Dia 1: Benvinguts a Algèria!
Després de més d'una quinzena de destinacions resseguint la petjada catalana arreu del món, aquest és el primer viatge que els lectors de Sàpiens i els viatgers de Tarannà fem al continent africà. I potser no hi havia millor porta d'entrada que Alger: una ciutat intensa, contradictòria i plena d'història que, des del primer instant, deixa clar que no serà fàcil descobrir-la.
Hi arribem ja entrada la nit. Les llums de la capital algeriana s'intueixen a la llunyania mentre l'avió aterra a l'aeroport internacional Houari Boumedienne, el més gran d'Algèria i un dels principals del nord d'Àfrica. Situat a uns quinze quilòmetres de la ciutat, l'aeroport porta el nom d'una de les figures clau de la història contemporània algeriana: Houari Boumedienne, militar i dirigent del Front d'Alliberament Nacional (FLN) durant la guerra d'independència contra França (1954-1962), que acabaria convertint-se en president del país després del cop d'estat del 1965.
El primer contacte amb Algèria arriba, inevitablement, davant dels taulells de la policia fronterera. La cua per passar el control de passaports avança amb una rapidesa sorprenentment acceptable, fins que una petita incidència trenca la rutina: sense cap explicació, un agent s'endú el meu passaport i em demana que m'esperi. Mitja hora després, el document reapareix amb la mateixa discreció amb què havia desaparegut i podem continuar el camí. A fora ens espera Alger, encara amagada sota la foscor, i la sensació que aquest viatge ens reserva moltes sorpreses.
Mill o cacauets?
De bon matí, pugem a l'autobús per dirigir-nos cap a l'oest d'Alger, seguint la línia de la Mediterrània. El paisatge sorprèn: turons verdíssims, camps de conreu i extensions de tarongers dibuixen una façana litoral extraordinàriament fèrtil. Costa de creure que ens trobem al país més gran del continent africà i que prop del 85% del seu territori està ocupat pel desert del Sàhara. Però el desert hi és. I avança inexorablement any rere any.
Durant el trajecte, l'historiador Martí Carbonell ens recorda que aquest procés no és només conseqüència de factors naturals, sinó també d'un llarg historial d'intervencions colonials. Després de la Conferència de Berlín del 1884-1885 –la trobada en què les grans potències europees es van repartir l'Àfrica amb tiralínies, ignorant completament les realitats socials i ecològiques del territori–, moltes economies agrícoles tradicionals van ser transformades segons els interessos colonials. En àmplies zones del Sahel, els conreus de mill, un cereal resistent i capaç de retenir la humitat del sòl, actuaven com una mena de barrera natural contra la desertificació. Però les administracions colonials van impulsar-ne la substitució per plantacions destinades a l'exportació, com els cacauets, molt més rendibles per als mercats europeus, però també molt més exigents en consum d'aigua i molt més agressius amb el sòl. La conseqüència va ser devastadora: en debilitar-se aquest equilibri agrícola ancestral, el desert va trobar el camí més fàcil per continuar avançant cap al sud.
L'elit reial númida
La nostra primera parada del dia és senzillament espectacular: el Mausoleu Reial de Mauritània, conegut popularment com la Tomba de la Cristiana. Es tracta d'un monument funerari colossal, de prop de 32 metres d'alçària i 60 de diàmetre, construït per acollir les despulles de l'elit reial númida. La tradició sosté que en el seu interior hi van ser enterrats el rei Juba II i la seva esposa, Cleòpatra Selene, filla ni més ni menys que de la reina Cleòpatra i del general romà Marc Antoni. El problema és que ningú no ho ha pogut demostrar mai: a l'interior del mausoleu no s'hi han trobat restes humanes.
En Martí també ens explica que les primeres excavacions científiques del monument les va impulsar l'arqueòleg i antropòleg Gabriel Camps, nascut a Algèria en una família d'origen menorquí. Professor de prehistòria a la Universitat d'Alger, Camps va ser el primer investigador que va estudiar de manera sistemàtica la cultura númida, fonamental per entendre la història antiga del nord d'Àfrica.
A alguns dels viatgers ens sorprèn l'estat de la part superior del monument, clarament escapçada, com si algú hagués decidit arrencar-ne el cim. I, efectivament, això és el que va passar. Durant l'època otomana, els turcs estaven convençuts que el mausoleu amagava un tresor. Com que no trobaven l'entrada –que, de fet, és subterrània–, van optar per una solució expeditiva: dinamitar la part superior. El resultat és força representatiu de moltes aventures arqueològiques de la història: no van trobar cap tresor, i en compensació van destruir bona part del monument.
El més sorprenent, però, és la poca gent que hi ha. Pràcticament no hi trobem turistes. En Martí ens explica que Algèria continua sent un país molt allunyat dels grans circuits internacionals i que el primer creuer turístic no hi va arribar fins fa només dos anys. L'arribada del vaixell, diu, es va viure gairebé com un esdeveniment d'estat. I nosaltres ens temem que la rara sensació d'autenticitat que estem experimentant acabarà desapareixent en uns pocs anys, com ha passat a la resta de la Mediterrània.
La traumàtica conquesta
De nou dalt de l'autobús, mentre avancem cap a la ciutat de Cherchell, en Martí aprofita el trajecte per oferir-nos una masterclass sobre la conquesta francesa d'Algèria. Abans dels francesos, explica, altres potències europees ja havien intentat controlar aquest territori ric en hidrocarburs: primer els britànics i, de manera força sorprenent, fins i tot els russos. Però serien finalment els francesos els que desembarcarien a Algèria l'any 1830 i els que, gràcies a la superioritat militar del seu exèrcit, en completarien la conquesta en molt poc temps.
Un cop ocupat el territori, França va intentar convertir Algèria en una prolongació natural de la metròpoli. Primer hi van voler atreure colons francesos, però la iniciativa no va acabar de funcionar. Després ho van provar amb població del nord d'Europa, també sense gaire èxit. Finalment, els qui sí que hi van anar massivament van ser colons procedents de diversos punts de la Mediterrània: maltesos, corsos, sards, italians… i també menorquins. Molts eren agricultors humils que rebien concessions de terres per treballar-les. Amb el temps, Algèria es convertiria en una mena d'"hort de París", un immens territori agrícola destinat a alimentar la metròpoli.
