DIA 1: primera visita a Nàpols
Conta la llegenda que els primers grecs que van arribar a Nàpols van fundar una ciutat en homenatge a Partènope, la menor de tres sirenes que vivien a la costa amalfitana. El seu cant embadalia els mariners, que, en escoltar-lo, entretopaven contra la costa i s'ofegaven. Quan Ulisses s'apropava a aquest tram de la Mediterrània, la fetillera Circe va advertir-lo del perill: "Arribaràs primer a les Sirenes, que encanten tots els homes que les troben. Aquell que imprudentment s'hi acosta i sent la seva veu, ja no torna a veure la seva dona ni els seus fills petits (...), l'encanten les Sirenes amb el sonor cant, assegudes en una prada i tenint al seu voltant un enorme munt d'ossos d'homes putrefactes (...). Passa de llarg i tapa les orelles dels teus companys amb cera tova, prèviament aprimada, per tal que cap les escolti; però si tu desitgessis sentir-les, fes que et lliguin a la velera embarcació de peus i mans, dret i arrambat a la part inferior del pal i que les sogues s'hi lliguin; i així podràs delectar-te escoltant les Sirenes." El rei d'Ítaca va seguir els consells de Circe i va convertir-se en un dels primers éssers humans que va escoltar el cant de les sirenes i hi va sobreviure, però elles, decebudes, van suïcidar-se tot llançant-se al mar des de dalt d'un penya-segat. I així va ser com el cos de Partènope va arribar fins a la costa del que avui dia és Nàpols, una ciutat que es diu que és tan bonica perquè va néixer del cos d'una sirena.
Fos com fos, i més enllà de la tradició literària, el cert és que els grecs van fundar, al segle VIII aC, una colònia que van anomenar Neapolis ('ciutat nova'), un nom que amb el pas del temps es transformaria en Nàpols. Ens ho explica en Martí Carbonell, el nostre guia, que fa una repassada ràpida i breu per la història d'una urbs "caòtica, sorollosa, amb moltes motos, amb un trànsit horrible i on ningú no respecta les normes de circulació". Quan encara no ha acabat la frase, sentim queixar-se el nostre conductor, en Claudio, "due stupidi!", i en Martí, "quasi vola una moto!". En Giuseppe, el nostre guia local, fa un aclariment: "La manera de conduir dels napolitans és molt creativa. T'avancen per la dreta, per l'esquerra i per sota de l'autobús". I ens dona el primer consell del dia: "si us plau, mai no lloguin un cotxe a Nàpols".
Mentre un altre autocar tira enrere per donar la volta ("i per què, si cent metres més enllà té una rotonda!!!?", es pregunta en Giuseppe), en Martí continua amb la immersió breu a la història de Nàpols, una ciutat que mentre va estar sota domini romà va mantenir la seva cultura grega. Durant aquest nou període, també va créixer i es va convertir en una urbs rica amb un port important on es va instal·lar la classe alta romana.
Imparable
De fet, es pot dir que Nàpols ja no va parar de créixer: ni quan, en caure l'imperi romà, va passar a mans bizantines, ni quan els normands van conquerir-la al segle XI i van integrar-la al Regne de Sicília. Ni quan el 1266 va conquerir-la el rei francès Carles d'Anjou, iniciant el període angeví –durant el qual la ciutat va assolir un gran nivell cultural–, que va acabar al segle XV, quan va irrompre en escena un nou i poderós rival, la corona catalanoaragonesa.
Els catalans, però, van trigar vint-i-dos anys a conquerir-la, i finalment Alfons el Magnànim va aconseguir el seu somni el 1442, tot iniciant un regnat sobre Nàpols que va durar seixanta anys, després dels quals, i amb la unió de Castella i Aragó, va passar a estar sota domini hispànic. La ciutat va continuar la seva puixança; ho va fer amb l'imperi hispànic i amb l'arribada de la dinastia dels Borbons, el 1734, que van ser els que, posteriorment a un període de deu anys d'ocupació francesa, el 1815, després del Congrés de Viena, van restaurar el Regne de les Dues Sicílies.
El declivi, explica en Martí, va arribar amb la unificació d'Itàlia, el 1860, quan Giuseppe Garibaldi va unir els diferents regnes i tots els esforços econòmics van destinar-se al nord del país, d'on eren els nous governants, ensorrant la incipient indústria napolitana i posant el primer gra de sorra per a l'aparició de la màfia.
"Per a ells Nàpols era un problema". Qui parla ara és en Giuseppe, que ens explica el procés de revisió històrica a què s'està sotmetent la figura de Garibaldi. "Abans se'l considerava un heroi, però ara sabem que no ho va ser. Va prometre als camperols la reforma agrària, que se'ls donaria una parcel·la de terra, però això mai no va succeir. Avui dia molts napolitans substituirien la seva estàtua per una de Maradona, que és la personalitat més important de Nàpols després de sant Gener", sentencia.
Després de donar-nos el segon consell del dia ("per conduir a Nàpols, heu de tenir un cotxe vell i ratllat"), ens explica com, el 1884, després d'una greu epidèmia de còlera, Humbert I, el segon rei de la Itàlia unificada, va "esventrar, literalment" el centre històric de la ciutat. Es va crear una gran avinguda, el Corso Umberto I, que els napolitans, "que són molt creatius" anomenen el Rettifilo, en al·lusió a les vies del tramvia. A la dreta va quedar el centre històric, on hi ha tretze barris i més de dues-centes esglésies monumentals, un centre històric que és Patrimoni Mundial de la Unesco i "pel qual caminarem molt. I és que no us han dit que aquest viatge Sàpiens té un programa històric i un programa fitness", comenta, rient, en Giuseppe.
