Dia 1. Benvinguts a Istanbul!
Després d'una primavera en què Istanbul ha ocupat diversos titulars dissortats (que si un terratrèmol de 6,2 graus a l'escala de Richter; que si la detenció de l'alcalde la ciutat –i principal opositor d'Erdogan– i les multitudinàries manifestacions de protesta), els viatgers Sàpiens-Tarannà aterràvem a l'aeroport més gran d'Europa amb l'expectativa de què ens hi trobaríem. I el que ens hem trobat ha estat el somriure de l'Ilhan, el nostre guia local, que ens ha vingut a rebre amb una capsa de bombons, cada un dels quals duia l'etiqueta Sàpiens-Tarannà. Tot un detall. Segurament volia endolcir-nos el trajecte fins al restaurant en una de les ciutats més caòtiques d'Europa pel que fa al trànsit.
També ha estat l'Ilhan qui ens ha ensenyat tres paraules que ens seran molt útils durant la nostra estada: guiris (que, en turc, vol dir 'entrada'), merhaba ('hola') i indirim (descompte), preveient que alguna cosa o altra comprarem als basars.
En el trajecte dalt del bus, entre l'Ilhan i el nostre guia habitual, l'historiador Martí Carbonell, ens han fet una breu introducció en la història de l'única ciutat del món que s'estén per dos continents: Europa i Àsia. Occident i Orient. La seva posició geogràfica privilegiada, a la riba del mar de Màrmara i a ambdues bandes del Bòsfor, ens fa de pont entre continents. Tot respira història aquí. Cal que no oblidem que la metròpoli que avui ens acull és l'antiga Constantinoble i l'encara més antiga Bizanci.
El primer que ens crida l'atenció és que el perfil de la ciutat està dominat per les cúpules i els minarets de les mesquites. "N'hi ha més de 2.300 a tot Istanbul. Com que per als musulmans és obligatori que resem cinc vegades al dia, la ciutat hi ha moments que sembla una sala de concerts. Ah, i tampoc no calen despertadors: a les cinc de la matinada, l'imam crida a la primera oració del dia", afirma l'Ilhan.
Ens dirigim al Corn d'Or, i dinem una bona orada i baclaua (dolç elaborat amb capes fines de pasta fil·lo, nous, festucs i una mica de mel) en un dels restaurants que hi ha sota el pont de Gàlata. Es veu que tot el dia està ple, no només d'habitants d'Istanbul que passen d'un barri a un altre, sinó també de pescadors. Em fixo en les característiques cases de fusta construïdes als molls i amb vistes al Bòsfor. Tenen un encant molt particular.
El palau dels últims sultans
Amb les forces recuperades, és el moment de visitar l'impressionant Palau de Dolmabahçe. Construït entre el 1843 i el 1853 pel sultà Abdülmecit I, va substituir el Palau de Topkapi com a residència oficial dels sultans otomans fins a la caiguda de l'imperi otomà. El fundador de la República Turca, Kemal Atatürk, hi va viure… i hi va morir el 10 de novembre a les 9.05 h del matí del 1938. I com sabem aquest nivell de detall? Doncs perquè els rellotges del palau estan aturats en aquesta hora com a símbol de respecte, ens explica l'Ilhan.
L'arquitectura del complex combina estils europeus com el barroc, el rococó i el neoclàssic amb elements otomans tradicionals. Té centenars d'habitacions i de sales, diversos hammams, una espectacular escala imperial i un saló de recepcions que ens deixa bocabadats, sobretot per l'enorme aranya de cristall de Bohèmia que la presideix.
Tornem les audioguies i aprofitem per fer-nos unes fotos als jardins exteriors. I és que la seva ubicació davant del Bòsfor el converteix en un dels edificis més fotogènics d'Istanbul.
