Dia 1. Primers passos per l'antiga Constantinoble
Aquesta vegada ens ha tocat arribar a l'aeroport de Barcelona ben d'hora ben d'hora, com deia aquell conegut jugador i entrenador del FC Barcelona. I la primera cosa que he pogut comprovar ha estat la diversitat en les procedències de les persones que ens acompanyaran en aquesta nova sortida de Sàpiens i Tarannà: Igualada, Sabadell, Terrassa, Barcelona, Sort... Alguns són vells coneguts, d'altres nous amics. Però no tinc cap dubte que totes aquestes persones tenen una cosa en comú: les ganes de conèixer més sobre una ciutat apassionant, plena d'història i clau encara en el futur d'aquest món nostre, tan complicat. Feia temps que dins de la redacció de Sàpiens hi havia ganes de fer aquest viatge fins als confins d'Europa. De visitar una ciutat única al món, la situació geogràfica de la qual la converteix en un pont entre dos continents: Àsia i Europa, separats pel Bòsfor.
A Istanbul tot és història. Des de l'antiga ciutat de Bizanci, passant per Constantinoble i actualment com a Istanbul. I val a dir que els companys ideals de viatge (mai millor dit!), l'agència Tarannà, es va apassionar ràpidament amb la idea, igual que el nostre guia de capçalera, en Martí Carbonell, que una vegada més ens acompanya en aquesta aventura.
I, a l'hora prevista, els viatgers de Sàpiens-Tarannà hem aterrat a l'aeroport d'Istanbul, el més gran d'Europa, inaugurat l'octubre de l'any 2018 i amb una capacitat per a 150 milions de passatgers anuals. I, quan n'hem sortit, ens hem reunit amb el nostre guia local, en Can (es pronuncia 'Jan', com el nom català!), l'home que, juntament amb en Martí Carbonell, ens acompanyarà durant tots aquestes dies per Istanbul. I la trobada no ha pogut ser més agradable, ja que en Can ens ha vingut a rebre amb un detall molt especial: una capsa de bombons que ens han de servir per endolcir el nostre trajecte fins a la ciutat, enmig d'un dels trànsits més caòtics que hom pot trobar en el nostre continent.
Aquestes últimes setmanes Istanbul ha estat notícia arreu del món, i no precisament per coses gaire bones: un terratrèmol de més de sis graus a l'escala de Richter, la detenció de l'alcalde d'Istanbul i principal opositor del president turc Receb Tayip Erdogan i les multitudinàries manifestacions de la població de la ciutat contra aquesta detenció i contra un règim cada vegada més dictatorial.
En el trajecte dalt del bus, entre en Can i en Martí Carbonell, ens han fet una breu introducció a la història de l'única ciutat del món que s'estén per dos continents: Europa i Àsia. Occident i Orient. La seva posició geogràfica privilegiada, a la riba del mar de Màrmara i a ambdues bandes del Bòsfor, ens fa de pont entre continents. Tot respira història aquí. Cal que no oblidem que la metròpoli que avui ens acull és l'antiga Constantinoble i l'encara més antiga Bizanci, i l'encara més antiga Ligos, i l'encara més...
Ens hem dirigit al Corn d'Or tot contemplant les cúpules i els minarets que poblen aquesta enorme ciutat de més de 15 milions d'habitants que, tot i que actualment no és la capital de l'estat turc (des del 1923 ho és Ankara), sí que és el centre econòmic i cultural del país. I sota l'impressionant Pont de Gàlata, ens aturem per dinar i recuperar forces en un restaurant després d'aquest llarg trajecte que havia començat a primeríssima hora del matí a l'aeroport de Barcelona. El menú? Molt típic i a la vegada molt bo. La majoria, després dels entrants s'han inclinat pel llobarro. Una minoria, entre els quals m'he comptat, per unes fantàstiques mandonguilles de xai i vedella. I al final, baclaua (un dolç elaborat amb capes fines de pasta fil·lo, festucs, nous i una mica de mel).
