Dia 1: Benvinguts a Alger
Ahir, ja de negra nit, vam aterrar a l'aeroport internacional d'Alger, el més gran de tot Algèria i un dels més importants del continent africà. Està situat a una quinzena de quilòmetres de la capital i consta de tres terminals. Segons els seus responsables, l'aeroport pot absorbir al voltant de 22 milions de passatgers anuals, gràcies als seus vols directes a nombrosos destins d'Europa, Àsia, Àfrica i l'Amèrica del Nord. I la veritat és que hem tingut temps d'observar-lo a causa de la llarguíssima espera per poder passar el control de passaports a càrrec de la policia algeriana. Paciència!
Aquest aeroport va ser batejat l'any 1980 amb el nom de Houari Boumedienne, coincidint amb el segon aniversari de la seva mort. Boumedienne ha estat una figura indiscutible de la història recent d'Algèria. Militar de carrera, va ser un dels dirigents del Front d'Alliberament Nacional (FLN) en la guerra d'independència contra França que es va allargar entre els anys 1954 i 1962. Després de la independència, l'any 1965, es va convertir en president del país mitjançant un cop d'estat.
Des del govern algerià, Boumedienne va impulsar un model basat en el control estatal de l'economia. Cal destacar la nacionalització dels recursos energètics el 1971, especialment el petroli i el gas, cosa que va reforçar enormement la sobirania econòmica del país. Boumedienne va destacar, també, per la seva política industrialitzadora i per posicionar Algèria com un actor destacat dins del món àrab i africà i en el moviment dels països no alineats, en plena Guerra Freda. Tot i que Boumedienne va ser acusat sovint de pràctiques autoritàries, no es pot negar el seu paper decisiu com a constructor de l'Algèria contemporània.
Primers passos per la Casbah
Després de dormir a l'hotel i de fer un bon esmorzar, la nostra aventura per Alger ha començat amb una visita a un dels seus llocs més emblemàtics: la Casbah, situada a la part antiga de la ciutat i declarada Patrimoni Mundial per la Unesco. Acompanyats del nostre guia, el Martí Carbonell (que ens ha fet un repàs fantàstic i sintètic de la història d'Algèria, des de la prehistòria fins a l'actualitat), i dels dos guies locals, l'Amin i el Malik, hem recorregut un entramat de carrers i carrerons que esdevenen un variable laberint tenyit per una arquitectura peculiar que ens porta tota l'essència del seu passat islàmic.
Hem començat per l'alta Casbah, fundada durant l'època de domini otomà en aquest territori. Al segle XVI va ser el veritable centre polític, però també militar i religiós de la capital algeriana. Durant el recorregut, el Martí ens ha fet pujar fins al capdamunt de la casa del Fuster Khaled, un domicili particular que permet als visitants gaudir de les extraordinàries vistes sobre la badia d'Alger que es poden veure sobre la seva terrassa. Allà, el Martí Carbonell ens ha introduït en la història de la Casbah. Perquè aquest és un testimoni clau de la història del país. Precisament, aquest espai tan laberíntic va ser un del principals bastions dels independentistes algerians en la seva lluita contra els colonialistes francesos. Aquí, tal com diu el Martí, cada carreró estret, cada plaça, amaga un tros de la història d'Algèria, i la nostra caminada esdevé una combinació de patrimoni, art, cultura viva, memòria i, naturalment, història.
Durant el recorregut per l'alta Casbah hem pogut observar la mesquita de Sidi Ramdan, bastida entre els segles XVI i XVII en honor d'un savi i religiós local. És un edifici amb una gran importància dins de la vida espiritual de la medina.
Des d'allà hem seguit baixant i hem passat per davant d'algun mercat local i, sobretot, de l'antiga sinagoga, des d'on es poden veure els llocs on van viure els jueus catalans que van marxar o van ser expulsats de Catalunya als segles XIV i XV. Com ens ha explicat el Martí, Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, van ordenar, l'any 1492, l'expulsió dels jueus de les Corones de Castella i d'Aragó. Mitjançant l'anomenat Decret de l'Alhambra de Granada, es volia impedir que els jueus poguessin continuar influint en els nous cristians perquè aquests es judaïtzessin. Darrere d'aquesta política s'hi amagava la reinstauració de la Inquisició, primer a Castella i després a la corona catalanoaragonesa per perseguir els jueus conversos que continuaven practicant la seva fe d'amagat.