En Martí insisteix en una idea clau per entendre la singularitat del cas algerià: administrativament, Algèria no era considerada una colònia, sinó un departament francès més. Sobre el paper, formava part integral de França. Però la realitat quotidiana era molt diferent. L'explotació econòmica i les relacions de poder funcionaven plenament amb una lògica colonial: o acceptaves treballar al servei dels interessos francesos o eres expulsat cap al desert.
Els greuges, naturalment, es van anar acumulant durant dècades. Però el gran punt d'inflexió arribaria el maig del 1945 amb la massacre de Sétif. Mentre a Europa se celebrava la derrota del nazisme, milers d'algerians van sortir al carrer reclamant més drets i, en alguns casos, la independència. Els disturbis i la posterior resposta militar francesa van provocar milers de morts algerians. Encara avui, la xifra exacta continua sent objecte de debat històric, però per a molts va ser un punt de no retorn.
En aquest context va començar a gestar-se el FLN. Convençuts que la via diplomàtica no conduïa enlloc, els seus dirigents van apostar per la lluita armada. En Martí ens explica que molts militants anticolonials d'aquells anys estaven influïts pel pensament de Frantz Fanon, que defensava que els pobles colonitzats difícilment aconseguirien alliberar-se sense violència revolucionària. Les seves idees tindrien una enorme influència en moviments d'alliberament d'arreu del món –també, anys més tard, en sectors de l'independentisme basc.
La guerra començaria formalment el novembre del 1954 amb una setantena d'atacs simultanis coordinats pel FLN contra objectius francesos. Inicialment, les accions es dirigien sobretot contra instal·lacions militars i símbols de l'administració colonial. Però el conflicte es va anar degradant ràpidament i, amb el pas dels anys, la violència acabaria afectant també la població civil, tant algeriana com francesa, en una espiral cada vegada més sagnant que marcaria profundament la història contemporània dels dos països.
La ràtzia catalana contra Cherchell
Després d'aquestes explicacions, arribem a Cherchell. Fundada pels fenicis i convertida més tard en una de les grans ciutats romanes del nord d'Àfrica, avui és una població tranquil·la d'uns 25.000 habitants que combina edificis moderns, façanes colonials franceses i vestigis dispersos del seu passat esplendorós. A l'època romana, però, Cherchell era una ciutat rica i sofisticada, equipada amb amfiteatre, hipòdrom, termes, aqüeductes, temples i un immens palau reial.
Tot i que encara se'n conserven algunes restes visibles, la gran joia és el Museu Arqueològic de la ciutat, que guarda una col·lecció extraordinària d'escultures, bustos i mosaics romans. La majoria dels viatgers del grup queden fascinats davant dels mosaics dedicats a la verema o als treballs agrícoles, plens de detalls sobre la vida quotidiana de fa dos mil anys. Jo, en canvi, em quedo encuriosida davant d'una escena femenina que em recorda inevitablement Les Tres Gràcies, de Peter Paul Rubens. Podria ser que Rubens –gran admirador del món clàssic– s'hi hagués inspirat?
En sortir del museu, passegem per l'antic fòrum romà, avui convertit en una plaça d'aire colonial francès, envoltada de ficus gegantins i de columnes antigues reutilitzades gairebé amb naturalitat en el paisatge urbà. Mentre l'Amine i en Malik, els dos joves algerians que ens acompanyen en tot el recorregut, ens ofereixen gentilment una porció de pizza carrée, en Martí ens explica un episodi totalment desconegut de la història compartida entre Catalunya i Algèria. Un d'aquells relats que semblen fets a mida per a una "exclusiva Sàpiens". I és que a l'agost del 1398, el rei Martí l'Humà, amb el suport del papa d'Avinyó, va organitzar una expedició militar contra Cherchell. Des d'aquesta ciutat algeriana operaven corsaris nord-africans que atacaven regularment les costes de la Corona d'Aragó i capturaven mariners i mercaders. La resposta va ser contundent. L'estol va sortir dels ports de Barcelona i València i es va reunir a Eivissa abans de travessar la Mediterrània. El 27 d'agost del 1398, desenes de vaixells amb més de 7.500 homes van desembarcar per sorpresa a la ciutat i hi van executar un atac fulminant. Bona part de Cherchell va quedar destruïda. Però l'episodi no es va limitar al saqueig: entre 1.500 i 2.000 habitants van ser capturats i embarcats cap als mercats d'esclaus de Mallorca, Barcelona i València.
Tipasa i Camus
Després de deixar enrere Cherchell, ens dirigim cap a Tipasa per visitar un dels conjunts romans més impressionants del nord d'Àfrica. Abans, però, fem parada en un restaurant del port, on dinem peix acabat de pescar i tastem el Hamoud, una popular beguda gasosa algeriana, dolça i sorprenentment refrescant.
Tipasa és un indret fascinant ja només per la seva ubicació: les ruïnes emergeixen entre pins i vegetació mediterrània, amb el mar de fons. Fundada pels fenicis i convertida posteriorment en una gran ciutat romana, va arribar a tenir més de 20.000 habitants i esdevingué un important centre comercial i cultural de la costa nord-africana.
Avui, malgrat els segles de destrucció i abandonament –els algerians no tenen la mateixa concepció que nosaltres de la conservació del patrimoni–, el jaciment continua impressionant. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, conserva alguns espais extraordinaris. Caminem pel cardo maximus, encara perfectament pavimentat amb grans lloses de pedra, entre restes de canalitzacions i edificis públics. També visitem l'amfiteatre –construït aprofitant el desnivell natural del terreny, on fa gairebé dos mil anys se celebraven combats de gladiadors i espectacles amb animals– i el nimfeu –una monumental font dedicada a les nimfes, les divinitats de l'aigua en la tradició romana. Per als romans, aquests espais no eren només infraestructures pràctiques, sinó també símbols de prestigi i refinament urbà.