Però de contrastos, afegeix, també n'hi ha a Nàpols: "el casc antic és ple de grafits, és brut i, tot i que ha millorat, encara hi ha escombraries al carrer… En canvi, hi ha altres barris que són impecables, amb arbres, amb vegetació, sense trànsit, nets, sense soroll, amb unes vistes meravelloses...", diu, com les que es poden veure des de la collina di Possillipo. Precisament, el seu nom prové del grec Pausilypon ('que alleugereix les penes'), un turó amb propietats curatives per les magnífiques vistes que ofereix de la badia de Nàpols i de la costa de Sorrento. Ens aturem i en Giuseppe ens assenyala l'illa de Capri i el Vesuvi: "Aquell núvol és del volcà?", pregunta una de les integrants del grup. I en Giuseppe ens torna a fer riure: "No senyora, és un núvol purament decoratiu. L'hem posat aquí aquest matí expressament per a vosaltres".
Entre dos volcans
Nàpols està ubicada entre dos volcans: el Vesuvi i els Camps Flegreus, un volcà caldera d'entre disset i divuit quilòmetres de diàmetre que abraça la part nord-est de la ciutat. Tenia més de quaranta cràters, alguns dels quals es van convertir en illes i d'altres en llacs, com el de l'Averno, on el poeta romà Virgili va situar l'accés a l'infern. Aquesta caldera gegantina va tenir trens grans erupcions: la més catastròfica va tenir lloc fa 39.000 anys, quan el material del volcà va creuar tota la badia i es va enganxar a la costa de Sorrento, creant un tuf (roca volcànica lleugera) que va servir per a la construcció de ciutats com la mateixa Sorrento. La segona va tenir lloc fa 15.000 anys i va provocar la formació de les muntanyes que envolten Nàpols. Finalment, l'última gran erupció va ser el 1541, que va formar el Monte Nuovo ("d'un dia per l'altre va néixer una muntanya!"). Des de llavors, el volcà està en fase de descans, tot i que des de l'octubre del 2023 es registren terratrèmols diaris d'entre dos i tres graus de magnitud (l'ésser humà els percep a partir de quatre graus), uns moviments sísmics que es monitoren a l'Observatori Vesuvià, que va fundar Ferran II de Borbó.
D'ell, en Giuseppe també ens descobreix que se l'anomenava el Bomba, "ja us podeu imaginar per què", afegeix. De fet, a la plaça dels Màrtirs hi ha un monument homònim en homenatge als caiguts durant quatre revoltes –els anys 1799, 1820, 1848 i 1860–, la tercera de les quals van passar durant el regnat del Bomba.
Un altre aixecament dolorós va ser el que va passar a la història com 'Els quatre dies de Nàpols' (del 23 al 27 de setembre del 1943, durant la Segona Guerra Mundial), quan civils napolitans, la majoria dones, persones grans i joves (els homes eren al front), van aixecar-se contra els nazis. Van aconseguir alliberar-se'n, però a un preu molt car, ja que hi va haver nombrosos afusellats.
Ja de camí al casc històric, passem per la terminal de creuers, construïda per Mussolini, que són un dels grans problemes del turisme massificat que pateix la ciutat (un creuer pot portar fins a 6.000 o 7.000 passatgers). I és que aquest 2025, Nàpols ja ha rebut 14 milions de turistes.
En Giuseppe, que assegura que després de quatre grups catalans és a prop de treure's el certificat B1, ens descobreix que els seixanta anys de corona catalanoaragonesa també van deixar una petjada lingüística: molts verbs, paraules i adverbis napolitans són molt semblants als del català, com mali di capi (mal di testa, en italià), pastanaga (carota, en italià) o malament. Una llengua, el napolità, que ni s'ensenya a l'escola ni és un idioma oficial.
Per què tantes esglésies?
Quan comencem a passejar pel casc històric, en Giuseppe ens aclareix per què hi ha tantes esglésies: les van construir els reis de la dinastia d'Anjou en agraïment al papa Climent IV, que va concedir a Carles d'Anjou el regne de Nàpols. També van aixecar la catedral, dedicada a l'Assumpció de la Verge, on, al seu interior, hi ha la capella del patró de la ciutat, sant Gener, "una església dins de l'església", que no pertany al Vaticà, sinó als napolitans, que van construir-la a l'inici del segle XVII per donar gràcies a un sant que els havia salvat del Vesuvi, de la pesta i d'altres mals.
De fet, un dels tres dies en què es liqua la sang del sant és el 16 de desembre, que fa referència a l'erupció del Vesuvi d'aquella jornada del 1631, quan els napolitans van treure en processó les relíquies del sant i la lava no va entrar a la ciutat. La segona data és el 19 de setembre, en referència al martiri, que es va produir l'any 305, un dia en què, després de ser decapitat, la sang del màrtir es va recollir en dues ampolles.
La tercera no és una data fixa, és el dissabte abans del primer diumenge de maig. "Si la sang no es liqua, és senyal que alguna cosa dolenta li passarà a la ciutat, com el 1980, quan un terratrèmol de 6,9 graus va sacsejar la ciutat, o el maig del 2022, durant la pandèmia de la covid. Els napolitans som molt supersticiosos", confessa en Giuseppe, que afegeix que Nàpols té cinquanta-un copatrons, "més Sant Gener, que és el cap de tots ells".
La conquesta catalanoaragonesa
Després de dinar (pasta mixta i el plat típic de Nàpols, salsitxa amb friarielli –full de bròquil amargant), entrem a la sagristia de San Domenico Maggiore, on en Martí ens relata les tres fases de la conquesta catalanoaragonesa. La primera va ser entre el 1420 i el 1423, quan la reina Joana II de Nàpols (una Anjou), conscient que els napolitans estaven en contra dels angevins, no va donar en herència el territori sobre el qual regnava a Lluís d'Anjou, sinó que va adoptar Alfons el Magnànim i va donar-li Nàpols en herència. Amb tot, quan va veure que el nou monarca era tan autoritari o més que els Anjou, va retirar-li el regne i va donar-lo a Lluís d'Anjou.