Ben a prop d'aquest indret, també hi destaquen els llocs on es van establir els primers emigrants procedents dels Països Catalans a mitjan segle XIX escapant de les crisis agràries i les fams que hi havia en els seus territoris i esperonats per les oportunitats que la conquesta francesa d'Algèria els oferia. El Martí ens ha explicat l'arribada de milers de menorquins que es van establir en colònies rurals i ciutats portuàries, especialment, a la zona d'Alger i Orà. Entre el 1830 i el 1850, prop de 10.000 menorquins van emigrar al país africà (gairebé un terç de la població total de l'illa en aquella època). Altres territoris dels Països Catalans també van tenir forts fluxos poblacionals cap a Algèria, com el Rosselló, a la Catalunya del Nord, o algunes comarques del sud del País Valencià.
La batalla d'Alger
Poc després hem entrat en un lloc molt especial: la casa on va morir el màrtir per la Independència Ali Ammar, més conegut pel seu nom de guerra Ali la Pointe. La Pointe va ser un jove líder guerriller del FLN que va destacar per l'audàcia de les seves accions. Finalment, localitzat pels paracaigudistes francesos i després de negar a rendir-se, va ser assassinat en aquesta casa junt amb unes quantes persones més. La Pointe és el protagonista de la cèlebre pel·lícula La batalla d'Alger, del director Gino Pontecorvo, centrada en els anys 1954 a 1957, quan els guerrillers independentistes van actuar amb força a la capital i les seves accions van ser respostes pels militars francesos. És una pel·lícula molt dura, plena de realisme, que no amaga ni les accions guerrilleres ni les respostes dels ocupants, en forma de tortures i assassinats extrajudicials.
A la tarda ens hem dirigit a la fantàstica mesquita de Ketchaoua, anomenada així, segons algunes fonts, perquè aquesta paraula fa referència al mercat de cabres que hi havia en aquest indret abans de la seva construcció. Una construcció que va tenir lloc a principis del segle XVII. Tal com explica el Martí, "aquesta mesquita, després de la conquesta francesa, es va convertir en la catedral de Sant Felip, tot i que, amb la independència, va tornar al seu propòsit inicial". Si la mirem bé destaca per la fusió d'estils moriscos i bizantins, pels dos minarets octogonals i per la seva imponent entrada a la qual s'accedeix després de pujar una escalinata de 23 graons.
Poc després hem tingut el primer inconvenient d'aquest viatge. Què ha passat? Doncs que teníem reserva feta per visitar la casa Dar Mustapha Pacha, construïda a finals del segle XVIII. Es tracta d'un dels palauets més espectaculars de l'època otomana. I res, ens hem quedat amb les ganes. Però el Martí ens ha tranquil·litzat assegurant-nos que la veurem abans de marxar d'Algèria!
Per consolar-nos ens hem dirigit a l'entorn de la plaça dels Màrtirs, un espai construït pels ocupants francesos per poder dur a terme un control de la població algeriana i per evitar els constants incidents que tenien lloc en els carrers estrets de la Casbah. Aquesta plaça ha estat recentment reformada i hi destaquen dues de les mesquites més antigues d'Alger (la Gran Mesquita i la Mesquita del Divendres), així com un bon nombre d'edificis colonials, com, per exemple, la Cambra de Comerç.
Abans de tornar a l'hotel, hem anat fins a la Pêcherie, el barri portuari i pesquer de la ciutat, on el Martí, sempre oportú, ens ha recordat que aquest indret i l'espai que avui ocupa la plaça dels Màrtirs també han estat tristament vinculats a la nostra història perquè, antigament, va ser el lloc on durant moltes dècades van ser portats i venuts els esclaus i captius procedents de les nombroses ràtzies dels corsaris musulmans amb base a Alger a les nostres costes entre els segles XVI i XVIII. El Martí explica que durant aquells anys les costes dels Països Catalans van estar molt exposades als atacs corsaris procedents del nord d'Àfrica, especialment d'Alger i, en menor mesura, de Tunis i Trípoli. Aquests corsaris, que actuaven amb el suport des governants otomans, van saquejar a fons pobles i viles costaneres com Palamós, Roses, Calella, Vinaròs, Peníscola o Maó i van capturar un bon nombre de presoners que van ser venuts en els mercats d'esclaus africans, com els d'Alger. Especialment sagnant va ser l'atac sobre Maó, que va tenir lloc l'1 de setembre del 1535, quan milers de corsaris turcs dirigits per Khair ed-Din Barba-rossa i armats fins a les dents van destruir la vila. Però no només això, ja que els corsaris van matar i violar i, a més, van marxar cap a Alger amb més de sis-cents captius, sobretot dones joves i nens, que van ser venuts com a esclaus en els mercats de la ciutat.