El recorregut culmina a la Gran Basílica Cristiana, construïda al segle IV sobre un petit turó amb vistes privilegiades a la Mediterrània. Costa imaginar un escenari més evocador: les columnes en ruïnes i el mar immens al davant. No és estrany que l'argelí d'ascendència menorquina Albert Camus hi trobés la inspiració. I és que enmig del jaciment de Tipasa hi ha una estela dedicada al Premi Nobel de Literatura de l'any 1957. La pedra conté una citació extreta de Noces à Tipasa, un dels textos més bells i lluminosos de l'autor: "Je comprends ici ce qu'on appelle gloire: le droit d'aimer sans mesure" ('Aquí entenc allò que s'anomena glòria: el dret d'estimar sense mesura').
Camus és una de les grans figures intel·lectuals del segle XX. Sovint vinculat a l'existencialisme –al costat del seu amic i després rival Jean-Paul Sartre–, va deixar obres fonamentals com La Pesta o L'estranger. Durant la guerra d'independència algeriana, Camus va quedar atrapat entre dos mons. Va condemnar tant la repressió francesa com la violència del moviment independentista, i va defensar sense èxit una convivència entre les diferents comunitats del país. Aquesta posició intermèdia li va valer crítiques ferotges de totes bandes. Tot i això, ell continuava sent profundament partidari d'una Algèria vinculada a França. En els moments més tensos del conflicte va pronunciar una frase que es faria famosa: "Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare".
Però, més enllà del debat polític, Tipasa ocupa un lloc central en l'univers íntim i literari de Camus. Per a ell, aquest paisatge de ruïnes, mar i llum mediterrània representava gairebé el contrari de l'absurd: un espai on el món i les persones podien reconciliar-se, encara que fos de manera efímera, a través de la bellesa, la natura i la plenitud del present.
Dia 2
La nostra primera visita d'avui ha estat al Palau del Rais, també conegut com a Bastió 23, un conjunt d'edificis d'estil otomà bastit a partir del 1576, quan el governador Ramdan Pasha va fer construir una torre defensiva i una bateria militar per protegir la ciutat de possibles atacs marítims. Amb el temps, aquella petita posició fortificada es va transformar en un complex de palaus i residències vinculades a figures tan decisives –i alhora tan funestes per a la història de les costes catalanes– com els germans Barba-rossa. Considerat un autèntic heroi a Algèria, el corsari otomà va sembrar el terror a bona part del Mediterrani occidental durant el segle XVI.
Però el que més ens sorprèn de l'interior del palau no és ni el rebedor, ni el pati central, ni les habitacions, ni la cuina, ni l'hamam ni l'harem. Tampoc l'omnipresent rajola decorada, les gelosies d'estuc o la petita exposició de vestimenta tradicional. El que ens deixa encuriosits són unes barres de ferro que reforcen els arcs. "Són per resistir els moviments sísmics", ens explica en Martí. Som damunt una zona tectònicament molt activa. "Penseu que el darrer gran terratrèmol, de 6,7 a l'escala de Richter, va ser el del 2003. Jo era a casa, a Menorca, estudiant per a la selectivitat, i el vam notar allà. I parlem d'uns 322 quilòmetres de distància!".
Després de visitar el Palau del Rais i un petit centre d'interpretació dedicat al corsarisme, en Martí ens reuneix davant la badia d'Alger per explicar-nos el desastre naval del 1519, protagonitzat per una esquadra hispànica comandada pel valencià Hug de Montcada. Montcada no era un personatge menor: havia estat home de confiança de Carles I, estava emparentat amb l'entorn del papa Alexandre VI i havia exercit com a virrei de Sicília.
Cal tenir en compte que el port d'Alger era aleshores una plaça extraordinàriament fortificada. D'allí salpaven els corsaris que assolaven regularment les costes catalanes, valencianes i balears. L'expedició de Montcada, però, va topar amb un temporal ferotge abans fins i tot d'arribar a port. Moltes embarcacions es van enfonsar i d'altres van quedar destrossades pels esculls, que els atacants desconeixien completament. Segons ens explica en Martí, dels set mil o vuit mil homes que formaven l'expedició, més de la meitat van morir ofegats. La resta van ser atacats pels homes de Barba-rossa, i prop de dos mil soldats van acabar capturats i venuts com a esclaus. Tot i que Hug de Montcada va aconseguir fugir, la seva reputació militar en va sortir molt malparada. La de Barba-rossa, en canvi, no va fer sinó engrandir-se encara més.
En Martí ens aconsella no marxar d'allà sense tastar unes postres típicament algerianes anomenades Kalb el louz. Es tracta d'un dolç dens i contundent, fet amb pasta d'ametlla, amarada generosament de mel i xarop. Una autèntica bomba de sucre que convé compartir entre uns quants companys de viatge si no volem acabar entrant directament en coma glucèmic abans d'arribar al següent monument.
La gran església d'Alger
Després de la visita al Bastió 23, hem tornat a pujar al bus, que ens ha dut fins al capdamunt del turó de Bab El-Oued. Pel camí, en Martí ens explica que a Menorca encara es conserva l'expressió "ser un babeloued" per referir-se a un infant entremaliat, probablement herència llunyana dels contactes constants –i no sempre pacífics– entre les dues ribes de la Mediterrània.
Allà ens espera la basílica de Nostra Senyora d'Àfrica, un dels edificis religiosos més emblemàtics d'Alger. Germana arquitectònica de la basílica de Notre-Dame de Marsella, va ser construïda entre el 1858 i el 1872 gràcies, sobretot, a les donacions dels colons europeus establerts a Algèria. D'estil neobizantí, destaca per la gran cúpula rodona, pels mosaics de l'interior i per un emplaçament privilegiat damunt la Mediterrània.
Una espessa calitja, carregada de sorra del Sàhara, que cobreix tota la badia ens impedeix fruir d'unes vistes aparentment espectaculars. Per no veure's, ni tan sols es distingeix el gran minaret de la mesquita Djamaa El-Djazair, el més alt del món. Mentre observo aquella boira groguenca penso –no sé ben bé per què– que, amb una visibilitat així, aquest seria el moment ideal per atacar la ciutat per mar. Deu ser que ja porto dos dies escoltant en Martí parlar de corsaris, saquejos i desembarcaments fallits.