Un altre cop dalt del bus que ens ha de portar a la tomba-mausoleu de Barba-rossa, en Martí ens resumeix la biografia dels dos germans: Aruj Reis –que va arribar a ser bei d'Alger i va jugar un paper clau en establir el domini otomà a la regió– i del seu germà Hayreddin. Junts van començar com a corsaris al Mediterrani, operant principalment des del nord d'Àfrica. A la mort del primer en un combat contra les tropes espanyoles a l'actual Algèria, Hayreddin va agafar-ne el relleu. "Les primeres accions que va fer Barba-rossa contra la costa catalana i valenciana eren més aviat rapinyes. El 1527 va atacar l'Empordà i el nord de Barcelona; el 1529, Oliva –per alliberar-ne els moriscos–, Formentera, Salou…". Però quan Carles V conquereix Tunis el 1535 per tal de frenar l'expansió otomana, Barba-rossa decideix venjar-se i comencen els grans atacs corsaris.
Barba-rossa a Maó
En Martí ens explica que "des d'Alger va preparar un gran atac amb nou galeres i un miler de soldats. I quin era el lloc més proper i més desprotegit de l'imperi hispànic? Doncs el port de Maó. Va entrar enarborant l'estendard de Carles V per enganyar la població local. Cosa que va aconseguir. Després d'un breu setge, la ciutat va quedar devastada. I les dues mil persones que hi havia o van ser assassinades o preses com a esclaus. El de Maó va ser el primer gran atac turc que patia un territori català. Va ser un genocidi".
L'altre gran atac que va perpetrar a les nostres coses va ser el 1543 a Cadaqués –la població estava avisada i en entrar-hi es va trobar un poble completament buit– i Palamós –que no estaven advertits i els defensors que no van poder fugir van ser capturats com a esclaus i venuts majoritàriament als mercats francesos o istanbulites.
Amb el relat de les atrocitats de Barba-rossa, hem arribat davant de la seva tomba. El mausoleu va ser construït el 1541 per l'arquitecte Mimar Sinan, el més important del període otomà. És un edifici senzill però elegant, que reflecteix la sobrietat de l'arquitectura clàssica otomana. Es veu que, tradicionalment, les flotes otomanes passaven davant la tomba per retre homenatge abans de salpar. Avui dia, el lloc conserva encara un fort simbolisme per a la Marina Turca.
Després de reviure les malvestats de Barba-rossa, ja no hi hauran més emocions per avui. Ens n'anirem a dormir d'hora perquè demà ens espera un dia molt agitat. Només espero que l'imam que crida a l'oració des de la mesquita més propera al nostre hotel no ens desperti a les cinc de la matinada.
1) Els viatgers de Sàpiens-Tarannà acabem d'aterrar a Istanbul, l'única ciutat del món que s'estén per dos continents: Europa i Àsia. Occident i Orient. #SàpiensIstanbulpic.twitter.com/6UsOA9wiAX
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 3, 2025
Dia 2. Dues mesquites belles i rivals
Comencem la segona jornada del viatge Sàpiens-Tarannà a Istanbul descalçant-nos i cobrint-nos el cap amb un mocador per poder entrar a la mesquita Blava, un dels temples més bells de la ciutat. L'elegància dels minarets, la cúpula de 40 metres d'alçària, les més de 20.000 rajoles blaves d'Iznik (actual Nicea) i les 260 finestres que deixen passar la llum natural ens deixen pràcticament hipnotitzats.
El nostre guia local, l'Ilhan, ens explica que, a principis del segle XVII, el sultà Ahmet va encarregar a l'arquitecte Mehmet Agat un edifici religiós que rivalitzés en bellesa amb Santa Sofia. I no hi ha dubte que Agat va excel·lir en l'encàrrec. La principal raresa arquitectònica és que la majoria de mesquites tenen dos o quatre minarets. Aquest edifici en té sis, "fet que, al seu moment, va generar una gran polèmica perquè només la mesquita de la Meca en tenia sis i el sultà va haver de finançar un setè minaret a la Meca per resoldre-ho" –actualment en té nou.
L'únic problema que té la mesquita Blava –i moltes altres mesquites del món islàmic– és que les dones no tenim accés a la zona de pregària de darrere de l'imam. Això ho sostinc jo, no l'Ilhan, és clar. Segons la tradició islàmica, homes i dones han de resar en espais separats per evitar distraccions i mantenir la concentració espiritual. Ara bé, fixeu-vos quin és l'espai reservat als homes i quin és el reservat a les dones. En fi.