Abans de sopar encara hem tingut temps per escoltar la conferència Sàpiens sobre el procés d'independència d'Algèria. Un procés que no va començar l'1 de novembre del 1954, quan es va iniciar la Guerra d'Independència, sinó que ho va fer el mateix dia en què els francesos van posar els peus a Alger, el 5 de juliol del 1830.
De fet, aquest dia és altament simbòlic en l'imaginari algerià i els combatents independentistes van voler que la independència es recuperés precisament el 5 de juliol del 1962, malgrat que el referèndum que la certificava s'hagués celebrat quatre dies abans.
Dia 2: Viatge al passat d'Algèria
Avui, de bon matí, hem pujat a l'autobús per desplaçar-nos cap a l'oest d'Alger, tot seguint la costa mediterrània. És una zona extraordinàriament fèrtil, coneguda pels seus tarongers i pels seus conreus. Vist des d'aquí, ningú diria que el 85% del territori d'aquest país, el més gran del continent africà, està ocupat pel desert del Sàhara, un desert que avança inexorable any rere any.
El Martí ha aprofitat l'hora llarga del viatge per explicar-nos que a Algèria l'educació, fins i tot la universitària, és gratuïta. Això fa que tothom tingui accés als estudis, i també fa que molts algerians tinguin carreres universitàries. El problema, però, ens ha explicat el Martí, és que bona part d'aquests nois i noies amb títol tenen seriosos problemes per trobar feina d'allò que han estudiat. La sanitat també és universal i gratuïta, tot i que les seves infraestructures són sovint antiquades i els hospitals moltes vegades tenen problemes amb els subministraments de medicaments.
La nostra primera parada d'avui és espectacular: el Mausoleu Reial de Mauritània, conegut com la tomba de la Cristiana, un edifici que tenia la funció de ser el lloc d'enterrament dels caps de les tribus indígenes. Tal com ens ha explicat el Martí, es tracta d'un enorme temple circular d'uns 32 metres d'altura i 60 metres de diàmetre, envoltat per una seixantena de semicolumnes amb capitells jònics. Es creu que en el seu interior hi van estar enterrats diversos reis mauritans, com Juba II i la seva esposa Cleòpatra Selene, l'única filla que van tenir la reina Cleòpatra d'Egipte i el general romà Marc Antoni. Però això no ha pogut ser mai comprovat, ja que no s'han trobat restes humanes en el seu interior.
Absolutament impressionats, hem tornat a pujar a l'autobús per desplaçar-nos fins a la segona parada del nostre trajecte d'avui, la ciutat de Sersell (Cherchell, i més antigament, Caesarea romana). Actualment, és una urbs moderna, d'uns 25.000 habitants. Però com ens ha explicat el Martí, aquesta va ser una ciutat romana molt rica, que va arribar a ser la capital de l'antiga província Mauretania Caesarensis. Tot i que inicialment tenia tot tipus d'infraestructures (com amfiteatre, hipòdrom, banys termals, aqüeductes, temples diversos o un esplendorós palau), primer els terratrèmols i posteriorment el saqueig dels vàndals la van destruir per complet i la seva antiga importància va quedar esborrada. Tot i això, avui encara és possible contemplar algunes restes del seu teatre i una petita part del fòrum, dels banys i de l'aqüeducte que portava l'aigua a la ciutat.
A Sersell hem fet una visita obligada al seu Museu Arqueològic, obert el 1908 en un edifici que recorda una vila de l'època romana. Tal com ens ha comentat el Martí, aquest museu és clau per entendre el passat d'aquesta zona, ja que conserva una gran col·lecció d'escultures, mosaics i objectes que testimonien la riquesa artística i històrica de l'època romana. Entre aquestes peces destaquen mosaics i bustos d'emperadors, divinitats i figures mitològiques, elaborats amb un bon nivell de detall. La majoria d'aquestes obres, que van ser recuperades gràcies a les excavacions, permeten reconstruir la importància de Sersell com a centre polític i cultural durant l'antiguitat.