La segona (1423-1435), quan Alfons IV, "que s'havia posat entre cella i cella conquerir Nàpols", sabent que estava en inferioritat de condicions, ho va intentar per la via de la política i de la diplomàcia i va intentar fer-se aliat de diversos estats italians. En tenia dos molt en contra: Gènova i els Estats Pontificis, liderats pel papa Martí V. Alfons va aconseguir certs aliats en determinats moments, com Venècia o la Toscana, i va intentar conquerir militarment Nàpols, una temptativa que va acabar en un gran fracàs, el 1435, amb la derrota a la batalla naval de Ponça, en la qual el mateix rei va ser fet presoner.
I la tercera, quan, un cop alliberat de la presó, el monarca va intentar conquerir la ciutat de nou per la via de la política i de la diplomàcia, un fet que va aconseguir de manera definitiva el 1442.
La capella de Sant Sever
A la sagristia, que ens obren expressament, hi ha quaranta-quatre sepulcres de nobles catalans. Durant dos segles també hi va haver les restes d'Alfons el Magnànim, fins que van ser traslladades al monestir de Poblet, on el monarca volia ser enterrat. "I què va passar després?", pregunta en Martí, "doncs que el 1835, amb la desamortització de Mendizábal, Poblet va ser atacat i cremat, i les restes d'Alfons el Magnànim van desaparèixer".
El dia acaba a la capella de Sant Sever, on hi ha el Crist velat, l'escultura monolítica de marbre de Carrara feta per Giuseppe Sanmartino. I Desil·lusió, una escultura de Francesco Queirolo d'un home que s'allibera del pecat, representat per una xarxa que no sembla feta de marbre, sinó de corda. Tant és així que el trosset que hi falta és perquè un soldat, durant la Segona Guerra Mundial, va colpejar-la amb el fusell per saber si era realment de marbre, una malifeta que, confessa en Giuseppe, ell va fer quan estudiava la carrera de Turisme. Ell, però, només va tocar, no va trencar res, però diu que, si parem bé l'orella, encara podrem escoltar els crits dels seus professors ressonant a l'interior de la capella.
_________________________________
DIA 2: Pompeia i Herculà (o viceversa)
Conta una altra llegenda que, quan tornava cap a Grècia després del seu viatge a Ibèria, on havia anat a superar un dels seus dotze treballs (robar el ramat del gegant Gerió), Hèrcules va aturar-se i va fundar Herculà. Avui, milers i més milers d'anys després, una vaga de transport encoberta ens ha capgirat l'ordre del dia i ha fet que invertíssim les visites: primer Herculà i després Pompeia. El nostre autocar ha quedat atrapat enmig del trànsit i mentre el cel s'anava ennuvolant en Martí i en Giuseppe han aconseguit que n'arribés un altre. Finalment, hem deixat enrere els semàfors taronja de Nàpols i hem partit en direcció a Herculà.
De camí, en Martí ens ha explicat una història ben tràgica que es va produir el 24 d'octubre de l'any 79 i que va provocar la mort de milers de persones a aquesta regió de la Campània. Unes persones que feia anys que convivien amb una muntanya ben fèrtil, on, entre d'altres productes, es produïa el millor vi de l'imperi. És cert que disset anys abans havien tingut un ensurt: un gran terratrèmol havia destruït bona part de Pompeia, però ningú no va relacionar aquella malastrugança amb una muntanya aparentment tranquil·la. La ciutat es va reconstruir i la vida va continuar, però el 24 d'octubre del 79 (d'aquí a tres dies farà 1.946 anys!), el Vesuvi va rebentar. I no, ningú no sabia que allò era un volcà. Feia anys que estava adormit; la darrera erupció havia estat 800 anys abans, massa generacions enrere perquè aquell fet continués sent recordat, i no donava senyals de la seva veritable identitat: ni tenia cràter ni en sortien fums.
Aquella, a més, no va ser una explosió normal, va ser una "erupció pliniana", un esclat extremament violent produït per una elevada pressió del magma. Quan el Vesuvi va rebentar, totes les pedres que el tapaven van sortir disparades fins a uns vint quilòmetres d'altura i es va formar un flux piroclàstic, una mescla calenta de gasos, cendres i roques que, com que el vent bufava del nord-est, va desplaçar-se cap a Pompeia, que llavors tenia entre quinze i vint mil habitants. Allà va començar una pluja de cendra i pedra, primer pumita, totalment innòcua, però després basàltica. Moltes persones van refugiar-se a dins de les cases, però les roques van caure-hi a sobre i els que eren a dins van morir aixafats. També van arribar la cendra i els gasos tòxics –Pompeia va quedar coberta per set metres de material volcànic–, però no hi va arribar la lava.
A Herculà, en canvi, els habitants (entre 4.000 i 5.000) van morir a causa d'un xoc tèrmic provocat per les diferents explosions, que va produir temperatures d'entre 1.000 i 4.000 graus. Els òrgans se'ls van rebentar, van traspassar a l'acte. Tot seguit, la lava va entrar a la ciutat i la va sepultar completament. Avui dia, el Vesuvi dorm i fa 1.800 metres d'altura, més o menys la meitat del que mesurava l'any 79: els metres que falten van sortir volant en aquella deflagració mortal. La darrera vegada que va entrar en erupció va ser el 1944, durant la Segona Guerra Mundial, i hi ha vulcanòlegs que opinen que el Vesuvi fa erupcions plinianes cada 2.000 anys. Ja es veurà.
Actualment, Pompeia i Herculà són dos jaciments Patrimoni Mundial de la Unesco, i el primer és el parc arqueològic més visitat del món: el 2023 va superar els quatre milions de visitants, un fet que va portar les autoritats a limitar les visites a 16.000 persones al dia.