Mentre la mesquita Blava està extremament ben cuidada, no ens fa la mateixa impressió quan entrem a Santa Sofia, l'antiga basílica bizantina reconvertida en museu-mesquita i considerada un dels monuments més impressionants del món. El guia ens explica que va ser catedral cristiana des del 537 fins al 1453, quan va passar a ser la seu dels patriarques de Constantinoble i el lloc on es coronaven els emperadors bizantins. Des dels anys trenta del segle XX, quan es va desconsagrar per esdevenir museu, fins al 2020, que ha tornat a ser mesquita per decret presidencial del govern d'Erdogan, Santa Sofia ha viscut etapes de tot tipus. La llàstima és que, en els darrers anys, la decisió política de prioritzar la seva funció com a lloc de culte per sobre del cultural, ha impactat en el seu estat de conservació. En passejar-hi veureu superfícies danyades, pisos no gaire ben protegits i algunes cortines mal posades que pretenen amagar els mosaics cristians durant les oracions.
Tot i que els viatgers no musulmans no podem trepitjar-la, sí que podem contemplar-la des de tots els angles del primer pis. Si de fora Santa Sofia té una aparença més aviat massissa, per dins és lluminosa. Els mosaics bizantins daurats, el revestiment de marbre i les grans aranyes de vidre que pengen del sostre semblen una invitació al Paradís. Els arquitectes del grup de viatgers, però, es queden bocabadats per l'audàcia arquitectònica d'una cúpula que no està sostinguda per columnes.
Dins l'harem de Topkapi
A cinc minuts a peu de Santa Sofia, hi ha el Palau de Topkapi, residència dels sultans otomans durant gairebé 400 anys, i un lloc on es prenien decisions que afectaven tot el món conegut. El complex consta d'un conjunt d'edificis, pavellons, jardins, patis, escola… i és una demostració del refinament de la cort turca.
Seguim el nostre guia i veiem que ens condueix directament a l'harem que, literalment, significa 'lloc inviolable'. Allà hi vivia el sultà, amb la seva família i milers d'esclaus, servents, concubines i, fins i tot, concubins. Segons l'Ilhan, no era estrany que hi convisquessin unes quatre mil persones! Aquest món misteriós, que tant ha seduït a la imaginació occidental, estava governat per la mare del sultà i custodiat pels eunucs. Tot un microcosmos en què les enveges, les gelosies i les intrigues sagnants estaven a l'ordre del dia.
Després d'aturar-nos a la sala del tro, la més important de l'harem –en el sofà situat sota el baldaquí s'asseia el sultà amb la seva preferida–, visitem l'apartament del sultà, a qui sempre escortaven dos soldats sords –pressuposem per no escoltar les seves converses– i arribem fins a la sala del tresor. Em criden l'atenció peces com l'espectacular tro del sultà Mehmet IV, fet amb nacre i pedres precioses incrustades; el bressol elaborat amb or i maragdes, així com un joc d'escacs imperial i unes vitrines plenes de lluents dagues de diamants i maragdes.
Em pregunto si alguna d'aquestes dagues és la que va inspirar l'argument de la pel·lícula Topkapi, en què una banda de lladres professionals contracta un aficionat per extreure-la d'allà. Tot el que recordo és que el pla implicava penetrar al palau-museu esquivant uns sofisticats sistemes de seguretat i em va quedar gravada la imatge d'un dels lladres penjat d'uns cables per no tocar a terra. Faltaven anys encara per Missió impossible, protagonitzada per Tom Cruise.
El bosc inundat
Després de dinar al restaurant Nuz, ens hem dirigit a una de les visites més esperades del viatge, la cisterna subterrània o cisterna basílica, feta construir al segle VI per l'emperador Justinià per guardar l'aigua –podia arribar a emmagatzemar-ne 80.000 metres cúbics. La sala mesura 140 x 170 metres i el sostre està sostingut per un total de 336 columnes, els capitells de les quals procedeixen de temples en ruïnes. Són com troncs d'arbres en un immens bosc inundat. Alguns dels visitants llancen monedes a les aigües estancades com si estiguéssim davant de la romana Fontana di Trevi.