Sortint del Museu, el Martí ens ha fet anar a l'antic fòrum, avui reconvertit en una plaça d'estil colonial francès plena de columnes romanes i ficus. Allà, amb unes vistes privilegiades sobre el port de la ciutat i la Mediterrània, el Martí ens ha explicat un episodi molt desconegut de finals del segle XIV. L'agost del 1398, el rei de la corona catalanoaragonesa, Martí I l'Humà, amb el suport del papa d'Avinyó, va organitzar un atac contra aquesta població, de la qual sortien vaixells corsaris que atacaven les costes de la Corona. Els vaixells van sortir dels ports de Barcelona i València i es van reunir a Eivissa, abans d'arribar el 27 d'agost de 1398 a aquesta població algeriana. Quaranta-cinc vaixells, amb més de 7.500 catalans, van desembarcar per sorpresa a Sersell i van fer un atac ràpid i demolidor que va destruir bona part de la ciutat. Però no només això, ja que, a més, es van endur entre 1.500 i 2.000 persones per ser venudes com a esclaus als mercats de Mallorca, Barcelona i València.
A Sersell també hem pogut contemplar el temple romà, dedicat a l'emperador August. Un temple que posteriorment va ser reconvertit en mesquita, en església catòlica i, finalment, amb la independència d'Algèria, de nou en mesquita, activitat que ha mantingut fins a l'actualitat. I abans de marxar hem entrat al teatre romà, que des de fa molt poc temps està obert al públic. La veritat és que només queden algunes restes de la zona de l'orquestra i les grades, però sembla que va ser un espai molt gran i de molta importància.
Una joia amb vistes a la Mediterrània
Després de deixar Sersell, ens hem dirigit a Tipasa, per tal de contemplar el seu conjunt romà, un dels més destacats de tot el nord d'Àfrica. Abans, però, hem anat a un restaurant del port per fer un dinar a base de peix. Una bona i necessària aturada per reposar forces abans d'enfrontar-nos a una tarda marcada per la forta calor.
Tipasa és un indret espectacular. En primer lloc, per la seva ubicació privilegiada a la vora del mar i dins d'un bosc. Aquest és un indret fundat pels fenicis, però que, amb la posterior conquesta romana, es va transformar en una gran ciutat dins de l'imperi. Així, amb els seus més de 20.000 habitants, va ser un gran centre comercial i cultural.
Segles després d'aquesta esplendor, com explica el Martí, Tipasa va ser atacada i destruïda pels vàndals i ja mai més va tornar a ser el que havia sigut. Avui, però, les seves ruïnes són Patrimoni Mundial de la Unesco i constitueixen un testimoni únic de la romanització al nord d'Àfrica.
Avui, en un dia sufocant, hem pogut visitar algunes de les joies que s'amaguen en el jaciment, començant pel seu amfiteatre. Aquest espai va ser construït entre els segles II i III aprofitant la seva topografia natural. En la seva època d'esplendor s'hi van celebrar molts espectacles populars, com, per exemple, lluites de gladiadors o combats contra animals.
Caminar pel cardo (un dels carrers principals) de Tipasa és una meravella. Dins de l'urbanisme de Roma, el cardo maximus era l'eix que, juntament amb el decumanus (l'altre eix principal de la ciutat), organitzava tota la trama de l'urbs. Avui encara són ben visibles diversos trams perfectament pavimentats amb unes enormes lloses de pedra, així com les voreres i algunes canalitzacions d'aigua.
Especialment destacable, també, és el ninfeu, una espectacular font dedicada a les nimfes, que en la mitologia romana eren uns esperits o unes divinitats menors de la natura molt lligades a l'aigua. Per als romans les fonts, a banda de la funció de portar aigua, també eren uns elements essencials dins de la decoració de les ciutats.
Un altre punt d'interès és el teatre. Tal com era força habitual en els teatres romans, el de Tipasa aprofita el pendent del terreny per ubicar-hi les graderies, part de les quals encara són ben visibles, així com l'escenari i l'orquestra. Aquí s'hi representaven obres de teatre i recitals de música.
Poc després ens hem dirigit a la Gran Basílica Cristiana, construïda al segle IV i amb un emplaçament privilegiat sobre la Mediterrània. Destaca per la seva grandària, amb una nau central, dues de laterals i diverses subseus. A Tipasa, però, aquesta no és l'única basílica cristiana. Les excavacions arqueològiques n'han fet aflorar dues més: la de Sant Pere i Sant Pau i la de Santa Salsa (sí, tal com ho llegeixen, Santa Salsa!). Precisament, aquest edifici també és gegant. El Martí ens explica que el seu curiós nom es deu a una ciutadana local que va ser assassinada per una turba (que incloïa membres de la seva pròpia família) després que hagués llençat al mar una petita estàtua d'una deïtat pagana. Després de matar-la, van llençar el seu cap al mar, però resulta que el cap sempre tornava. Miracle!