A l'interior de la basílica encara es poden llegir nombroses plaques votives amb cognoms catalans, valencians o menorquins, deixades per famílies que agraïen favors concedits a la Mare de Déu. També hi destaca una inscripció situada a l'absis que resumeix perfectament l'esperit del lloc: "Notre-Dame d'Afrique, priez pour nous et pour les musulmans" ('Nostra Senyora d'Àfrica, pregueu per nosaltres i pels musulmans'). Una declaració de convivència religiosa tan singular com significativa en el context algerià.
Precisament aquesta idea de diàleg interreligiós és la que va voler escenificar el papa Lleó XIV durant la seva visita recent a Algèria. El viatge tenia també una dimensió simbòlica important: el pontífex volia acostar-se a la terra d'Agustí d'Hipona, un dels grans pares de l'Església i referent espiritual constant en els seus discursos. La visita va mobilitzar tot l'aparell de l'estat algerià. Els carrers principals es van engalanar amb banderes d'Algèria i del Vaticà, es van netejar façanes i es va desplegar un important dispositiu de seguretat. Un dels moments més destacats va ser la trobada del Papa amb les autoritats religioses musulmanes a la gran mesquita d'Alger, on va ser rebut per l'imam principal en un gest carregat de simbolisme en un país on gairebé el 99% de la població són musulmans.
Un museu inesperat
Després de recuperar forces amb un suculent dinar a l'Hotel Ralf, el bus ens recull de nou per portar-nos cap al Museu Nacional de Belles Arts d'Alger, considerat un dels centres artístics més importants de tot el continent africà. Pel camí, en Martí ens assenyala la casa on va viure Albert Camus –avui inaccessible perquè els actuals propietaris no hi deixen entrar ningú– i la coneguda com a "cova de Cervantes", on, segons la tradició, l'autor d'El Quixot podria haver-se amagat durant un dels cinc intents de fugida que va protagonitzar al llarg dels set anys que va passar captiu a Alger.
Durant el trajecte, en Martí també aprofita per respondre algunes de les moltes preguntes que li anem fent sobre la vida quotidiana al país. Descobrim, per exemple, que hi ha botigues que venen plaques de matrícula de cotxe o que moltes cases semblen eternament inacabades perquè els propietaris eviten així pagar el final d'obra i determinades taxes associades als subministraments.
Entre anècdota i anècdota, quasi no ens n'adonem que el bus ja ha arribat al Museu Nacional de Belles Arts d'Alger. Inaugurat l'any 1930 en un emplaçament privilegiat damunt la badia, conserva avui més de vuit mil obres entre pintures, gravats, escultures i ceràmiques. El gran reclam, però, és la seva col·lecció pictòrica europea, amb obres datades entre els segles XV i XX. Hi podem veure peces d'Henri Matisse, Claude Monet, Eugène Delacroix, Pierre-Auguste Renoir, Paul Gauguin o Pablo Picasso, tot i que és cert que no es tracta de les obres més representatives dels artistes.
El museu dona també una gran importància als creadors algerians del segle XX. Entre ells destaca Baya Mahieddine, artista autodidacta que va fascinar l'Europa de postguerra amb els seus colors vius, les figures femenines i un univers gairebé oníric. És considerada una de les artistes més originals de l'art contemporani algerià. També hi sobresurt Mohamed Racim, considerat el pare de la miniatura moderna algeriana, que va combinar la tradició persa i otomana amb escenes de la història i la vida quotidiana del país. A mi, però, qui m'atrapa especialment és el pintor orientalista francès Étienne Dinet, amb aquelles escenes lluminoses i silencioses del desert i de la vida algeriana.
En Martí, que sempre ens guarda alguna sorpresa, ens descobreix també tres artistes dels Països Catalans profundament vinculats a Algèria: Josep Sintes, nascut a Alaior el 1832 i emigrat de ben petit a Alger; Alfred Figueras Sanmartí, que va viure a la capital algeriana entre 1925 i 1930 fugint de la dictadura de Primo de Rivera, i Rafael Tona, exiliat primer per la dictadura de Primo i després també pel franquisme.
Sintes va estudiar a l'Escola de Belles Arts d'Alger, hi va exercir de professor durant gairebé trenta anys i acabaria dirigint el mateix museu que avui visitem. El seu estil, realista i molt atent a la llum, retrata sobretot paisatges urbans d'Alger i dels seus voltants. Figueras, en canvi, es va especialitzar en paisatges i escenes de la vida quotidiana, amb una pintura de clara influència de l'escola paisatgística europea. Rafael Tona, menys conegut, també va desenvolupar bona part de la seva trajectòria artística a l'exili nord-africà, enmig d'una vida marcada pels desplaçaments i les dictadures.
La casualitat fa que entre els viatgers hi hagi l'Assumpta Sala, que va comissariar una exposició dedicada a Figueras. Tenim la sort que ens faci una petita explicació improvisada sobre la seva vida i les amistats que va mantenir amb figures com André Gide o Le Corbusier. Figueras va pintar la Cabilia berber, la Casbah d'Alger o el Jardin d'Essai, cap on ens dirigirem després.
Entre les sales, un dels viatgers descobreix una escultura d'Aristide Maillol, mentre jo m'adono que també hi ha un quadre del pintor nord-català Hyacinthe Rigaud.
És clar que, amb el permís de tots aquests artistes, el millor espai del museu no és cap sala, sinó la terrassa oberta sobre els jardins d'Essai i la badia d'Alger. L'únic que em distreu de la vista és una palmera mig moribunda que es balanceja violentament amb el vent. Sé que les palmeres són flexibles, però aquesta sembla destinada a desplomar-se a molt curt termini.
L'arbre de Tarzan
Per sort, nosaltres ja no hi serem. En Martí ens guia cap als jardins d'Essai, que fins a començaments del segle XX van arribar a ser el jardí botànic més gran del món. Creats durant els primers anys de la colonització francesa, els jardins combinaven dues funcions: servir com a centre d'experimentació botànica i aclimatar espècies vegetals procedents de tots els continents. Avui són el gran pulmó verd d'Alger.
