Dia 1: Nàpols, un teatre a l'aire lliure
Caos. Aquesta ha estat la primera sensació que hem tingut els viatgers de Sàpiens i Tarannà quan hem sortit de l'aeroport de Nàpols, on ja ens esperava en Giuseppe, qui, conjuntament amb l'historiador Martí Carbonell, serà el guia que ens acompanyarà durant els propers quatre dies de ruta per aquestes terres italianes.
Mentre l'autista (el xofer) del nostre autocar intentava esquivar cotxes i motos, en Martí ha aprofitat la ruta fins al centre per fer-nos una panoràmica històrica de l'evolució de Nàpols, una ciutat que va ser fundada pels grecs el segle VIII aC i per la qual han passat romans, normands, francesos, catalans, castellans, etc. I, a més, ha format part de diversos imperis.
Nàpols, malgrat ser la tercera ciutat italiana en nombre d'habitants, sovint és associada a la decadència, especialment a partir de la unificació del país que va fer Giuseppe Garibaldi, una idea que avui s'intenta combatre. "Nàpols era capital d'un regne i amb la unificació vam perdre aquest estatus. També és cert que és una ciutat amb molts problemes i amb grans diferències socials entre els barris, però, ara, gràcies al turisme vivim una època esplendorosa", ha assegurat en Giuseppe.
Visita panoràmica de la ciutat
El primer contacte amb la ciutat l'hem fet des de l'autocar. Una ruta ens ha permès veure la plaça Garibaldi, l'avinguda Umberto I (coneguda pels napolitans com a Rettifilo, pels fils dels troleibusos que la creuen), la universitat Federic II, que acaba de celebrar vuit-cents anys i té el privilegi de ser la universitat laica més antiga del país, la plaça de l'Ajuntament, el passeig marítim o la plaça dels Màrtirs Napolitans, dedicada als partisans –la resistència italiana– que el setembre del 1943 van expulsar les tropes nazis.
Tot seguit, des del punt més alt de la ciutat, hem pogut veure una panoràmica esplèndida de tota la badia de Nàpols, sempre presidida pel Vesuvi. De fet, segons ens ha explicat en Giuseppe, "la ciutat es troba propera als camps Flegreus, una zona volcànica on hi ha diversos cràters apagats que s'han convertit en llacs". I ens alerta que, força sovint, encara es poden detectar petits tremolors.
Des d'aquesta zona també es pot veure l'estadi del Nàpols, actualment dedicat a Diego Armando Maradona, una figura que en aquesta ciutat veneren amb passió. "Maradona, després de sant Gener, és el segon patró de la ciutat i els napolitans el considerem un Déu", explica amb admiració el nostre guia, que no pot dissimular que és un apassionat del futbol. "La ciutat es va endeutar per comprar-lo al FC Barcelona, però gràcies a ell l'equip local va guanyar la seva primera lliga". També es va negar a jugar amb la Juventus de Torí i això els del sud ho expliquen amb orgull.
Sant Gener, patró dels napolitans
Un altre cop al centre, aquesta vegada a peu, hem anat fins a la catedral, inaugurada el 1313, en època dels Anjou. Actualment, la façana neogòtica està ornamentada amb fotografies històriques, una decisió temporal que ha generat força polèmica. Un cop dins hem visitat la capella dedicada a sant Gener, el sant patró de la ciutat. Bé, el patró més important, perquè en tenen cinquanta-un i més de dues-centes esglésies. En aquest espai, segons ens explica en Giuseppe, hi ha una càpsula que conté la sang del màrtir. I, tres vegades l'any, especialment el 19 de setembre, aniversari de la seva mort, milers de fidels esperen que el líquid vermell es liqüi. Aquest any, segons ens ha tranquil·litzat en Giuseppe, "el prodigi" es va produir, per tant, no hauríem de patir pas per epidèmies o possibles erupcions volcàniques.
A la tarda, després d'un contundent dinar format per una bruschette de pomodori, pasta amb formatge provolone i una salsitxa acompanyada de friarielli (una espècie de bròquil amargant molt típic de la cuina napolitana que ha sorprès els nostres paladars), hem passat per davant del monestir de Santa Clara, edifici que va ser manat construir per Sança de Mallorca, filla del rei Jaume II de Mallorca, i Esclarmonda de Foix, neta de Jaume el Conqueridor i Violant d'Hongria, i esposa de Robert I de Nàpols (1304-1343).