Albert Camus i Tipasa
Abans de marxar encara hem pogut contemplar l'estela dedicada a l'escriptor Albert Camus, Premi Nobel de Literatura l'any 1957 i net de la menorquina Catalina Cardona, emigrant a Algèria. Aquesta estela conté una citació extreta del llibre Noces à Tipasa, de Camus. I diu així: "Je comprends ici ce qu'on appelle gloire : le droit d'aimer sans mesure". ('Aquí entenc allò que s'anomena glòria: el dret d'estimar sense mesura'). Camus és considerat una de les figures clau del pensament del segle XX. Juntament amb el seu (primer) amic i (després) enemic Jean-Paul Sartre, és considerat un dels màxims representants de l'existencialisme. Entre les seves obres destaquen La pesta, La caiguda, El mite de Sísif o L'estrany.
En els anys del conflicte algerià, Camus va defensar la convivència entre les comunitats i va condemnar tant la violència dels francesos com la dels independentistes algerians, cosa que li va comportar nombroses crítiques en les dues bandes. Camus, però, defensava una Algèria francesa. En els moments més durs del conflicte va pronunciar una frase molt clara: "Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare".
Doncs bé, l'obra de Camus va estar profundament marcada per Tipasa. Per a ell va ser un lloc d'inspiració i un indret que apareixia sovint en els seus textos; era el lloc d'unió entre les persones i el món, un contrapunt a la seva filosofia de l'absurd, i un indret on, més que buscar sentit, s'experimentaven plenament el present, la natura i la bellesa.
En aquest lloc tan especial, el Martí ens ha fet un resum de la vida de l'escriptor, que va tenir una infància molt difícil, amb molta pobresa i maltractaments. Finalment, el Martí ha llegit un emotiu fragment del seu text Retorn a Tipasa, que ha estat el colofó perfecte per a una gran jornada.
Dia 3. Passejant per un Alger amb regust francès
Avui ens hem traslladat fins al barri de Bab El-Oued, un dels més populars d'Alger. Situat a prop del mar, bona part es va construir al segle XIX, sota la colonització francesa. Des de llavors va créixer ràpidament i avui és un entramat de carrers plens de vida. Uns carrers que també van jugar un paper clau en el procés d'independència d'Algèria, ja que era un dels bastions de la població francesa (i europea) de la ciutat. Aquest era un barri densament poblat pels anomenats pieds-noirs, la població europea que es va mantenir fidel a França. I això el convertia en un objectiu dels independentistes algerians, que sovint l'intentaven atacar. Aquest fet va provocar estrictes controls per part de l'exèrcit francès fins al final del conflicte. Amb l'arribada de la independència, la majoria de la població europea del barri va marxar cap a les seves metròpolis i la seva fisonomia social va canviar radicalment.
Però la nostra primera visita d'avui ha estat al Bastió 23 o Palau del Rais, un edifici d'estil otomà bastit a partir de l'any 1576, quan el governant Ramdan Pasha va construir una torre defensiva i una bateria militar per protegir la ciutat de possibles atacs marítims. Amb el temps, aquesta petita posició defensiva es va transformar en un complex de cases i palaus relacionats amb personatges tan importants (i a la vegada tan nefastos per a la història dels Països Catalans) com Barba-rossa, un veritable heroi a Algèria, però que tant patiment van causar a les nostres costes al segle XVI, com ja hem explicat anteriorment.
Dins d'aquest complex tan espectacular també hi ha un petit centre d'interpretació dedicat al corsarisme. Precisament, en sortir-ne, i ben arrecerats per protegir-nos de la pluja que ens ha acompanyat en els primers moments de la sortida d'avui, el Martí ens ha explicat l'atac fallit a la badia d'Alger de l'any 1519, protagonitzat per un estol de naus hispàniques capitanejades per Hug de Montcada. Hem de tenir en compte que el port d'Alger estava extraordinàriament fortificat i defensat. No debades, d'allà sortien els corsaris que assolaven les nostres costes. Els vaixells de Montcada van arribar amb enormes problemes a causa del mal temps. Molts es van enfonsar. De la resta, uns quants van quedar molt malmesos a causa del desconeixement que els atacants tenien de la costa algeriana i els seus perillosos esculls. Segons el Martí, "dels 7.000 o 8.000 homes que acompanyaven Montcada, més de la meitat van morir ofegats. La resta van ser atacats pels homes de Barba-Rossa i molts d'ells, uns 2.000, van ser capturats i venuts com a esclaus. Tot i que Hug de Montcada va poder fugir, la seva fama com a militar va quedar seriosament malmesa. Tot el contrari que Barba-rossa, que va veure com la seva llegenda d'home invencible es feia més i més gran.