Herculà
Herculà va quedar sepultada per entre setze i disset metres de material volcànic, i la lava, en solidificar-se, va fer que es conservés material orgànic; com la fusta carbonitzada d'un dels vaixells amb què havia de ser evacuada la població i les restes del qual encara es conserven. De fet, s'hi van localitzar els cossos de tres-centes persones que estaven esperant al port per pujar a l'embarcació amb què havien d'aconseguir fugir d'aquell infern inesperat. Plini el Vell, que era comandant de la flota del Misenum (una part del territori de la Campània), va organitzar el rescat de la població, però ell mateix va morir a causa de l'explosió i, sense saber-ho, va donar nom a aquella deflagració: erupció pliniana. El seu nebot, Plini el Jove, també la va presenciar, però va sobreviure i va descriure-la anys després en una carta: "Un núvol sorgeix de la muntanya; per la forma i per l'aspecte general, sembla un arbre i, més concretament, un pi pinyer. El núvol s'eleva a una gran altura formant primer el tronc i després les branques que surten de l'arbre".
Només entrar a Herculà veiem el lloc on llavors es trobava la platja, que ara és quatre-cents metres més enllà, ens diu en Giuseppe, que hi ha arribat en taxi des de Pompeia, on ja ens esperava a les 8.15 h. El nostre guia local ens explica que Herculà es va descobrir el 1709, quan un camperol, excavant un pou, va trobar unes estàtues i va anar al mercat a vendre-les. De casualitat s'hi va apropar el príncep Emmanuel Mauricio de Lorena: "On ho has trobat, això?", va preguntar-li. "Al meu jardí", va respondre-li, i el príncep va comprar-li les estàtues i la finca sencera i s'hi va posar a excavar. Amb tot, les excavacions regulars no van començar fins al 1738, en època de Carles de Borbó. Avui a Herculà poc s'hi pot excavar, ja que hi ha un poble.
Quan sortim del recinte, el Vesuvi ha desaparegut: els núvols l'han tapat del tot, uns núvols que han deixat caure una pluja que ens ha acompanyat durant tota la visita.
Pompeia
Per sort, poc després d'arribar a Pompeia, ha parat de ploure. Aquest jaciment immens, de seixanta-sis hectàrees (i en queden unes quinze per excavar), va ser descobert el 1594 per l'arquitecte Domenico Fontana, mentre excavava un canal per portar aigua del riu Sarno. Primer van pensar que el que tenien al davant eren les runes de Stabias, que també va quedar destruïda per l'erupció del volcà. De fet, va ser a Stabias on Plini el Vell va trobar la mort: s'hi va desplaçar per veure l'explosió sense intuir que aquesta també destruiria la ciutat i li causaria la mort en inhalar els gasos tòxics del volcà.
Qui va reconèixer que aquelles restes eren les de Pompeia i que les d'Emmanuel Mauricio de Lorena eren les d'Herculà va ser l'enginyer saragossà Joaquín de Alcubierre, que va iniciar les excavacions regulars a Pompeia el 1748.
De Pompeia, diu en Giuseppe, en desconeixem l'origen del topònim i també el perquè de la fundació. El que sí que se sap és que es va construir entre els segles VI i VII aC i que va estar habitada per diferents pobles, entre els quals els samnites, una població de guerrers que vivien a l'interior de la regió i que, en el segle V aC, es van adonar que per expandir la seva civilització necessitaven una sortida al mar. Així doncs, van baixar de les muntanyes i van conquerir totes les ciutats de la costa, incloses Herculà i Pompeia. Els romans hi van arribar un segle després i no només s'hi van enfrontar, sinó que a poc a poc els van anar fent fora. Pompeia, però, encara trigaria a ser la gran ciutat que va esdevenir. El 80 aC, els seus habitants es van revoltar perquè volien tenir els mateixos drets que els ciutadans de Roma, però la capital de l'imperi no va voler concedir-los aquest privilegi i es va produir una nova guerra.
Els romans de la capital van reconquerir Pompeia amb les armes i la van reduir a una colònia, confiscant les terres als propietaris i entregant-les a 2.000 veterans de guerra, que s'hi van establir per mantenir el control. Van ser ells els que van començar a construir domus importantíssimes i sumptuoses, més semblants a cases de l'aristocràcia romana que no pas a les d'una ciutat de província, que és el que era Pompeia. La van convertir, diu en Giuseppe, en una mena de Las Vegas, una urbs d'oci amb prostíbuls i fins i tot llocs on es podia jugar i apostar.
L'Hort dels fugitius
També hi van aixecar, al voltant del 70 aC, un amfiteatre immens (és el més antic), amb 20.000 seients, que, a diferència del Colosseu, no té soterrani, perquè allà no hi havia feres, només combats de gladiadors. Una paraula, comenta, que ve de gladio ('espasa curta'). Les grades tenen uns dos metres d'alçària per evitar que la sang dels combats esquitxés els espectadors. A l'amfiteatre hi entrem per la porta per on entraven els gladiadors i en marxem per on sortien els que acabaven morts. Anem a l'Hort dels fugitius, on s'hi van trobar els cossos de tretze persones que van refugiar-se a dins de casa seva, però quan van voler fugir van adonar-se que les portes havien quedat bloquejades per la cendra. Les seves figures estan representades per uns motlles de guix. Els va inventar l'arqueòleg Giuseppe Forelli: quan excavava es va adonar que trobava restes de joies i d'altres objectes que podien pertànyer a persones i va intuir que allà a sota hi podien haver cossos humans. Va inventar una tècnica senzilla, però eficaç: feia dos forats al terra, tirava guix líquid en un (l'altre només era perquè sortís l'aire) i quan se solidificava en treia el motlle.
De camí, i entre noves gotes de pluja, ens anem trobant algunes de les set portes que tenia la ciutat. El seu nom, com el dels carrers, indicaven el lloc cap on portaven: porta Nucera, via Stabiana, via del Vesuvi o via Marina (que tenia unes pedres blanques enmig de les negres volcàniques que, de nit, reflectien la llum de les torxes).