El guia ens fa adonar que dues columnes del fons de la cisterna tenen de base el cap esculpit de Medusa, una figura mítica grega amb serps al cap que podia petrificar qui la mirés directament els ulls. Per no quedar-me com una estàtua de pedra, opto per no mirar-me-la gaire fixament. I això que tinc la sensació de trobar-me en un dels indrets més màgics d'Istanbul. Un lloc on sovint es fan concerts de música clàssica i que ha estat l'escenari d'algunes pel·lícules conegudes, com Des de Rússia amb amor, protagonitzada per James Bond (Sean Connery), o Inferno, basada en les novel·les de Dan Brown, i interpretada per Tom Hanks.
Per sort, cap dels viatgers del grup Sàpiens-Tarannà queda petrificat per la medusa i tots pugem a bord d'una embarcació que ens portarà a fer un petit creuer pel Bòsfor. Són les cinc de la tarda i mentre ens allunyem de la costa escoltem com la crida a l'oració d'un minaret proper es fusiona amb els crits victoriosos de l'equip de futbol Sariyer, que acaba de pujar de divisió i ho celebra enfilant-se als arbres dels vaixells.
Els viatgers de Sàpiens-Tarannà han gaudit d'un relaxant creuer pel Bòsfor
1) El segon dia del viatge Sàpiens-Tarannà a Istanbul comença amb una visita a la icònica mesquita Blava manada construir per Ahmet I a principis del segle XVII. Els elegants minarets i les més de 20.000 rajoles blaves d'Iznik la converteixen en una obra mestra. #SàpiensIstanbulpic.twitter.com/nCcUslvCbL
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 4, 2025
Dia 3. Entre sultans i corsaris
Avui els viatgers Sàpiens-Tarannà hem tingut el luxe de ser els primers visitants de la majestuosa mesquita de Solimà el Magnífic. És el que té aixecar-se ben d'hora, ben d'hora. De fet, quan hi hem entrat encara estaven aspirant la moqueta i regant els jardins. El nostre guia local, l'Ilhan, ens comenta que aquest edifici religiós es considera l'obra més refinada de Mimar Sinan, el gran arquitecte de l'imperi otomà. La seva decoració és bastant sòbria, comparada amb la de les mesquites que hem visitat fins ara, però no hi poden faltar ni les ceràmiques d'Iznik, ni els vitralls ni la cal·ligrafia refinada.
També ens explica breument la història del sultà més poderós que han tingut els otomans. Mentre va regnar, entre el 1520 i el 1566, Solimà va ampliar substancialment els territoris de l'imperi per Europa, l'Àsia i el nord d'Àfrica, i va ser un dels amos del Mediterrani. El nostre guia, en Martí Carbonell, hi afegeix que "els catalans no en tenim precisament un bon record perquè, a causa de l'aliança turcofrancesa, vam acabar perdent un seguit de territoris del Rosselló. Per no parlar de les ràtzies que van dur a terme a la costa catalana i, sobretot, a les Illes".
Solimà va morir durant una campanya militar a Hongria i està enterrat en un mausoleu al costat de la mesquita, juntament amb els membres de la seva família i amb Roxelana (Hürrem Sultan), una antiga esclava que va convertir-se en la seva consellera i esposa legítima. Ens fixem que, al voltant, hi ha nombroses tombes amb símbols esculpits sobre les làpides, en forma de gorros, turbants o barrets. L'Ilhan ens comenta que tenen un significat social i religiós molt concret: serveixen per honorar el difunt i per mostrar jerarquia.
Tres dies i tres nits de terror
La segona mesquita que visitem es troba al barri de Kasımpaşa, una zona històricament molt vinculada a l'armada otomana, i està dedicada a Piyale Paixà, un important almirall… i gendre de Solimà el Magnífic. Abans d'entrar-hi, en Martí ens explica que Piyale "és un heroi a Turquia, però un personatge molt odiat pels menorquins. No endebades, va ser el responsable del major atac corsari en un territori dels Països Catalans". El 1558, Paixà va liderar una gran ràtzia contra Ciutadella. Amb una flota de desenes de galeres –hi ha qui parla d'un centenar–, va assetjar la ciutat durant tres dies i tres nits –hi ha qui parla d'una setmana– i, un cop conquerida, van devastar-la completament. Milers de menorquins van morir –es calcula que un 80% de la població– i uns quants milers més –les xifres també varien– van ser capturats i portats com a esclaus a Toló, a Marsella o a Istanbul. Només uns pocs van aconseguir ser rescatats per ordes religiosos o famílies adinerades uns anys després. En qualsevol cas, l'illa va quedar completament deshabitada i va haver de ser repoblada per catalans.