La gran església d'Alger
Poc després de la visita al Bastió 23 hem ascendit fins al capdamunt del turó de Bab El-Oued per visitar la basílica de Nostra Senyora d'Àfrica, un dels edificis religiosos més emblemàtics d'Alger. Germana de la Basílica de Nostra Senyora de la Guàrdia de Marsella, va ser construïda entre els anys 1858 i 1872 gràcies a les donacions de colons fidels. El seu estil és neobizantí i l'edifici destaca sobretot per la seva cúpula, pels mosaics que hi ha al seu interior i pel seu emplaçament privilegiat, amb unes vistes impressionants sobre la Mediterrània. Dins de la basílica es poden veure nombroses inscripcions amb cognoms catalans que donen gràcies a la Mare de Déu. Cal destacar també una inscripció a l'absis que diu textualment: "Notre-Dame d'Afrique, priez pour nous et pour les musulmans" ('Nostra senyora d'Àfrica, prega per nosaltres i pels musulmans'), un missatge de clara tolerància religiosa.
Després de dinar hem anat a visitar un espai que ens va quedar pendent el primer dia: la casa Dar Mustafa Pacha, construïda a finals del segle XVIII. Es tracta d'un dels palauets més espectaculars de l'època otomana, organitzat al voltant d'un gran pati central amb una font octogonal. Al seu interior hi destaquen els milers de mosaics fets amb rajoles italianes, així com les seves portes monumentals i les seves columnes de fusta de cedre. Aquest és un dels palauets de l'època otomana més ben conservats, ja que els colonitzadors francesos, a diferència d'altres edificis, hi van fer poques transformacions. Com a curiositat, el palauet es troba dins de l'únic carrer d'Alger que encara avui té relació amb els Països Catalans. El carrer de Maó!
I des d'allà hem continuat la nostra visita a la capital algeriana per conèixer els barris colonials francesos. Hem començat pel Bulevard Che Guevara, el passeig marítim i la plaça Port Saïd –un punt neuràlgic d'Alger per la seva situació entre el port i el centre històric. Aquest punt va ser un lloc històric de trobada, sobretot durant l'època colonial francesa, quan els carrers dels voltants eren plens de botigues i bars. Actualment, la plaça continua sent un indret important de la ciutat, amb un trànsit intens i una vida urbana molt activa.
Els edificis històrics
La visita ens permet veure edificis històrics molt importants, com el Teatre de l'Òpera (actualment, el Teatre Nacional d'Alger), construït a mitjan segle XIX i que ha esdevingut un dels espais culturals més destacats de la ciutat. Aquest teatre, al llarg del temps, ha acollit els millors concerts i les òperes més destacades. Avui les òperes hi són més estranyes, però la seva ubicació al cor d'Alger ha fet que sigui un símbol de la vitalitat artística i del patrimoni cultural de la ciutat.
Ben a prop s'aixeca un altre espai emblemàtic, el Gran Cafè (actualment, Tantonville), que durant l'època de dominació francesa va ser un punt de trobada de la societat europea que vivia al país. El seu interior és molt elegant, amb fusta treballada, columnes d'art déco, grans miralls i vitralls acolorits que donen a l'indret una llum molt especial. A finals del segle XIX va ser un escenari clau de tertúlies, música en viu i tota mena d'actes culturals.
Després, hem continuat passejant per aquests carrers, places i avingudes colonials, on hem pogut admirar la bellesa de l'arquitectura haussmanniana, l'estil que va caracteritzar la transformació urbana de París a la segona meitat del segle XIX. Posteriorment, aquest estil es va implantar a Alger, amb edificis amb façanes de pedra uniforme, balcons de ferro forjat i teulades lleugerament inclinades o directament planes. Seguint aquest estil es van ampliar els carrers i es van crear places i avingudes, cosa que va millorar-ne la llum i la ventilació, així com la circulació. Es van produir també millores en l'enllumenat públic i el clavegueram, que van contribuir a fer aquesta part de la ciutat més habitable.
Europa enmig d'Àfrica
Tal com apunta el Martí, aquests carrers i els seus edificis ens traslladen més a França que a un país africà. Però no hem d'oblidar la petjada colonial en aquest indret ni el fet que per a la majoria dels francesos d'aquella època Alger era la segona ciutat de França, després de París. En aquest sentit, cal destacar, per exemple, les paraules del llavors ministre de l'Interior François Mitterrand. El posterior president francès va assenyalar que Algèria "és una part de França, separada pel Mediterrani, com París pel Sena". Aquesta frase assenyala perfectament la visió francesa d'aquella època, que considerava Algèria no com una colònia, sinó com un territori més de la nació. Naturalment, aquesta no era la perspectiva dels algerians, que veien el seu com un país ocupat.