Hi trobem jardins d'inspiració italiana, anglesa i francesa. Aquest darrer, amb les seves grans perspectives i alineacions geomètriques, evoca inevitablement Versalles. Caminem entre avingudes de plataners, palmeres, cocoters i impressionants dragos canaris. En Martí, que sent autèntica devoció per aquests arbres, ens explica amb tristesa que molts es moren a causa d'un fong que afecta també els exemplars replantats. Una mena de fil·loxera vegetal, però aplicada als dragos en comptes de les vinyes. I és una llàstima, perquè el passeig és absolutament cinematogràfic.
I, parlant de cinema, en Martí encara ens reserva una sorpresa final. Ens condueix fins a l'anomenat "arbre d'en Tarzan", batejat així perquè en aquest racó paradisíac s'hi va rodar la primera pel·lícula de Tarzan. El lloc sembla tret d'una fantasia tropical: vegetació exuberant, lianes, ombres humides i una brisa suau que convida, per un instant, a deixar la motxilla a terra i provar de gronxar-se entre els arbres cridant com el rei de la selva.
Dia 3
Comencem el nostre tercer dia a Alger amb una visita a un dels seus espais més emblemàtics: la Casbah, situada a la part antiga de la ciutat i declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO. Són dos quarts de deu del matí quan, acompanyats d'en Martí Carbonell i dels dos joves algerians, l'Amine i en Malik, comencem a recórrer el seu entramat laberíntic de carrers i carrerons, tenyits per una arquitectura singular que conserva intacta l'essència del passat islàmic i otomà de la ciutat.
En Martí ens adverteix de seguida que hem d'avançar "en format legió romana": ningú no es pot separar del grup. Fins fa relativament poc, cap estranger podia entrar a la Casbah i, encara avui, només s'hi pot accedir acompanyat d'un algerià. "Per a molts autòctons, el turisme és una nova forma de colonització; al capdavall, ells van patir cent trenta-dos anys de domini colonial francès", ens explica. La frase obre inevitablement una reflexió entre nosaltres sobre el difícil equilibri entre obrir-se als visitants i preservar la identitat pròpia. En Martí també ens avisa que no ens sorprengui si detectem algun policia de paisà vigilant discretament el recorregut. De moment, però, l'únic que detectem és la presència omnipresent dels gats. Els felins campen pertot arreu i són tractats amb un respecte gairebé reverencial: segons la tradició islàmica, un gat hauria salvat el profeta Mahoma de l'atac d'una serp.
La visita comença per l'Alta Casbah, fundada durant el domini otomà. Al segle XVI, aquest indret va esdevenir el gran centre polític, militar i religiós de la capital algeriana. Poc després d'aturar-nos a tastar la karantita –una pasta de cigrons amb beixamel considerada el fast food més popular d'Algèria–, en Martí ens fa pujar fins al terrat de la casa del fuster Khaled, un domicili particular que, per 100 dinars (l'equivalent a 50 cèntims d'euro), obre les portes als visitants perquè puguin contemplar una de les panoràmiques més espectaculars de la badia d'Alger. A la terrassa, ja hi han instal·lat un petit bar improvisat, una novetat molt recent que se suma a les primeres botigues de records que comencen a aparèixer pels carrers de la ciutat blanca.
Al llarg del recorregut per la Casbah passem per davant d'una madrassa plena de nens estudiant –tot i ser diumenge per a nosaltres, a Algèria és un dia laborable– i entrem a la mesquita de Sidi Ramdan. Bastida entre els segles XVI i XVII en honor d'un savi i religiós local, és un edifici d'una gran importància dins la vida espiritual de la medina. En Martí ens comenta que, de vegades, hi arriben persones amb problemes greus de mobilitat o de salut mental buscant allò que els cristians anomenarien un miracle i que els musulmans coneixen com la baraka, la benedicció espiritual. Nosaltres, però, només hi trobem un grup de dones que conversen animadament, que ens ofereixen aigua i dolços i que ens acomiaden posant-se la mà al cor.
Des d'allà continuem baixant per l'anomenada Casbah Mitjana i ens aturem davant de l'antiga sinagoga. En aquest barri van establir-se molts dels jueus catalans expulsats de Catalunya entre els segles XIV i XV. L'any 1492, els Reis Catòlics van decretar l'expulsió dels jueus dels territoris de les corones de Castella i Aragó mitjançant el conegut Decret de l'Alhambra, amb l'objectiu d'impedir que influïssin sobre els nous cristians i afavorissin la judaïtzació. Segles més tard, ben a prop d'aquest mateix indret, també s'hi instal·larien els primers emigrants procedents dels Països Catalans, arribats a mitjan segle XIX fugint de les crisis agràries i les fams que colpejaven els seus territoris i atrets per les oportunitats econòmiques que obria la conquesta francesa d'Algèria. En Martí ens explica que, entre el 1830 i el 1850, prop de 10.000 menorquins van arribar a Alger: gairebé un terç de la població total de l'illa en aquella època.
La casa temple d'Ali la Pointe
Mentre deambulem per uns carrers plens de banderes verdes i vermelles o vermelles i negres, intentem esbrinar a què responen aquells colors omnipresents. En Martí ens treu de dubtes: són les banderes de les dues grans aficions històriques de la Casbah, el MC Alger i l'USMA. La rivalitat entre tots dos clubs és una de les més intenses i simbòliques del futbol algerià, profundament vinculada als barris populars de la capital i a la història anticolonial del país. No podem oblidar que la Casbah no és només un conjunt urbà antic: és també un símbol de la resistència al domini francès. Durant la guerra d'independència (1954-1962), els seus carrerons estrets i intricats van convertir-se en un dels principals bastions dels guerrillers del Front d'Alliberament Nacional en la lluita contra l'exèrcit francès.