Pels carrers, diu el nostre guia, baixava aigua molt bruta, perquè Pompeia no tenia sistema de drenatge: per això les voreres eren tan altes, perquè els romans vestien túnica llarga i sandàlies, i per això ens trobem unes pedres ben grosses per creuar els carrers. "Van inventar el pas de zebra elevat", afirma en Giuseppe. Als carrers, que eren tots d'una sola direcció, hi van deixar una mena de vies perquè hi passessin les rodes del carros. "I és que els romans eren molt pràctics", afegeix, també, en al·lusió a les fonts. "No n'hi havia dues d'iguals, així sabies on quedaves, si a la font de la serp o a la del lleó. Ara, què n'ha quedat de tot això als italians d'avui dia? Doncs no ho sé, és un altre misteri".
Domus o botiga?
Mentre continuem la visita, ara ja sense pluja, en Giuseppe ens explica com es pot distingir una domus (una casa) d'una botiga: les segones tenien portes corredisses i només cal mirar si a l'entrada hi ha solcs. També ens explica com es pot identificar un bordell: "hi posaven un fal·lus a l'entrada". Entrem a un forn, que estaven oberts les vint-i-quatre hores, tot un martiri per als esclaus. Cadascun tenia el seu segell i s'hi feien servir pedres de basalt per deixar el pa que acabava de sortir del forn. I és que els romans desconeixien que el Vesuvi era un volcà, però en feien servir la pedra de lava volcànica.
En Giuseppe avui no ens ha donat cap consell, però sí que ha donat un premi: "a la senyora més ben preparada", una integrant del grup que l'escoltava asseguda a un tamboret plegable. També ha repartit dues targetes grogues i ha amenaçat amb expulsió si algú en treia una de vermella. Ho ha fet a una de les estances de les termes Stabiane, una de les termes públiques de la ciutat, a l'interior de la secció de les dones, que encara conserva el sostre, un dels pocs que va sobreviure a la pluja de pedres que va assolar la ciutat.
Els romans, ens diu, anaven a les termes cada dia per dos motius: el primer, perquè cuidaven molt la bellesa i la higiene personal. El segon, perquè era un lloc de trobada, on es feien relacions socials, on es podia conèixer persones adinerades i importants amb qui, algú més humil, podia fer tractes laborals. La secció femenina no tenia frigidarium, el saló dels banys freds, perquè es creia que era dolent per als embarassos. Les dones només disposaven de tepidarium (zona de banys tebis) i calidarium (zona de banys calents). El sostre és de volta i està estriat, perquè quan l'aigua es condensava podia caure per les estries i no a sobre de la gent. "Ho veieu com ho pensaven tot?".
Orina i candidats
Aquesta cura per la higiene sorgeix de nou a una tintoreria (una fullonica), un dels negocis més pròspers de l'antiga Roma, ja que els romans volien portar la seva túnica blanca ben neta, impoluta, sobretot els polítics. I aquí es troba l'origen del mot candidat, que ve de candidus, que significa 'blanc'. Els romans, diu, feien servir orina, que conté amoníac, i després molta aigua, per treure'n l'olor. La recollien en uns recipients anomenats fullonicae. Tanta n'utilitzaven que l'emperador Vespasià va imposar-ne un impost. Va ser ell, també, qui, segons la llegenda, va etzibar-li al seu fill quan aquest va queixar-se del costum de fer servir els orins: "Pecunia non olet" ('els diners no fan olor').
A mesura que passen les hores, ens quedem més sols a Pompeia. Hi hem arribat després de dinar, quan ja alguns dels molts visitants començaven a marxar. Quan entrem a la casa dels Vetti estem gairebé sols. La domus pertanyia a dos germans, els Vetti, uns lliberts, uns esclaus que s'havien guanyat la llibertat i que, a més, eren adinerats. Van comprar la casa i la van decorar de manera sumptuosa.
Entre els seus esclaus hi havia Eutychis, una noia que a més de dedicar-se a les tasques domèstiques, com netejar i cuinar, també oferia serveis sexuals. A les parets d'una cambra que es troba just al davant de la cuina, hi ha unes imatges eròtiques molt explícites. Es feien servir, d'una banda, per si hi havia problemes d'idiomes, ja que la majoria de les prostitutes eren esclaves gregues i orientals i, per tant, no parlaven la mateixa llengua que els clients. Així doncs, a les parets es dibuixaven les postures del Kama-Sutra que oferia la prostituta perquè el client pogués triar: "era com un catàleg". D'una altra banda, també servien per incrementar el desig dels que visitaven Eutychis.
"Aquí hi ha les pintures més boniques de Pompeia", diu en Giuseppe mentre mira de mal ull a algú a qui se li ha tornat a escapar el flaix. De les escenes mitològiques que s'hi representen ens explica la del mite de Pasífae i la vaca de fusta.
Pasífae era la dona de Minos, rei de Creta, a qui Posidó, rei del mar, li va regalar un formós brau blanc, tot ordenant-li que el sacrifiqués en honor seu. Minos, però, va fer-se el llest, i va manar matar-ne un altre. Però Posidó, en assabentar-se'n, va fer que Pasífae s'enamorés bojament de l'animal. Per contentar-la, Dèdal va construir una vaca de fusta –on ella es va introduir– i la va tapar amb una pell d'animal per atreure el brau i aconseguir satisfer el seu desig. "I així va ser com va néixer el minotaure", acaba en Giuseppe, que, en sentir els nostres "Aaah", respon: "Ah, què? La gran pregunta és: quina droga ja desapareguda devien prendre els grecs per imaginar tot això? Doncs no ho sé!".