La següent parada l'hem feta a la basílica de Sant Domènec, concretament a la sagristia, on es poden contemplar quaranta-quatre sepulcres de persones vinculades a la noblesa catalana, però no les restes d'Alfons el Magnànim. "Les restes d'Alfons el Magnànim, mort el 1458 a Nàpols, van ser dipositades en aquesta sagristia i dos-cents anys després traslladades al monestir de Poblet , espai que el rei havia indicat en el seu testament", ha explicat en Martí.
I, en aquest context, el nostre historiador i guia de tots els viatges ha explicat la conquesta catalana del regne de Nàpols per part d'Alfons el Magnànim el 1442 llegint fragments de les cròniques d'aquesta gesta. Una victòria que es va produir tot i que la reina Joana II de Nàpols va orquestrar un complot per matar tots els catalans el dia de Corpus i de la batalla de Ponça (5 d'agost del 1435), una de les derrotes navals de la flota catalana més destacades.
Finalment, hem acabat les visites de la tarda a la capella Sansevrero, un dels espais més turístics de la ciutat. La capella acull obres mestres com el Crist Velat, de Giuseppe Sanmartino, conegut arreu del món pel vel de marbre que descansa sobre el Crist mort; però també, dues altres escultures que ens han impactat pel seu realisme, malgrat ser de marbre de Carrara, La Modèstia en vel, d'Antonio Corradini, el pioner de l'estil velato, i El desengany, de Francesco Queirolo, fàcil d'identificar perquè és un home tapat per una espectacular xarxa.
I, en aquest espai, en Giuseppe també ens ha descobert el personatge de Raimondo di Sangro, setè príncep de Sansevero, promotor de la capella, un home de gran inventiva, divulgador mesònic i alquimista. Però, sobretot, autor de dues màquines anatòmiques que es poden veure al soterrani de l'edifici. Són dos esquelets humans, pertanyents a un home i una dona, que mostren un model anatòmic del sistema circulatori humà, així com algunes de les seves vísceres. Una cosa ben curiosa!
Aquest primer dia ens ha quedat clar que Nàpols és una ciutat carregada d'història, molt religiosa, apassionada i molt dinàmica. En aquest sentit, la millor definició de la ciutat l'ha pronunciat el nostre guia local: "Nàpols és un teatre a l'aire lliure". I, per cert, si voleu saber el secret per sobreviure a la conducció "creativa" dels napolitans, com l'ha qualificat el mateix Giuseppe, és conduir un cotxe vell i abonyegat. Demà, el segon acte.
El primer grup de viatgers @sapienscat @TarannaViajes comença la visita a la ciutat de #Nàpols. Aquest és l'onzè viatge que organitza la revista en terres on hi ha petjada catalana. pic.twitter.com/GnMEfqUutA
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 6, 2025
Dia 2: una jornada dedicada a l'arqueologia
El 24 d'octubre del 79 dC, el cel de Pompeia era clar. Malgrat l'olor de sofre, res feia pensar que, justament a les deu del matí, quan la gent anava a treballar, el Vesuvi, aquella muntanya que cada dia veien a l'horitzó, explotaria i provocaria un bolet de gasos, cendra i materials. L'erupció va durar vint-i-quatre hores. Passat aquest temps, Pompeia ja no es veia: havia quedat coberta per una capa de cendres d'entre set i vuit metres de mitjana.
El protagonista indiscutible d'avui ha estat el Vesuvi i la seva destrucció, però, de fet, el dia ha començat amb la segona estrella d'aquest viatge: Alfons el Magnànim. L'historiador Martí Carbonell, el nostre guia menorquí, ha aprofitat l'estoneta d'autobús fins a Pompeia per relatar-nos la biografia del monarca que "va liderar el canvi de la Catalunya medieval a la Catalunya moderna i que va deixar una empremta forta als espais de la Mediterrània que va conquerir".
El rei de la corona catalanoaragonesa
Alfons va ser el fill primogènit de Ferran d'Antequera, el primer monarca Trastàmara, i la seva muller, Elionor d'Alburquerque. "Des de petit ja va mostrar un tarannà guerrer i aventurer, però també certa sensibilitat artística", ha destacat en Martí. El 1415 es va casar amb Maria de Castella, amb qui no va tenir fills –amb altres dones, sí– i un any més tard va accedir al tron de la corona catalanoaragonesa. Molt aviat va mostrar interès per la política exterior i la conquesta de Nàpols, una ciutat molt important des dels punts de vista geoestratègic i comercial, fins al punt que es va convertir en el seu principal objectiu.