Tots els membres del grup que hem vist La batalla d'Alger, la cèlebre pel·lícula de Gillo Pontecorvo, esperàvem amb impaciència arribar a la casa d'Ali Ammar, més conegut pel seu nom de guerra: Ali la Pointe. Aquest jove líder guerriller del Front d'Alliberament Nacional va destacar per l'audàcia de les seves accions clandestines. Una part del solar on s'aixecava casa seva –destruïda per la bomba amb què els francesos el van matar a ell i a diversos companys en negar-se a rendir-se– s'ha mantingut simbòlicament en ruïnes; l'altra s'ha convertit en un espai de memòria i veneració. Costa caminar per aquests carrerons sense imaginar algunes de les escenes més icòniques del film: els militants escapolint-se pels terrats i comunicant-se a través de cisternes o les dones travessant els controls francesos amb bombes ocultes dins de cistells de vímet.
I de la casa d'Ali a la magnífica mesquita de Ketchaoua, o dels tres minarets, restaurada recentment –com tants altres edificis d'Alger, una ciutat sencera en permanent rehabilitació. En Martí ens explica que la reforma ha estat finançada pel govern de Recep Tayyip Erdoğan, en el marc de la creixent influència turca al món musulmà i, especialment, als antics territoris de l'imperi otomà.
El bus ens espera a la plaça dels Màrtirs, un espai obert pels ocupants francesos per facilitar el control militar sobre la població algeriana i evitar els constants incidents que esclataven als carrerons estrets de la Casbah. La plaça concentra alguns dels grans símbols històrics de la ciutat: dues de les mesquites més antigues d'Alger –la Gran Mesquita i la Mesquita del Divendres–, així com diversos edificis colonials monumentals, entre els quals destaca l'antiga Cambra de Comerç.
La redempció de captius
Després de dinar al bufet lliure de l'hotel, el bus ens deixa molt a prop de la Pêcherie, l'antic barri portuari i pesquer d'Alger. Tant aquest indret com l'espai que avui ocupa la plaça dels Màrtirs estan també lligats, d'una manera incòmoda i sovint poc recordada, a la història dels territoris catalans.
En Martí ens explica que, durant segles, aquest va ser un dels punts on arribaven i es venien els esclaus i captius procedents de les nombroses ràtzies dels corsaris musulmans amb base a Alger contra les costes mediterrànies cristianes entre els segles XVI i XVIII. El negoci dels captius va esdevenir extraordinàriament lucratiu durant l'època moderna i va generar tota una economia del rescat que afectava milers de famílies de banda i banda de la Mediterrània.
La por dels atacs corsaris va marcar durant generacions moltes poblacions costaneres dels Països Catalans. De fet, van crear-se ordes religiosos especialitzats a reunir diners i negociar l'alliberament dels captius, com ara l'orde de la Mercè o dels mercedaris. Frares i religiosos recorrien pobles i ciutats fent col·lectes per pagar rescats i intentar retornar els presoners a casa –evidentment, quedant-se una comissió.
En Martí ens relata alguns casos concrets que humanitzen aquella tragèdia mediterrània. Un dels més impactants és el de Josep Moranta, un frare dominic de Gandia capturat durant una ràtzia i traslladat a Alger. Va passar sis o set anys captiu i, davant la impossibilitat que arribessin els diners del rescat, va acabar convertint-se a l'islam per obtenir una mica més de llibertat i millors condicions de vida. Temps després, però, ja malalt i conscient que s'acostava la mort, es va penedir de la conversió i va tornar públicament al cristianisme. Les autoritats algerianes el van condemnar aleshores a morir a la foguera per apostasia.
I, inevitablement, apareix també un cas menorquí. El de Josep Cardona, de Ciutadella, capturat igualment en una incursió corsària i portat a Alger, on també es va convertir a l'islam. La seva família va aconseguir finalment reunir els diners necessaris per rescatar-lo i fer-lo tornar a Menorca. Però el retorn no va significar la llibertat esperada. La Santa Inquisició li va obrir un procés acusant-lo d'haver renegat del cristianisme i fins i tot d'estar posseït pel dimoni "en forma de dona", una acusació delirant impossible de demostrar però perfectament plausible en el clima de fanatisme religiós de l'època. Josep Cardona acabaria empresonat a Ciutadella fins a la seva mort.
Els barris colonials francesos
La zona de la Pêcherie que recorrem forma part de Bab El Oued, un dels barris més populars i emblemàtics d'Alger. Bona part del seu urbanisme actual es va construir durant el segle XIX, en plena colonització francesa, i durant dècades va ser el barri de residència dels anomenats pieds-noirs, la població europea establerta a Algèria i fidel a França. Durant la guerra d'independència, Bab El Oued es va convertir en un dels principals bastions dels colons francesos i, alhora, en objectiu prioritari del Front d'Alliberament Nacional, fet que va provocar controls constants i una fortíssima militarització per part de l'exèrcit colonial. Amb la independència, l'any 1962, la major part de la població europea va abandonar precipitadament el barri per por de represàlies i la seva fisonomia social va transformar-se radicalment.
Prenem el bulevard Che Guevara –el guerriller cubà va visitar Algèria els anys 1963 i 1965– i arribem fins a la plaça Port Saïd, un dels grans nusos neuràlgics de la ciutat per la seva situació estratègica entre el port i el centre urbà. Els algerians coneixen aquest espai, de marcat aire francès, simplement com "l'Square". El quiosc musical, els balcons oberts al mar i els edificis monumentals que l'envolten li donen una atmosfera inequívocament europea. Encara avui és un dels principals punts de trobada de la capital. Quan hi arribem, observem alguns homes que manipulen feixos de bitllets per fer canvi de moneda al mercat informal. Tan bon punt detecten la presència del policia de paisà que discretament acompanya el nostre grup, desapareixen amb una agilitat gairebé coreografiada.
Continuem caminant fins a passar per davant del mític Gran Cafè –actualment anomenat Tantonville–, considerat el més antic d'Alger. Durant l'època colonial era freqüentat per la burgesia francesa i per nombroses personalitats internacionals; s'explica que hi van passar figures com Charlie Chaplin o Marilyn Monroe. També és el cafè que l'escriptora Maite Salord va escollir com a escenari central d'El país de l'altra riba, la novel·la sobre l'emigració menorquina a Algèria.