Uns privilegiats
Abans d'abandonar la casa, ens porta al triclinium (menjador), on hi ha unes pintures sobre fons vermell i negre amb uns amorets que representen tots els oficis de l'època: en la primera escena recullen flors per fer-ne garlandes, també hi ha una fàbrica de perfums, un sacrifici a Diana, una cursa, una orfebreria on es fan monedes i joies, una tintoreria i imatges del procés de producció del vi (com la verema i la venda en copes).
A la sortida ens espera una llum ataronjada a la qual ha donat pas la pluja, una llum increïble per veure les pintures localitzades en les darreres excavacions. Una llum, segons en Martí, que ens converteix en privilegiats, i també pel fet d'haver entrat més tard al jaciment i d'haver-lo recorregut amb menys turistes. Ves per on, sense el retard inesperat del matí hauríem començat per Pompeia i ens hauríem perdut una llum d'enveja.
És per això que, en pujar de nou a l'autocar, en Martí acaba donant les gràcies a la vaga encoberta i al caòtic trànsit napolità.
_________________________________
DIA 3: Ischia, l'illa que va emergir del mar
Avui hem anat a Ischia, una illa d'origen volcànic que té algunes platges en què l'aigua és calenta tot l'any a causa de l'escalfor que emergeix de l'interior de la Terra. Fins i tot hi ha algunes platges on es pot cuinar a les roques, "si poses un ou a sobre d'una roca tens un ou estrellat", diu en Martí mentre ens dirigim en autocar cap a la terminal de ferris. Ischia també és coneguda per les seves aigües termals i pel seu paisatge, no debades se l'anomena l'illa verda. És la més gran de la badia de Nàpols (més que Capri i més que Procida), té 46 km² i uns seixanta mil habitants. En Martí ens dona les dades equivalents de Formentera perquè puguem comparar-ho: 83,24 km² i 10.000 habitants.
Ischia, explica, viu bàsicament del turisme, però també d'altres economies, com la producció de vi: el blanc, que provem a l'hora de dinar, i el limoncello són molt coneguts. Amb tot, és una illa que tradicionalment ha estat marinera, de pescadors, i que durant molts anys va viure del comerç, sobretot per la seva situació estratègica.
Un cop arribats veiem que, efectivament, hi ha cases a tota la costa i a les faldes de les muntanyes. En Giuseppe ens diu que no se sap ben bé d'on prové l'etimologia de Ischia i en Martí apunta que en català antic era Iscla. És curiós que cada civilització que hi va arribar va establir-se a un lloc diferent: els grecs, que l'anomenaven Pithekoussa, van fer-ho més enllà d'Ischia Porto, un dels sis municipis que té Ischia, i els romans, que van anomenar-la Aenaria, van instal·lar-se ben a prop del Castell Aragonès, la nostra visita del dia. La ciutat romana, però, ara és al fons del mar, perquè aquella part de l'illa es va enfonsar.
Una gran obra militar
El Castell Aragonès és la raó per la qual hem vingut a Ischia, ja que va jugar un paper important en la conquesta catalanoaragonesa de Nàpols. Alfons el Magnànim va arribar per primera vegada a la fortalesa l'any 1420, quan Joana II de Nàpols va donar-li en herència la ciutat. Hi va tornar el 1423, quan en va ser expulsat per la reina, però, en lloc de tornar directament a Catalunya, va passar primer per Marsella i va arrasar una ciutat on governaven els seus grans enemics, els Anjou. La tercera vegada va ser el 1441, quan va realitzar una gran obra militar a la fortalesa per poder preparar des d'aquest punt la conquesta definitiva de Nàpols.
"Hi va construir una rampa militar única", afirma en Martí, una rampa que després pugem amb en Giuseppe. "Era impossible entrar-hi!", exclama, i afegeix: "La galeria d'accés van excavar-la a mà, obrers i presoners, imagineu el que devia ser!". En la construcció es van tenir en compte diversos elements per impedir l'entrada a la fortalesa: al sostre de la rampa s'hi van obrir claraboies, que, a més de deixar entrar la llum, eren un sistema de defensa, ja que, des de dalt, els soldats tiraven oli ardent i brea.
La rampa és plena de corbes, de manera que l'enemic sempre estava a tir i sempre podia ser sorprès per l'esquena. Per si no fos poc, a l'últim tram s'hi van afegir quatre claraboies, de manera que si l'enemic havia pogut arribar fins a aquest punt, cosa bastant improbable, l'esperava una pluja d'oli bullent totalment insalvable. Aquell 1441, Alfons el Magnànim també va unir el castell amb terra ferma, fent construir un pont de 220 metres de llargada que originalment era de fusta. Finalment, el 1442, el Magnànim va aconseguir el que feia anys que perseguia, conquerir Nàpols, i el 26 de febrer del 1443 va salpar d'Ischia per fer la seva entrada triomfal a la ciutat.
Alfons IV va deixar a l'illa un nucli important de població, d'entre dos mil i quatre mil persones: militars i les seves famílies i una important cort literària, un dels membres de la qual va ser el noble i poeta valencià Jordi de Sant Jordi, que va estar pres a Ischia. Temps després va escriure Presoner, un poema en què relatava el seu captiveri a l'illa de la badia napolitana i que en Martí ens llegeix.
El cementiri de les monges
En Giuseppe ens fa un recorregut pel castell, que ara és una mena de ciutadella (de la fortalesa d'Alfons el Magnànim només queda la rampa militar). En el moment de màxima esplendor, al castell hi vivien 1.800 famílies, hi havia tretze esglésies, un monestir de clarisses, carrers, una catedral... Era com un poble. La catedral va ser construïda el 1301 i destruïda pels bombardejos dels anglesos en època napoleònica, el 1809. S'hi va edificar allà on ja hi havia una església, que ara és la cripta del temple.