El 1420, la reina Joana II que governava Nàpols i no tenia descendència, el va adoptar com a futur hereu, però la relació entre tots dos es va estroncar i va provocar una guerra entre Alfons el Magnànim i la dinastia francesa dels Anjou. Derrotat, el rei català va haver de tornar a Catalunya, però en un segon intent, el 1442, va aconseguir quedar-se amb aquest regne. Segons en Martí, "Alfons el Magnànim va governar amb mà de ferro, però també va exercitar un to conciliador, perquè no volia ser vist com un conqueridor".
Durant els anys que Alfons el Magnànim va viure a Nàpols –mentrestant, Catalunya era governada per la seva esposa, Maria de Castella, com a lloctinent– "va convertir el Castell Nou en un palau renaixentista i Nàpols va esdevenir un centre del Renaixement i de l'humanisme". Entre els seus col·laboradors principals, com bé ens ha recordat en Martí, hi havia Calixt III, el primer papa Borja.
Una ciutat sota les cendres
Només arribar a Pompeia, el nostre guia local, en Giuseppe, ens ha recordat que estàvem davant d'un monument patrimoni de la humanitat per la seva singularitat històrica. Una ciutat arqueològica que cada any acull quatre milions de turistes –una barbaritat!– i que ocupa seixanta-sis hectàrees, de les quals només han estat excavades quaranta-vuit, ja que en aquest moment l'objectiu principal és preservar les zones descobertes.
En Giuseppe ens explica que abans dels romans, aquesta àrea d'Itàlia va estar habitada pels etruscs i més tard pels samnites, que, barrejats, van originar el poble dels campanis. Pompeia no va passar a formar part de la república de Roma fins al 310 aC, però els seus habitants no tenien els mateixos privilegis que els romans. Els ciutadans adinerats arribats de la capital van començar a construir domus en aquesta zona, que ben aviat i, segons comparativa del nostre guia, "es va convertir en Las Vegas romanes perquè hi havia joc i prostitució".
"Curiosament, però, els romans ignoraven que la ciutat estava al costat d'un volcà molt perillós, ja que feia vuit-cents anys que estava apagat, però sí que sabien que estaven en una àrea volcànica, ja que la terra donava un bon vi i feien servir les pedres volcàniques per a la construcció d'habitatges", ha explicat.
Quin dia va explotar, el Vesuvi?
Abans de començar la visita, el nostra guià napolità també ens ha alertat de dues coses que han generat molta confusió durant anys. En primer lloc, la ciutat va quedar coberta de cendra, no de lava. I, amb força probabilitat, l'erupció es va produir el 24 d'octubre i no el 24 d'agost, com es deia fins fa poc. "Hi ha diverses pistes que expliquen aquesta nova data: una carta de Plini el Jove on explicava els fets, les víctimes anaven abrigades, s'han trobat castanyes i magranes –productes d'hivern–, ja s'havia fet la verema i hi havia una moneda encunyada aquell mateix any Roma".
La visita l'hem començat al teatre romà, on encara es poden veure els números de les butaques. Després hem passejat per diversos carrers i hem entrat a algunes domus –la més gran de Pompeia té 3000 m2–, a comerços –fàcils d'identificar pel taulell i el tipus de porta– i a tavernes –força nombroses perquè la gent pobra no tenia cuina a casa i feia els àpats al carrer. Els establiments més destacats de la ciutat, però, eren els forns de pa, l'aliment bàsic dels ciutadans sense recursos. De fet, segons en Giuseppe, "els forns romans estaven oberts les vint-i-quatre hores al dia i, gràcies a aquests forns, avui podem calcular la població d'una ciutat".
També hem fet una foto de grup a les termes, que, curiosament, mai es van estrenar, ja que el Vesuvi va esclatar quan encara estaven en construcció, hem descobert una inscripció de propaganda electoral, hem passat per davant de diverses fonts –se n'han trobat més de quaranta, totes diferents perquè eren punts de trobada– i, finalment, hem entrat al prostíbul d'una domus, on encara s'hi poden veure pintures eròtiques, "un catàleg de posicions sexuals molt necessari ja que sovint la prostituta no dominava l'idioma", segons en Giuseppe.