Europa enmig d'Àfrica
Mentre recorrem les grans avingudes colonials i admirem la monumentalitat de la seva arquitectura haussmanniana –l'estil urbanístic que va transformar París a la segona meitat del segle XIX–, tenim sovint la sensació d'estar caminant per una ciutat francesa més que no pas per una capital africana. En Martí ho resumeix amb una frase contundent: "Tenint en compte els diners que els francesos van gastar a Alger, és evident que havien vingut per quedar-s'hi". N'hi ha prou d'aixecar la vista cap a l'espectacular Grande Poste per entendre-ho. Construïda el 1910, és probablement el gran símbol arquitectònic de l'Alger colonial. D'estil neomoresc, combina elements europeus i arabitzants en una síntesi pensada per representar el poder colonial francès revestit d'una estètica local. Destaquen especialment la seva façana monumental, plena d'arcs i columnes ornamentades, i la gran cúpula central que domina l'avinguda.
Amb el temps lliure que tenim, aprofitem per entrar al Milk Bar Café, un local convertit ja en símbol tràgic de la història contemporània d'Algèria. Aquí va tenir lloc, el 30 de setembre de 1956, un dels atemptats més impactants de la guerra d'independència, recreat magistralment a La batalla d'Alger. Una militant del Front d'Alliberament Nacional hi va col·locar una bomba en plena hora punta. L'explosió va causar tres morts i desenes de ferits i va marcar un punt d'inflexió en l'escalada de violència del conflicte.
Quan sortim del cafè, amb les imatges de la pel·lícula encara superposant-se mentalment als carrers reals d'Alger, alguns optem per finalitzar la jornada entrant a la Librairie de Tiers Monde, un dels grans santuaris culturals de la capital algeriana i un refugi intel·lectual en una ciutat excessivament marcada per les fractures de la història.
Dia 4
El nostre darrer dia a Alger el comencem amb una visita exterior a l'església del Sagrat Cor, una construcció de formigó d'una arquitectura tan singular com controvertida. A primer cop d'ull, més que una església sembla una central tèrmica: els volums massissos i les punxes agressives del projecte original li donen un aire gairebé industrial. En els plànols inicials hi havia previst un jardí al davant, però la independència d'Algèria va interrompre les obres franceses i, finalment, els algerians hi van instal·lar una benzinera. Ara l'edifici es troba en restauració i no en podem visitar l'interior. Tot i això, en Martí ens assegura que a dins és molt més acollidor, amb vitralls i una llum molt treballada. Li fem un acte de fe, perquè des de fora recorda més la Central de Cercs que no pas un temple.
Des d'allà continuem caminant fins als Jardins de la Llibertat. Els francesos van intentar traslladar a Alger l'urbanisme haussmannià de París, malgrat que la ciutat, escarpada i plena de desnivells, no ho posava gens fàcil. I, en bona part, se'n van sortir. Els jardins són un espai d'una tranquil·litat inesperada, d'aquells on vindria de gust asseure's amb un llibre i deixar passar la tarda. Però el nostre programa no admet gaires pauses i seguim pujant fins al capdamunt, on s'aixequen dos petits museus: el d'Antiguitats i el d'Art Islàmic.
Només entrar al Museu d'Antiguitats ens adonem que encara conserva la museografia de l'època en què va ser creat: vitrines antigues, una il·luminació força deficient i un discurs expositiu poc actualitzat. Però la col·lecció compensa aquestes mancances. Hi ha mosaics i peces extraordinàries procedents de la zona de Lambaesis, a tocar del desert del Sàhara, entre els quals destaca el mosaic d'una tomba on es veu un metge atenent un pacient. També ens impressiona el sarcòfag dedicat a la llegenda de Bel·lerofont, d'un detallisme extraordinari.
A la sala dels bronzes, la mirada se'ns queda atrapada en la figura d'un infant que sosté una àguila amb la mà, perfectament conservada malgrat els segles. En Martí ens assenyala també una vitrina on es custodien tres textos en copte: actes de venda de terrenys escrits a mà sobre fusta, un material extremament fràgil i difícil de preservar. Han arribat fins avui gràcies al clima sec de les zones properes al desert, on la humitat no els ha pogut destruir. Però probablement la peça més espectacular és el d'Oceanus i les quatre nereides. La figura d'aquesta divinitat marina hi apareix representada amb dues banyes acabades en pinces de cranc, bigotis en forma de peix, orelles de mol·lusc i cabells convertits en algues marines: una iconografia exuberant i gairebé fantàstica. Alguns viatgers pregunten a en Martí com es traslladen els mosaics des dels jaciments fins als museus, i ell explica les tècniques de consolidació i extracció amb geotèxtils que es fan servir actualment. Penso que els geotèxtils deuen ser l'strappo de les pintures.
Al pati es conserven nombroses làpides funeràries de l'època dels corsaris. Entre totes, ens en crida l'atenció una escrita en castellà: la d'un sefardita anomenat Isaac López que va morir a Alger. La fotografio de seguida per enviar-la a un company de feina que, casualment, es diu igual.
El Museu d'Art Islàmic el recorrem en el temps lliure que ens dona en Martí i constatem que conserva una col·lecció molt valuosa que recorre segles d'història del Magrib i del món islàmic, amb ceràmiques, catifes, fusteries i objectes religiosos d'una gran delicadesa artística. Entre les peces més destacades hi ha els antics minbars de mesquita, els manuscrits corànics il·luminats i diversos exemples d'artesania otomana.
El Sàhara abans de ser desert
Després ens dirigim cap al Bardo, un museu que dedica algunes de les seves sales a l'art rupestre saharià. Tenim la sort que en Martí ha portat nombrosos grups a Tassili n'Ajjer i ens explica amb tot luxe de detalls les pintures que es poden trobar en aquell immens museu a cel obert del desert algerià. Davant les reproduccions, ens parla de les figures esquemàtiques d'animals –girafes, elefants, rinoceronts o les famoses "vaques que ploren"–, testimonis d'un Sàhara avui inimaginable, quan aquella regió era verda i plena de vida. També comenta la teoria, molt repetida, que algunes d'aquestes representacions haurien influït Picasso en la composició del Guernica. Una altra de les iconografies més fascinants són les figures humanes amb caps rodons i desproporcionats. Hi ha qui hi ha volgut veure extraterrestres, però els especialistes interpreten que es tracta de persones disfressades participant en rituals, sovint vinculats a la fertilitat o a cerimònies espirituals. En Martí ens parla també de l'arqueòleg francès Henri Lhote, un dels primers investigadors que va estudiar i donar a conèixer internacionalment les pintures de Tassili a mitjan segle XX, tot i que els seus mètodes d'estudi i calc avui són força qüestionats.