Un del llocs més impactants és el cementiri de les monges, situat en dues estances subterrànies on veiem unes cadires de pedra que tenen un forat al centre, un escorredor. En Giuseppe aclareix que les monges clarisses, en morir, i per posar en relleu que l'important no era el cos, sinó l'ànima, no eren enterrades. El seu cos es deixava a sobre dels seients i, a mesura que es descomponia, els líquids queien pels escorredors. Quan ja només eren ossos, aquests es traslladaven a un ossari. El pitjor, però, no era això, sinó el fet que les monges que eren vives havien de baixar a resar a aquell lloc putrefacte unes hores al dia. També impacta la presó borbònica, que Ferran II, el Bomba, va fer sevir per tancar els presos polítics, intel·lectuals, escriptors… tots aquells que tenien idees diferents a les seves.
Abans de tornar cap a la rampa i iniciar el descens, passem per una sala on hi ha exhibides peces de "ceràmiques aragoneses", que en realitat són valencianes. I és que Alfons el Magnànim va fer portar a Nàpols 200.000 rajoles de València.
Després de dinar, anem fins a un mirador que està situat a l'altra punta d'Ischia, a Forio, i entrem a l'església del Socors, on hi ha la curiosa Verge del Bastó. És la darrera visita que fem abans de tornar al port i deixar enrere una illa que va emergir del mar a causa dels moviments tel·lúrics.
Sembla que demà en Giuseppe ens farà un examen per saber fins a quin punt hem estat atents. Potser no entra en el temari, però, per si de cas, millor fer una repassada a Presoner, el poema de Jordi de Sant Jordi que ens ha llegit en Martí.
Desert d’amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s’haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço que em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.
Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d’u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d’esperança partir:
com no vei res que ens avanç d’una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e mes que vei ço que ens demana Sforza,
que no sofir algu raonament,
de que llangueix ma virtut e ma força.
Per que no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d’una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i-z amb qui mon cor s’esforça;
e d’altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha mes del tot en aquest mal,
qu’ell me’n traura, car soi jus sa comanda.
Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defalli al qui fos de sa banda.
_________________________________
DIA 4: Adeu, Nàpols
Tot i que l'esperàvem, al final no hi ha hagut examen, ni pluja, ni hem estat testimonis de com volava una moto. El que sí que hem presenciat ha estat una vaga de taxis. Hem vist els taxistes protestant, amb alguna bandera, cridant, fent sonar el clàxon... Però quan algú s'ha amoïnat per si aquest imprevist podia entorpir el nostre trasllat a l'aeroport, en Giuseppe l'ha tranquil·litzat de seguida: "Tots tranquils, que a Nàpols les vagues s'acaben a l'hora de dinar".
La primera parada l'hem feta allà on va començar la història de la ciutat que avui abandonem, el castell de l'Ou, que està situat a l'indret on es van assentar, al segle VIII aC, els primers pobladors de la ciutat, els grecs, que van fundar Partènope. El castell de l'Ou va ser, també, el primer lloc on Alfons el Magnànim va establir la seva cort i l'indret on va traslladar-se per passar els darrers mesos de la seva vida fins que va morir, el 27 de juny del 1458, als 61 anys.
La següent parada és la plaça del Plebiscit, dita així perquè Garibaldi, a cada ciutat mitjana i gran, reunia els homes a una plaça per preguntar-los si volien formar part del regne d'Itàlia. "Això –apunta sorneguer en Giuseppe– mentre darrere seu hi havia els soldats dels Savoia apuntant-los".
Un catàleg de reis
A aquesta plaça hi ha una mena de catàleg de pedra dels reis napolitans: són vuit estàtues dels principals monarques que hi van regnar, un de cada període: Roger II (normand), Frederic II (emperador del Sacre Imperi Germànic), Carles d'Anjou (angeví), Alfons el Magnànim (el seu nom està escrit com "Alfonso de Aragona"), Carles V (de la dinastia dels Habsburg), Carles III d'Espanya, Joachim Murat (cunyat de Napoleó) i Víctor Manuel II (de la casa dels Savoia).
Ocupen la façana del Palau Reial, que es va construir en l'època del virregnat hispànic, quan, en saber que Felip III volia visitar Nàpols, el virrei que hi governava va encarregar a l'arquitecte Domenico Fontana –el mateix que va descobrir de casualitat les restes de Pompeia sense reconèixer-les– que construís una residència que estigués a l'altura del monarca. Però, tot i que Fontana va acomplir l'encàrrec i va construir el palau en només tres anys, Felip III mai no va viatjar a Nàpols.
A l'altra banda de la plaça hi ha la basílica de Sant Francesc de Paula, de planta circular, que va ser fruit d'una promesa. Quan van arribar les tropes napoleòniques, Ferran IV va haver d'abandonar la ciutat i refugiar-se a Sicília, tot prometent que si mai tornava a Nàpols construiria una església. I així va ser. A l'edifici, però, el seu nom apareix com a Ferran I, perquè, després del Congrés de Viena, es va restablir el Regne de les Dues Sicílies i Ferran en va esdevenir el primer rei.
Abans d'abandonar la plaça, en Giuseppe ens explica que, en el plebiscit del 1946, a Nàpols va guanyar la monarquia. "I, per què? Doncs perquè l'alcalde de l'època, Achille Lauro, era molt llest. I va regalar una sabata a tots els homes barons –els únics que podien votar–, tot prometent-los que si treia més vots l'opció que ell defensava els donaria el parell que els faltava.
Quin rei més lleig!
Mentre caminem en direcció a la Galeria Umberto I, ens anem trobant banderes que recorden que el Nàpols va guanyar la darrera lliga de futbol italiana. En Giuseppe s'atura a la plaça Trieste Trento, des d'on podem veure un cafè històric, el Gambrinus, que va obrir les portes el 1860. Hi anaven els intel·lectuals, que prenien un cafè però en pagaven dos. El segon era el que s'anomenava un cafè sospeso ('pendent'), que quedava reservat a les persones amb pocs recursos. Només calia passar pel Gambrinus i preguntar si hi havia un sospeso. "I és que els napolitans", diu amb orgull el nostre guia local, "no neguem mai un cafè a ningú".