Els records de la batalla d'Alger ens han tornat en visitar el Milk Bar Cafè, el local on es va produir un espectacular atemptat el dia 30 de setembre de 1956 i que surt perfectament relatat a la pel·lícula La batalla d'Alger, a la qual hem fet referència al llarg del viatge. En aquesta acció dels independentistes algerians van morir tres persones i desenes van resultar ferides.
L'últim punt que hem visitat ha estat la Grand Poste, una de les icones de la capital. Construïda a principis del segle XX és un clar exemple d'arquitectura neomorisca, amb una combinació d'elements europeus i àrabs. Si hem de destacar-ne algun element, aquest és la gran façana, decorada amb arcs i columnes, així com la seva cúpula central. Aquest edifici és un símbol de la modernització urbana d'Alger a començament del segle passat i un dels millors exemples de l'arquitectura colonial que hom pot veure a la ciutat. També és un edifici clau de la guerra d'independència, ja que aquest edifici, per la seva simbologia, va ser testimoni de nombroses protestes i manifestacions.
Amb l'arribada de la independència, la Grand Poste va esdevenir un símbol nou: el de la nova Algèria independent, com un indret de lluita contra la dominació francesa.
Dia 4: El poble dels menorquins
L'últim dia a Algèria ha començat sortint de la capital cap a un poble molt peculiar. El seu nom actual és Bordj El Kiffan, però, fins abans de la independència d'aquest país nord-africà, era conegut com a Fort-de-l'Eau. Aquesta vila té una relació molt profunda amb l'illa de Menorca, ja que, després de la conquesta francesa d'Algèria el 1830, centenars de famílies menorquines –sobretot de Maó i Sant Lluís– hi van emigrar cercant feina i una vida millor. La proximitat geogràfica i les dificultats econòmiques de l'illa van afavorir aquest moviment migratori.
Tal com explica el Martí en una lliçó magistral, "del segle XVIII, els menorquins compraven blat per tota la Mediterrània i l'exportaven cap a Catalunya, França i Itàlia, la qual cosa era un negoci molt lucratiu. Però, el 1820, un reial decret espanyol va prohibir la compra de cereals estrangers per afavorir la venda del blat castellà i Menorca, de manera lenta però inexorable, va entrar en una profunda decadència. Poc després, ja es podia parlar de greus crisis de subsistència i, uns anys més tard, la situació ja era insuportable. I això va provocar que moltes famílies menorquines decidissin dirigir-se a Algèria, recentment conquerida pels francesos, per buscar una nova vida".
Fort de l'Eau va ser fundat per 450 famílies menorquines. I poc després van arribar més illencs a causa de l'efecte crida. I aquests nouvinguts van transformar radicalment la fisonomia del poble, treballant especialment en la pesca, l'agricultura i la construcció. Durant dècades, pels carrers de Fort-de-l'Eau se sentia parlar català menorquí (el que a Algèria s'anomenava el "maonès"), fins al punt que alguns visitants explicaven que el poble era una petita Menorca al nord d'Àfrica.
La comunitat va conservar tradicions i paraules catalanes durant generacions. Però la independència d'Algèria, el 1962, va provocar la sortida de la majoria d'aquelles famílies cap a França o de retorn a les Balears. Tot i així, la memòria menorquina d'aquesta població algeriana encara perdura en documents, testimonis i records familiars.
Després d'aquesta visita tan emotiva a una vila amb forts lligams amb el nostre país, hem canviat de registre i ens hem dirigit als peus del Monument als Màrtirs de la Independència, una impressionant talaia que és, a la vegada, un altre dels símbols d'aquesta ciutat. De fet, es pot veure des de tot Alger a causa de la seva situació i, sobretot, de la seva grandària. Va ser inaugurat l'any 1982, quan es commemoraven els vint anys de la independència, i representa un homenatge als algerians que van perdre la vida a la guerra d'alliberament contra els francesos. El monument consta de tres estructures de formigó en forma de fulles de palmera que es dirigeixen cap al cel, cosa que simbolitza la unitat del poble algerià i la seva capacitat de sacrifici.