De tota la visita, tres coses ens han cridat especialment l'atenció: saber que els romans venien orina humana per blanquejar la roba; que el cuornuciello –un corn de color vermell– és un amulet que només dona sort si és d'aquest color, es regala i està ratllat, i, finalment, els negatius de les persones que van acabar atrapades sota la cendra, figures de guix que encara reflecteixen terror.
Herculà, la ciutat de les domus
Després de dinar i provar una delícia de llimona, postre típic de la Campània italiana, hem anat fins a Herculà. Aquesta ciutat, en la qual vivien unes cinc mil persones, va quedar inundada per una allau de fang provinent del Vesuvi, la consolidació del qual ha permès la conservació d'elements orgànics com papirs, estructures fetes de fusta, etc. "A diferència de Pompeia, a Herculà no es pot excavar més perquè la ciutat antiga està sota la ciutat moderna, i l'antiga urbs es troba vint-i-cinc metres per sota del nivell del mar actual", ens ha advertit en Giuseppe.
En aquest jaciment arqueològic, molt més petit que Pompeia, ens impacten els cossos que es van trobar en els magatzems de la platja, on es van amagar principalment esclaus per protegir-se de l'allau; els mosaics i les pintures d'algunes cases; els missatges de les parets, sobre temes com el preu del vi, i les termes. "En aquest espai els romans es rentaven, però també socialitzaven", ha explicat el guia. Una cosa curiosa: només els homes disposaven d'aigua freda per evitar perjudicar possibles embarassos.
Quan el sol ja estava a punt de pondre's, hem iniciat el camí de tornada a Nàpols, ciutat sempre col·lapsada per un trànsit intens. En aquest espai de temps, en Martí encara ha aprofitat per llegir-nos alguns dels 11.000 grafits que es conserven a Pompeia. Missatges com "vam venir amb nostàlgia però ets molt brut", segurament escrit per un turista romà que no va quedar satisfet, o "Cèsar ets un imbècil", el més reproduït. Hi ha coses que per molt que passin els segles no canvien.
Iniciem la segona jornada del viatge Sàpiens @TarannaViajes a Nàpols visitant Pompeia, ciutat sepultada per la lava del Vesuvi el 79 dC #SàpiensNàpols pic.twitter.com/tmAfjZe6XQ
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 7, 2025
Dia 3: Ischia, l'anomenada 'illa verda'
Acompanyats d'un sol radiant i una temperatura primaveral, en aquest tercer dia de viatge hem visitat Ischia. Aquest tros de terra, juntament amb Capri i Procida, formen el trio d'illes que hi ha al golf de Nàpols. Coneguda també com l'illa verda per la variada i extensa vegetació que creix en terra volcànica, Ischia és la més gran de les tres (47 km2) i la més poblada (62.000 habitants), però també la menys visitada; fins i tot pels turistes catalans, malgrat que està estretament lligada a la nostra història.
Després d'un trajecte d'uns quaranta-cinc minuts de ferri, que ens han permès admirar la costa napolitana des del mar, hem arribat a la ciutat anomenada igual que l'illa. I, als peus del Castello Aragonese –com ells l'anomenen– el nostre guia, l'historiador Martí Carbonell, ens ha explicat la importància d'aquesta construcció, que es remunta al 474 aC i que s'aixeca sobre una torre de magma.
Alfons el Magnànim, rei de la corona catalanoaragonesa, va estar en aquesta illa tres vegades: "Quan va arribar per primera vegada a Nàpols, ja que la considerava la porta d'entrada a la ciutat; la segona vegada, quan va trencar les relacions amb Joana II de Nàpols i es va refugiar en aquesta fortalesa, i, finalment, el 1441, quan des d'aquí va preparar l'estratègia per conquerir definitivament la capital de l'actual Campània".
Per pujar al castell, que va ser rehabilitat pel monarca català, hem travessat un pont de pedra que porta el seu nom, igual que el passeig marítim del poble. De fet, el castell només era una part de la fortalesa, ja que dins hi havia carrers, tretze esglésies, un hospital, una presó i un cementiri. Un poble protegit de qualsevol atac per les roques i el mar. Un espai que va acollir durant anys les guarnicions de les tropes catalanoaragoneses: uns quatre mil homes i les seves famílies.
