Raffel Pagès, l'art de tallar els cabells

“Tot va començar ara fa seixanta anys —explica el perruquer Raffel Pagès—. Quan em van oferir treballar al saló de les germanes Carita, a París, em vaig comprar un llibre del segle XIX, Histoire de la Coiffure, amb la intenció d’estudiar la història de la perruqueria. Quan vaig tornar a Barcelona, el meu pare estava restaurant el seu establiment i llençava estris vells. Vaig salvar un assecador i altres trastos que, juntament amb el llibre, em van donar la idea de col·leccionar objectes.” Així va iniciar un projecte que avui reuneix prop de 12.000 peces.

No cal dir que les dues sales que formen el museu estan ben aprofitades. Pintes, tisores, miralls, perruques, tints i productes cosmètics, assecadors, tocadors, cartells publicitaris i obres d’art ocupen cada racó i cobreixen les parets fins a arribar al sostre. Per on començar? “Doncs pel principi —suggereix Eduard Reig, historiador i comissari del museu—. Els humans hem tingut cura dels cabells des de la prehistòria, com podeu veure en aquestes vitrines dedicades als tres estris més bàsics de la perruqueria: la navalla, la pinta i les tisores.” 

Observem una navalla de pedra que es feia servir al neolític per tallar cabells i barbes, unes tisores de la dinastia merovíngia que s’obrien i es tancaven amb un motlle i unes quantes pintes amb la primera forma que es coneix, l’espina de peix. Hi ha estris egipcis, grecs, romans, vikings, inques, orientals... 

Els cabells, tot un símbol

“Totes les cultures, des de Mesopotàmia, Egipte, Grècia o Roma, han relacionat els cabells no només amb la bellesa, també amb el poder i l’estatus social —diu l’Eduard—. Els vikings duien barbes llargues i frondoses com un atribut guerrer. A l’antiga Roma, en canvi, la barba era mal vista i els homes anaven sempre afaitats, mentre que les dones es pentinaven en funció de la família a la qual pertanyien. També duien perruques, i quan Juli Cèsar va conquerir la Gàl·lia, les cabelleres rosses d’aquells pobladors del nord van causar tant de furor que les elits es van començar a fer les perruques amb els cabells de les dones presoneres.”

Observem l’evolució dels materials i les formes. Del sílex, l’os, la fusta o el vori, al bronze, l’acer i fins i tot la plata i l’or. Dels dissenys inspirats en la natura a les primeres maquinetes d’afaitar manuals i elèctriques. El nostre guia ens mostra també una pinta de la nissaga italiana dels Mèdici, una navalla del papa Pius X amb el seu retrat gravat al mànec i un raspall metàl·lic que crida l’atenció per la raresa. “És un dels primers allisadors manuals, de principis del segle XX. S’omplia d’alcohol ardent, com si fos una petaca, i amb el metall calent es pentinava la cabellera.” A la sala també s’exposen tenalles manuals per arrissar i una col·lecció de miralls i agulles per recollir els cabells. Una amb forma d’escultura femenina es feia servir a l’antiga Grècia per guardar-hi perfum, i una altra de romana amagava verí. Per això l’Eduard les anomena “armas de mujer”. Així com els homes anaven sempre armats, les dones podien defensar-se amb un punyal amagat entre els cabells.

Quin tros de perruca!

Passem a un espai ple de perruques barroques i ens transportem al Versalles dels segles XVII i XVIII, un dels períodes més esplendorosos de la història del pentinat. “No us podeu imaginar fins a quin extrem es va portar la fal·lera per les perruques! —exclama l’Eduard—. Homes i dones duien perruques exageradament grans, algunes carregades de joies, flors, plomes i ornaments inimaginables.” Els reis i els membres de la cort acostumaven a tenir un perruquer personal, que gaudia de gran fama i d’un estatus privilegiat. Monsieur Léonard seria el responsable dels looks més sofisticats de Maria Antonieta, i no només això, també era el seu confident i, segons les males llengües, amant. “Ell va ser l’únic que va intentar salvar la reina de la guillotina de la Revolució Francesa. En l’intent de treure-la del país, però, la van reconèixer perquè s’havia negat a vestir-se de plebea”, explica en Raffel. Una brillant idea per passar desapercebuda...