La part museística connecta amb una de les grans sorpreses de la visita: l'antic palauet d'estiueig d'un bey d'Alger, una residència refinada construïda a finals del període otomà. El palau conserva bona part del mobiliari original i permet endinsar-se en l'atmosfera elegant de les elits algerines dels segles XVIII i XIX. Hi trobem salons decorats amb rajoles policromes, sostres de fusta pintada, làmpades de vidre, fonts interiors i una successió de patis i galeries que combinen influències otomanes, andalusines i magribines. Tot plegat transmet una sensació de calma i sofisticació que sembla resistir, intacta, el pas del temps.
De camí cap a l'hotel, hem passat per davant de l'imponent Monument als Màrtirs de la Independència, un dels símbols de la ciutat. Va ser inaugurat l'any 1982, quan es commemoraven els vint anys de la independència, i representa un homenatge als algerians que van perdre la vida a la guerra d'alliberament contra els francesos. El monument consta de tres estructures de formigó en forma de fulles de palmera que es dirigeixen cap al cel, cosa que simbolitza la unitat del poble algerià i la seva capacitat de sacrifici. Malauradament no hem pogut aturar-nos a fer la foto perquè estava tot tancat i barrat per la visita del president d'Angola.
Grandesa, fe i poder
No podíem marxar de la ciutat sense visitar la gran Djamaa el Djazaïr, la més gran de tot el continent africà i la tercera més gran del món, després de les de la Meca i Medina. Inaugurada el 2019, amb un cost astronòmic –més de mil milions de dòlars– i envoltada d'una notable polèmica política, és una obra arquitectònica colossal. L'edifici combina elements contemporanis amb d'altres que remeten clarament a la tradició islàmica: els grans arcs, les formes geomètriques i una decoració refinada i minuciosa. La mesquita podria arribar a ostentar diversos rècords Guinness: pot arribar a acollir 120.000 fidels, la sala d'oració principal té capacitat per a 37.000 persones i el minaret, amb els seus 265 metres d'alçària, és el més alt del món, per davant fins i tot del de la Mesquita Hassan II.
Malgrat que les dones hi anem –tal com ens havien recomanat els guies– amb roba ampla i amb un mocador cobrint-nos el cap, al control d'accés unes treballadores ens inspeccionen una per una i encara ens afegeixen més capes de roba al damunt. La sensació és que no es pugui intuir ni una sola forma femenina. Fem una fila que semblem a punt de representar una versió improvisada d'Els pastorets. Però bé, si volem entrar-hi, és el peatge que hem de pagar.
Passegem una estona pel gran pati interior i, ja descalces, entrem a la sala d'oració principal. Ens asseiem sobre les catifes mentre observem les algerianes: algunes resen amb una devoció intensa; d'altres miren el mòbil amb aire distret. Potser llegeixen l'Alcorà en format digital, però no m'ho acaba de semblar. Marxem just quan, a dos quarts de cinc de la tarda, ressona la crida a l'oració des del minaret.
Una petita Menorca al nord d'Àfrica
De camí cap a l'aeroport, fem una última parada en un poble ben peculiar. Avui s'anomena Bordj El Kiffan, però abans de la independència del país era conegut com a Fort-de-l'Eau. Aquesta població manté un vincle profund amb Menorca, ja que, després de la conquesta francesa d'Algèria el 1830, centenars de famílies menorquines –sobretot de Maó i Sant Lluís– hi van emigrar buscant feina i una vida millor. La proximitat geogràfica i la greu crisi econòmica que travessava l'illa van afavorir aquell moviment migratori.
Els menorquins, durant molt de temps, havien viscut en bona part de la importació de blat estranger. "Compraven cereals arreu de la Mediterrània i els exportaven cap a Catalunya, França i Itàlia, cosa que era un negoci molt lucratiu. Però el 1820 un reial decret espanyol va prohibir la compra de blat estranger per afavorir el cereal castellà, i Menorca va entrar, lentament però inexorablement, en una profunda decadència", ens explica en Martí. Poc després, les crisis de subsistència ja eren severes i, amb els anys, la situació es va tornar insostenible. Moltes famílies menorquines van veure en l'Algèria acabada de conquerir pels francesos una oportunitat per començar de nou.
Precisament el poble on ens trobem ara va ser fundat per unes 450 famílies menorquines. Poc després, l'efecte crida hi va portar nous contingents d'illencs, que acabarien transformant profundament la fisonomia de la vila. Es dedicaven sobretot a la pesca, l'agricultura i la construcció, i durant dècades pels carrers de Fort-de-l'Eau s'hi va sentir parlar català menorquí –el que a Algèria anomenaven maonès– fins al punt que alguns viatgers descrivien el poble com "una petita Menorca al nord d'Àfrica".
Aquella comunitat va conservar durant generacions paraules, tradicions i costums catalans. Però la independència d'Algèria, el 1962, va provocar l'èxode de la majoria d'aquelles famílies, que van marxar cap a França o van retornar a les Balears. Tot i això, la memòria menorquina de Bordj El Kiffan encara perviu en documents, testimonis i records familiars.
Amb les explicacions d'en Martí gairebé se'ns ha fet l'hora d'anar cap a l'aeroport. Per sort, hi arribem amb gairebé quatre hores d'antelació. Ja ens havien advertit que ens esperaven vuit controls de seguretat i una bona dosi de paciència. El que no podíem imaginar és que el policia del control de passaports ens acabaria fent preguntes d'allò més insòlites: si vivíem a Barcelona, si érem solters o solteres, si li podíem donar el nostre número de telèfon o fins i tot si el podíem ajudar a trobar un apartament. Al final vam arribar a la conclusió que tenia ganes de venir aviat a Barcelona i no sabia gaire per on començar.
En fi, la darrera sorpresa d'un viatge tan intens com inoblidable.