Propietat privada
Actualment, però, la realitat és tota una altra. Mentre a través d'un ampli túnel amb obertures i alguns esbufecs hem arribat a l'entrada de la fortalesa, Fiorella, la guia local que ens ha acompanyat aquesta jornada, ens ha explicat que "des del 1912 aquest monument és de propietat privada, una família adinerada el va comprar per 25.000 lires, i avui en dia acull un hotel de luxe i s'hi fan exposicions, concerts i casaments, entre altres actes". I el dia 26 de juliol, diada de santa Anna, patrona de l'illa, les embarcacions la rodegen i de la part més alta es llancen focs artificials.
Ja dins del recinte, a part de veure unes magnífiques vistes de l'illa i del golf de Nàpols des de les terrasses, hem visitat la catedral de l'Assumpció, construïda el 1306. El temple d'estil barroc, avui, però, només és un espai semiobert i sense sostre. La veritable meravella és la cripta, construïda entre els segles XI i XII i on avui encara es conserven set capelles amb diferents fragments de pintures recentment restaurats que representen diversos sants.
Ara bé, una de les estances que ens ha cridat especialment l'atenció ha estat el putridarium de l'antic monestir de Santa Maria de la Consolació –deshabitat des del 1991–, ja que en aquest espai ple de cadires foradades de pedra hi posaven els cossos de les religioses mortes fins que passat un temps només quedaven els ossos, que eren traslladats a l'ossera. A més, "la resta de germanes de la comunitat havien de resar davant dels cossos en descomposició i així s'acostumaven a la mort", segons la Fiorella. Una pràctica que antigament feien diversos ordes religiosos, també a casa nostra.
La visita panoràmica
Després de recuperar forces amb una amanida de pop i patata, scialatelli amb gambes –pasta fresca molt tradicional en aquesta regió– i un tros de caprese de xocolata –postres típiques d'Ischa–, hem fet una visita panoràmica de l'illa amb autobús durant la qual hem pogut comprovar la seva densitat de població. Les cases blanques de coberta plana taquen tots els vessants de terra verda, característica d'aquestes zones volcàniques.
Segons ens ha explicat la Fiorella, aquesta illa va sorgir a partir d'una explosió volcànica que es va generar a sota l'aigua. I aquesta particularitat ha provocat diverses conseqüències. En primer lloc, que la muntanya més alta de l'illa, Epomeu, tingui 789 m d'altura. En segon lloc, que avui encara hi ha hagi petits moviments de terres. I, finalment, que Ischia sigui coneguda per una àmplia oferta de banys termals. Fins i tot l'aigua del mar és més calenta de l'habitual.
I, abans d'agafar el ferri per tornar a Nàpols, encara ens hem assabentat d'una altra curiositat d'aquesta illa de pescadors i camperols, però avui abocada al turisme. El 1963, en un hotel que ara porta el seu nom, s'hi va gravar el 1962 la pel·lícula Cleòpatra, una de les produccions cinematogràfiques més cares de la història i protagonitzada per Elizabeth Taylor, en el paper de la reina egípcia, i per Richard Burton, com a Marc Antoni.
Iniciem el tercer dia del viatge #Sàpiens @TarannaViajes agafant un ferri que ens conduirà fins a l'illa d'Ischia, un tros de terra de 46km2 (força més petita que Formentera) però habitada per 62.000 persones pic.twitter.com/t35PyRusJm
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 8, 2025
Dia 4: El Nàpols més monumental
La darrera jornada del viatge a Nàpols l'hem dedicat a la part de la ciutat més monumental. La primera parada l'hem fet davant del Castell de l'Ou, que actualment està tancat perquè es troba en fase de restauració. El seu nom deriva d'una antiga llegenda segons la qual el poeta llatí Virgili va posar en els fonaments just a sota dels calabossos del castell un ou per mantenir dempeus tota la fortalesa. "En aquesta construcció, el 1458, també va morir Alfons el Magnànim", ens ha explicat en Martí Carbonell, el nostre guia. I ha puntualitzat: "Posteriorment, però, les seves restes van ser traslladades a l'església de Sant Miquel, després al temple de sant Domènec i, finalment, com ell desitjava, al monestir de Poblet, d'on van desaparèixer el 1835".