I d'allà, cap al Museu de Belles Arts d'Alger, segons el Martí, un dels centres artístics més importants de tot el continent africà. Inaugurat el 1930 en un indret des del qual es domina la badia d'Alger, avui conté més de 8.000 obres d'art entre pintures, gravats, ceràmiques i escultures. Tot i això, el seu gran atractiu és la col·lecció pictòrica, sobretot europea. Podem veure-hi quadres d'entre el segle XV i el XX, entre les quals destaquen obres d'Henri Matise, Claude Monet, Eugène Delacroix, Pierre-Auguste Renoir, Paul Gauguin o Pablo Picasso, tot i que és veritat que són obres menors.
El Museu també dona una gran importància a artistes locals algerians del segle XX, com, per exemple, Mahieddine Baya o Mohamed Racim. La primera és una pintora autodidacta que va sorprendre a Europa pels seus colors vius i per la seva imaginació desbordant aplicada a figures femenines i fantàstiques. És considerada una de les artistes més originals de l'art contemporani algerià. Per la seva banda, Mohamed Racim està qualificat com el pare de la miniatura moderna africana. Va ser un artista clau en el procés de modernització de l'art algerià amb escenes de la vida quotidiana de la història d'Algèria, amb influències perses i otomanes.
Artistes menorquins al cor d'Alger
El Martí, però, ens tenia reservada una sorpresa. I aquesta ha estat descobrir dos pintors de casa nostra amb una gran relació amb aquest país africà. Estic parlant de Josep Sintes, nascut el 1832 a Alaior (Menorca) i emigrat de ben petit a Alger, i Alfred Figueras i Sanmartí, que va néixer a Sant Fruitós de Bages el 1898 i que va viure a la capital algeriana entre 1925 i 1930, tot fugint de la dictadura de Primo de Rivera.
El primer va estudiar a l'Escola de Belles Arts d'Alger, va ser professor de dibuix durant prop de tres dècades i va acabar sent el director del Museu de Belles Arts. El seu estil està definit com molt realista i il·luminista i les seves obres són protagonitzades per paisatges urbans de la capital algeriana i de la seva rodalia. La llum dels seus quadres va ser l'element més destacat pels crítics de la seva època.
Per la seva part, Alfred Figueras i Sanmartí es va caracteritzar tant pels seus paisatges com pels seus retrats de la vida quotidiana. El seu estil va ser definit com a realista amb grans influències de l'escola paisatgística europea.
Després d'haver-nos submergit en l'art d'aquest museu, ens hem dirigit als Jardins d'Essai de Hanna, que fins a principis del segle XX va ser el jardí botànic més gran del món. Creat als anys trenta del segle XIX, poc després de l'ocupació francesa, actualment són el principal pulmó verd de la capital algeriana. Els Jardins van néixer amb una funció doble. La primera era ser un centre d'experiments botànics, i la segona, un espai d'aclimatació d'espècies vegetals procedents d'altres punts del món.
Els Jardins són enormes i estan dividits en tres zones seguint criteris botànics i també paisatgístics. En el seu interior hi ha una gran diversitat, amb milers d'espècies vegetals que inclouen des d'espècies tropicals a arbres monumentals, passant per plantes mediterrànies i exòtiques.
Per a nosaltres ha estat un espai tranquil on relaxar-nos en les últimes hores d'aquest viatge a Algèria. A banda de l'aspecte científic, els jardins també són molt importants des del punt de vista cultural, ja que han estat l'escenari de diverses pel·lícules, alguna de molt coneguda. La seva situació, entre el Museu de Belles Arts i el centre de la ciutat, el fan un lloc molt agradable tant per als habitants d'Alger com per a les persones que visiten la ciutat. Realment són una altra cara d'aquest Alger bulliciós i frenètic, de carrers estrets i vida urbana. Els Jardins són el lloc ideal per desconnectar i gaudir d'un espai únic dins d'aquesta capital.
L'última parada abans de dirigir-nos a l'aeroport i tornar cap a casa ha estat la visita a la gran Mesquita d'Algèria, la més gran de tot el continent africà i la tercera més gran del món, amb una capacitat per a més de 200.000 fidels. Inaugurada el 2019 amb un altíssim cost, és una obra arquitectònica realment impressionant, amb una barreja d'elements moderns amb d'altres que ens remeten a la tradició islàmica, com els arcs, les formes geomètriques i una decoració molt refinada. El seu minaret, impressionant, mesura uns 265 metres d'altura, cosa que el converteix en el més alt del planeta. Però aquest minaret no té només una funció religiosa, ja que en el seu interior hi ha sales d'exposicions i un espectacular mirador sobre la ciutat i la badia d'Alger. Un final fastuós per a un viatge molt interessant. Fins a la propera!