Uns metres més enllà hi ha el Teatro San Carlo, el teatre líric més antic d'Itàlia, que va fer construir Carles de Borbó i que va obrir les portes el 1737. No hi entrem, però en Giuseppe ens mostra uns cartells de l'interior en què es veu com la llotja reial ocupa l'altura de tres nivells de seients. Per la seva cara sabem que ens explicarà alguna història que li agrada i que ens farà somriure.
"Recordeu que fa res us he dit que Ferran IV, com que era el tercer fill baró de Carles III, no va rebre educació de rei ni de cap mena i que era una mica salvatge? Doncs gràcies a l'escriptor Alexandre Dumas sabem com va ser l'encontre amb la dona amb qui el van casar, Maria Carolina d'Àustria. Tots dos van quedar bocadats: ell de veure la bellesa de la seva promesa, i ella, en constatar la lletjor de qui tenia al davant. A més, Ferran IV no vestia com un rei, sinó com un caçador, tenia el posat encorbat, només sabia parlar napolità, li agradava jugar a les cartes... A ella li encantava anar al teatre, però ell s'avorria soberanament i encarregava plats d'espaguetis que es menjava sorollosament. Fins que Maria Carolina un dia se'n va afartar i li va dir que no hi entrés mai més".
I és que Carles III, quan a la mort del seu germà va haver d'abandonar Nàpols i tornar a Madrid per ser coronat rei d'Espanya, va deixar a la ciutat el seu fill Ferran, que només tenia vuit o nou anys i a més, per si les coses anaven mal dades, es va emportar mitja ampolla de la sang de sant Gener.
Just al davant hi ha la Galeria Umberto I, construïda entre el 1887 i el 1890 a l'estil de París, amb cúpula de ferro i vidre i marbre al terra, on també hi ha representats una rosa dels vents amb els signes del zodíac al davant. Just a sobre hi ha la gran cúpula, que arriba als 57 metres d'altura.
A prop queda el Quartieri Spagnoli, anomenat així perquè en època del virregnat hispànic s'hi van construir les cases per als militars espanyols. Ara és un entramat de carrerons estrets i empedrats que parteixen de la Via Toledo i s'enfilen cap a dalt. Endinsar-s'hi és com recórrer un laberint empinat on primer hi ha restaurants, banderes de Maradona i capelletes i després, ja al barri de Montecalvario, edificis amb balcons petits plens de roba estesa, finestres menudes, dones assegudes a la porta de casa i estenedors a peu de carrer per aquí i per allà.
El gran arc triomfal
La següent parada és el Castell Nou, que els angevins van començar a construir el 1279, tot desplaçant el que fins llavors havia estat el centre de la ciutat. Tot i que el van aixecar els francesos, va ser Alfons el Magnànim qui el va reformar. Per fer-ho, va fer cridar l'arquitecte mallorquí Guillem de Sagrera, un artista de molt de renom que havia estat artífex de la Llotja de Mallorca. De Sagrera va reformar l'edifici general, començant pel fossat, afegint-hi una torre i traslladant l'entrada principal de cara a la ciutat (els angevins l'havien situada de cara al mar). El Magnànim també va fer esculpir un arc monumental per fer lluir la seva entrada triomfal a la ciutat, una obra d'art de l'escultor Pere Joan, a qui Alfons IV també va fer cridar.
En Martí ens descriu amb detall el que ara és un dels únics monuments renaixentistes que queden a Nàpols: un arc fet de marbre de Carrara, un material blanc que destaca al costat de les pedres volcàniques negres de què estan fetes les torres. L'escut de les quatre barres encara conserva una mica de policromia, i dos lleons que simbolitzen el poder aguanten una cornucòpia, símbol clàssic de l'abundància. A sobre hi ha un relleu amb un carro tirat per cavalls on seu el Magnànim. Té un àngel al damunt que li dona la corona que es posarà al cap. Està entrant triomfalment a la ciutat, seguit d'altres personatges que també apareixen al relleu: membres de la cort, soldats i el poble. Més amunt hi ha les quatre virtuts, un altre arc i dues noves al·legories del poder i l'abundància.
Mort als barons
De Sagrera també va signar la Sala dels Barons, un exemple de gòtic català tardà on el mallorquí va introduir algunes de les peculiaritats d'aquest estil arquitectònic: la forma cúbica i la volta estrellada amb setze arcs-nervis de descàrrega que estan a dins de les parets. Sagrera també va fer servir pedra calcària en lloc de volcànica.
A aquesta sala, que és on avui l'Ajuntament napolità celebra els plens, el Magnànim hi tenia el Parlament. L'origen del nom té al darrere una història macabra: segons es diu, quan el monarca va ser avisat que alguns dels seus barons estaven preparant un complot per assassinar-los, va convocar el parlament, i quan tots van ser a la sala, va tancar la porta i els va fer matar.
La Rua Catalana, el corn i la napolitana
L'última parada del viatge és la Rua Catalana, un nom que es remunta a l'època francesa (Rue), perquè el 1340 ja hi havia a aquest carrer comerciants i artesans de Barcelona. Fins i tot ara, mé de set-cents anys després, hi ha artesans que encara continuen treballant els metalls, especialment l'estany, i també el vidre.
Finalment, en Giuseppe per fi ens explica per què veiem tants corns vermells, semblants a un pebrot: resulta que és l'evolució cristiana del fal·lus que els romans feien servir per identificar els bordells i que alhora eren un símbol de bona sort. I quan ens diu que el corn napolità també és un dolç típic de la seva ciutat acaba regalant-nos una nova broma fantàstica: "El que sí que és un invent vostre és això de la napolitana. Senyores, la napolitana aquí només és la dona, així és que imagineu-vos què penso cada vegada que escolto 'ara em menjaré una napolitana'".
Ha estat un plaer, viatgers.