El cor de la ciutat
A continuació, hem caminat fins a la plaça del Plebiscit, una de tres les places més importants del centre de Nàpols juntament amb la plaça del Municipi (Ajuntament) i la plaça Trieste e Trento. Des de la primera, hem observat a la llunyania el Castell de Sant Telm, situat al turó Vomero; el Palau Reial, les obres del qual van començar el 1602 sota el mandat de Pedro Álvarez de Toledo y Zúñiga, en previsió d'una possible visita del rei Felip III de Castellà, que mai no es va produir, i, a l'altre costat de la plaça, l'església de Sant Francesc de Paula, abraçada per una columnata d'època napoleònica.
Just al costat, la plaça Trieste e Trento –també anomenada plaça Sant Ferran, per l'església que la presideix– en Giuseppe, el nostre guia napolità, ens ha mostrat el Gran Caffè Gambrinus, obert des del 1860 i el lloc on els intel·lectuals napolitans es trobaven per conversar. Tot seguit, hem passat per davant del teatre San Carlo, del qual expliquen que el rei avorrit de l'opera menjava espaguetis amb les mans a la seva tribuna, i la magnífica galeria d'estil parisenc Umert I, construïda entre 1887 i 1890 i coneguda per la seva cúpula de vidre de cinquanta-set metres.
Això és un pecat!
En Giuseppe també ha aprofitat aquesta caminada pel centre de la ciutat per explicar-nos alguns elements culturals dels napolitans. En primer lloc, la seva llengua: "El napolità és una llengua no oficial, però que parla tothom i que ens identifica", ha deixat clar. En segon lloc, ens ha ofert el secret per coure una pasta al dente: "Posar la pasta i la sal quan l'aigua bulli i retirar-la del foc quan falti un minut del temps que marca el paquet. I, sobretot, no posar-hi oli ni passar-la per aigua després de colar-la", dos pecats considerats capitals.
També, ens ha parlat de la importància de la cançó napolitana, de com prendre un cafè napolità sense escaldar-nos els llavis –se serveix amb la tassa molt calenta i sempre acompanyat d'un got d'aigua– i de la tradició del pessebre, molt viva a Nàpols. Fins i tot existeix un carrer dedicat a aquesta tradició nadalenca.
El Castell Nou i la Rua Catalana
A pocs metres de la galeria, ja hem albirat les torres del Castell Nou, conegut popularment com a Maschio Angioino (literalment, 'mascle angeví'). L'edificació data de l'època de Carles I d'Anjou, qui, en accedir al tron dels regnes de Nàpols i Sicília el 1266, va traslladar la capital des de Palerm a Nàpols. Ara bé, va ser el rei Alfons el Magnànim, que va viure en aquest castell de forma continuada, qui el va restaurar i ampliar. D'aquella època destaca un magnífic doble arc de triomf fet de marbre de Carrara, construït per commemorar la conquesta de la ciutat, al mig del qual es pot veure l'escut de la corona catalanoaragonesa. I, també, un espai que és un exemple magnífic del gòtic català: la Sala dels Barons. En aquest indret, projectat per l'arquitecte Guillem Sagrera –nascut a Felanitx i mort a Nàpols–, tothom mira el sostre: la sala està coberta per una volta estrellada espectacular.
Després, hem arribat a la Rua Catalana. "Es diu així perquè en aquest carrer, durant l'època medieval i catalana, hi vivien la majoria de comerciants i famílies catalans", segons ens ha explicat en Martí. "De fet, el comerç entre Catalunya i Nàpols ja existia abans del regnat d'Alfons el Magnànim, però amb ell es va intensificar fins que la corona catalanoaragonesa es va unir amb la castellana i la preferència va passar a ser Amèrica".
I, finalment, al migdia, a una trattoria del centre de la ciutat, hem dinat una selecció de pizzes napolitanes i un tros de babà, unes postres fetes amb llevat i rom, originàries de França, que s'han convertit en un plat essencial de la pastisseria napolitana. Un àpat completament típic per acomiadar-nos d'una ciutat carregada d'història i amb una forta petjada catalana.
L'objectiu de la quarta jornada del primer viatge @sapienscat @TarannaViajes a Nàpols és descobrir la zona monumental del centre històric de la ciutat. Comencem! pic.twitter.com/GqitcOIwwZ
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 9, 2025