elles, Ogrodzieniec destaca tant per les seves dimensions com per la seva espectacular ubicació. Els orígens més remots del castell, segons l’Agnieszka, els trobem a principis del segle XII, tot i que aquella fortalesa primerenca de fusta va ser completament destruïda per una invasió tàrtara a mitjan segle XIII. Per això, a l’equador del XIV, durant el regnat de Casimir III el Gran, es va construir una nova talaia de pedra. A partir d’aquí, el castell va passar per les mans de diverses famílies aristocràtiques, fins a convertir-se en una de les residències nobles més importants de Polònia. El seu enclavament, entre tres turons, juntament amb les seves enormes muralles defensives, el van convertir en una plaça veritablement difícil de conquerir per als invasors i en una imatge imponent i fascinant, característica que ha conservat fins al dia d’avui.
L’Agnieszka ens ha explicat que la seva decadència va començar durant els conflictes que van afectar Polònia al segle XVII. En aquest punt cal destacar la devastació causada per les invasions procedents de l’actual Suècia conegudes com “El Diluvi”. Els castells d’aquesta zona, entre ells el d’Ogrodzieniec, van quedar destruïts i, malgrat alguns intents de reconstrucció, mai més no van recuperar la seva antiga importància.
La fortalesa d’Ogrodzieniec, al segle XIX, ja era una ruïna. Però una ruïna amb una característica molt important: que atreia escriptors, viatgers i tot tipus d’artistes i romàntics fascinats per la seva atmosfera misteriosa. Aquest encant continua viu avui dia. No és estrany que el castell hagi estat escenari de produccions cinematogràfiques, recreacions històriques i llegendes populars.
Precisament, una de les llegendes més conegudes de Polònia té com a protagonista el fantasma del “Gos Negre d’Ogrodzieniec”, una aparició espectral que, segons la tradició local, recorre el perímetre i l’interior del castell durant les nits de tempesta. Nosaltres no l’hem vist, malgrat els núvols que hi havia al cel. Però és clar, hem marxat quan encara era de dia. Sens dubte, a la nit hauria estat diferent.
I aquesta ha estat l’última visita d’aquest viatge a Polònia. Durant set dies hem descobert un país apassionant, ric en història, patrimoni i contrastos. Hem contemplat la reconstrucció del centre històric de Varsòvia després de la devastació provocada per la Segona Guerra Mundial i hem après que la capital polonesa és una de les ciutats més verdes d’Europa. Hem pujat fins al castell de Kazimierz Dolny per gaudir d’unes magnífiques vistes sobre el riu Vístula i hem passejat pels carrers de Zamość, un dels exemples més ben conservats d’urbanisme renaixentista del continent. També hem compartit unes hores al pintoresc poble de Zalipie, envoltats de margarides, roses i clavells, i hem dinat a la Casa de les Pintores. Hem recorregut el centre històric de Cracòvia, sens dubte un dels més bells d’Europa, i hem visitat Kazimierz, l’antic barri jueu, avui convertit en un espai vibrant, ple de vida i d’activitat cultural. Ens hem endinsat també en les mines de sal de Wieliczka, descendint fins a 130 metres sota terra per descobrir una de les obres d’enginyeria subterrània més extraordinàries del món. Però aquest viatge també ens ha enfrontat a la cara més fosca de la història. Als camps de concentració i extermini d’Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau hem sentit de ben a prop l’horror del nazisme i les conseqüències de la barbàrie humana. I, finalment, avui hem visitat un dels grans centres espirituals de Polònia i hem recorregut tots els racons d’un dels seus castells més imponents.
Ha estat un veritable plaer compartir amb vosaltres aquests dies. Heu estat els millors companys d’un viatge que us asseguro que recordaré. Fins sempre!