En Raffel ens mostra un joc de l’oca de Maria Antonieta en el qual cada casella correspon a un pentinat diferent. I és que hi havia catàlegs amb més de mil perruques diferents. Eren peces úniques, veritables obres d’art. Moltes estaven fetes amb crin de cavall, “per això no s’han despentinat en tres-cents anys!”. 

I per aconseguir el blanc, tan de moda aleshores, les empolvoraven amb farina. Un gest que parlava molt de la preocupació dels monarques pel poble, que estava enfonsat en la misèria i es preparava per a la revolució. “Hi ha la llegenda que diu que les perruques havien de ser tan altes com les dones que les duien. Així que anaven sempre seguides d’un servent que només tenia la funció de subjectar l’aparatós complement” —explica l’Eduard. Sort que Versalles tenia els sostres alts! 

L’altre gran moment de la història de la perruqueria va ser el segle XX. I el lloc, de nou, París. El museu dedica un espai destacat a mestres com Antoine, Guillaume, Alexandre i les germanes Carita, les responsables de catapultar la carrera de Raffel Pagès quan tan sols tenia disset anys. Araneses d’origen i parisenques d’adopció, Maria i Rosy Carita van revolucionar l’estètica dels anys cinquanta. “La Maison de Beauté Carita era el punt de trobada de les grans estrelles del moment. Els perruquers treballàvem amb esmòquing i pentinàvem les clientes amb pintes de closca de carei natural. S’hi passaven la tarda, prenent te i galetes. Era una experiència exclusiva.” Allà va conèixer personalitats com Coco Chanel, Brigitte Bardot i Catherine Deneuve, els pentinats de les quals han fet història. De l’icònic tall bob que duia Coco Chanel el museu en conserva una increïble reproducció de paper que va desfilar a la gala dels premis AIPP (Association Internationale Presse Professionnelle Coiffure) de Londres, on Pagès va guanyar el Hair Legend Award 2019 al millor perruquer del món. 

Per lluir s’ha de patir

Raffel Pagès parla amb passió de cada peça de la seva col·lecció. Ho sap tot de cada objecte, els orígens i la història fins que va arribar a les seves mans. De la gran col·lecció d’assecadors de cabells de finals del segle XIX, explica que els ha provat tots i que la majoria funcionen. El que espero que no hagi provat són les màquines de permanent de fa cent anys, perquè semblen eines de tortura. Desenes de cables es desprenen d’una estructura que recorda un pop elèctric. En cadascun d’aquests cables s’enroscava un floc de cabells, i després s’endollaven a una font de corrent per aportar escalfor. Era un sistema perillós, perquè no hi havia termòstats per mantenir la temperatura.” Més d’una clienta es va quedar sense cabells, i es diu que durant la Primera Guerra Mundial va morir una dona a París: “Van bombardejar la ciutat, tothom va sortir corrents i la clienta es va quedar enganxada a la màquina!”.

Un ‘perruquer boig’ de Barcelona 

Com aquesta, hi ha moltes altres anècdotes darrere de les adquisicions del perruquer. “Al Louvre des Antiquaires de París, tots els antiquaris em coneixien —afirma—. Un dia, demanant per una peça concreta, un em va dir que, si algun dia li arribava, cauria en mans d’un perruquer boig de Barcelona que ho comprava tot. La meva resposta va ser: ‘Raffel Pagès? C’est moi, Monsieur!’.” I és que cada mes entren peces noves a la col·lecció, i encara que la covid hagi aturat el mercat, el museu no descansa. Ara està preparant una exposició que s’inaugurarà l’any 2023 al Musée des Arts Décoratifs de París. 

Ens acomiadem amb el so d’assecadors en marxa i amb la fragància dels productes capil·lars de la perruqueria que comparteix espai amb el museu, i no puc evitar avergonyir-me per la deixadesa de la meva cabellera. Hauria de demanar tanda? Després de descobrir el món fascinant que envolta l’art de tractar els cabells, sento la necessitat de cuidar més els meus i posar-los en mans d’un professional.