En Martí ens explica que, en realitat, "Menorca no estava en els objectius d'atac de l'aliança francoturca. De fet, França havia demanat a Solimà, a través de l'intermediari Piyale, que l'ajudés a recuperar Còrsega, en mans de l'imperi hispànic. Però l'almirall, en lloc de dirigir-se cap a territori cors, va atacar Menorca per sorpresa. Això, com podeu imaginar-vos, va generar un conflicte diplomàtic immens. Les males llengües insinuen que Solimà hauria acceptat un suborn de l'imperi hispànic per no perdre Còrsega… i hauria sacrificat Menorca!".
Sigui o no certa aquesta traïció, el que és segur és que aquest atac va causar un trauma profund a l'illa i cada 9 de juliol –data en què va caure la ciutat– l'any de sa Desgràcia és recordat en una cerimònia cívica i religiosa a Ciutadella, davant d'un obelisc erigit a la plaça des Born. En aquesta cerimònia es llegeixen les Actes de Constantinoble, un document històric molt valuós redactat en el context de la ràtzia del 1558 i on consten declaracions de captius rescatats. Per tant, és una valuosíssima font primària.
Amb tot aquest preàmbul, entrem a veure la poc concorreguda mesquita on descansa aquest almirall que tantes desgràcies va portar a les nostres costes. L'únic element que distorsiona l'harmonia del conjunt és un desafortunat marcador de color verd, com si fos un cronòmetre esportiu, que recorda les hores d'oració.
Les dones de palau
El darrer edifici religiós que visitem és la mesquita Nova, que es troba a tocar del pont de Galata, en un punt molt cèntric i emblemàtic. La seva construcció va començar el 1597 per ordre de la sultana Safiye, la mare del sultà Mehmet III, fet que exemplifica el poder de les dones de palau. Les dificultats polítiques, econòmiques i els terratrèmols, però, van alentir unes obres que no es van acabar fins al 1665. L'interior és ricament decorat amb rajoles blaves, vermelles i blanques. El que més ens sorprèn és que el mimbar (és a dir, el púlpit) des d'on l'imam dirigeix el sermó, tot recordant els valors de l'islam i citant l'Alcorà, es troba pràcticament a l'entrada de l'edifici. Li demano al nostre guia si l'imam també parla de temes contemporanis i em respon que sí. Que sovint, en els seus discursos religiosos, fa referència a les guerres, a les crisis humanitàries, al medi ambient, a l'educació, a la solidaritat… La democràcia a Turquia, en canvi, semblaria que no és un tema recurrent.
A tocar de la mesquita hi ha el Basar de les Espècies, un dels mercats més emblemàtics de la ciutat. Té forma de ela, amb diversos passadissos plens de botigues tradicionals i algunes de modernes. El seu nom fa referència a les moltes espècies que, en el moment de la seva construcció, el 1664, arribaven d'Egipte. A més d'espècies, s'hi venen dolços típics de mel, tes, perfums, fruits secs… És més petit i íntim que el Gran Basar però igualment vibrant.
El basar de les meravelles
La darrera tarda del viatge la passem deambulant pels passadissos intricats del Gran Basar, construït per mandat del sultà Mehmet I el 1462, poc després de la conquesta otomana d'Istanbul. En les seves més de 4.000 botigues, s'hi venen tota mena de mercaderies (joies, catifes, articles de pell, antiguitats…) i, és clar, s'hi regateja. Com que la majoria de productes no tenen un preu d'entrada fixat, comença la pantomima de no demostrar massa entusiasme, preguntar el preu i fer cara de sorpresa quan te'l diguin, oferir menys de la meitat del que et demanen, caminar lentament cap a la sortida, ser amable…
Ens aturem davant d'una botiga de làmpades de llautó i mosaics de vidres de colors i penso com s'assemblen a la llàntia d'Aladí dels meus contes infantils. En lloc de tres desitjos, la frego suaument i en demano només un: poder tornar a Turquia… d'aquí a uns anys!