Amb les forces recuperades, tot el grup ens hem posat en marxa. Ens tocava visitar el palau Dolmabahçe. Aquest impressionant edifici va ser construït pel sultà Abdülmecit I entre els anys 1853 i 1922 i va ser la residència oficial dels sultans otomans fins a la caiguda de l'imperi.
L'aranya del palau
Segons ha explicat en Can, Mustafa Kemal, conegut com a Atatürk ('el pare dels turcs'), el fundador de la República Turca, va morir dins d'aquest edifici el dia 10 de novembre de l'any 1938 a les 9.05 h del matí. I, com ho pot saber amb aquest nivell de detall? Doncs perquè hi ha rellotges dins del palau que estan aturats en aquesta hora com a símbol de respecte.
Atatürk és un personatge fonamental en la història de la Turquia contemporània. Amb totes les seves llums i ombres, Atatürk es va proposar la modernització i l'occidentalització de Turquia, amb l'abolició de la poligàmia, amb un increment dels drets de les dones (per exemple, el dret de vot) i amb una educació laica. Atatürk també va abolir el sultanat i va canviar l'alfabet àrab utilitzat fins llavors per l'alfabet llatí, amb 29 lletres (21 consonants i 8 vocals). Em Cal, apassionat pel personatge, ens explica que "des de les cendres d'un imperi caigut, Atatürk va aixecar un país modern". I segurament no li falta raó, però, no obstant això, el seu llegat es veu tacat pel seu autoritarisme i, sobretot, per la seva implicació directa en el genocidi de més d'un milió d'armenis, un genocidi encara no reconegut avui per l'estat turc.
A Dolmabahçe tot és espectacular. Sens dubte, és un gran inici del nostre viatge per terres turques. Aquí, estils com el barroc i el rococó es barregen amb els elements més orientals. El complex ocupa prop de 50.000 metres quadrats i té unes 300 habitacions, 46 salons, 68 lavabos i 6 haman ('banys turcs').
Personalment, he quedat impressionat per l'espectacular escala imperial i pel saló de recepcions. En aquest espai, hi destaca una enorme aranya de cristall de Bohèmia amb més de 750 làmpades i amb un pes de 4 tones i mitja!
Una família de corsaris
En sortir del palau, hem caminat uns vint minuts fins a arribar a la nostra última fita d'avui: el mausoleu del corsari Hayreddin Barba-rossa. Allà mateix, en Martí ens ha fet una classe magistral sobre el personatge. El nom el va prendre del seu germà gran Aruj Ris, que va arribar a governar Algèria i que va ser una peça clau en l'expansió del domini otomà en tota aquella regió.
Els dos germans van operar junts com a corsaris des del nord d'Àfrica i, després de la mort d'Aruj Ris en un combat contra les forces de la monarquia hispànica el 1518, Hayreddin va agafar-ne el nom de Barba-rossa. "Les primeres accions que va fer Barba-rossa contra la costa catalana i valenciana eren més aviat rapinyes. El 1527 va atacar l'Empordà i el nord de Barcelona; el 1529, Oliva –per alliberar-ne els moriscos–, Formentera, Salou…". Però quan Carles V conquereix Tunis el 1535 per tal de frenar l'expansió otomana, Barba-rossa decideix venjar-se i comencen els grans atacs corsaris que han passat a la història per la seva extrema crueltat.
Les aventures catalanes de Barba-rossa
En Martí ens explica amb tot luxe de detalls que "des d'Alger va preparar un gran atac amb nou galeres i un miler de soldats. I, quin era el lloc més proper i més desprotegit de l'imperi hispànic? Doncs el port de Maó, a l'illa de Menorca". Segons en Martí, Barba-rossa "va entrar enarborant l'estendard de Carles V per enganyar la població local. Cosa que va aconseguir. Després d'un breu setge, la ciutat va quedar devastada. I les dues mil persones que hi havia van ser assassinades o preses com a esclaus. El de Maó va ser el primer gran atac turc que patia un territori català. Va ser un genocidi".
Però aquest no va ser l'únic atac que Barba-rossa va perpetrar contra les costes dels Països Catalans. Cal destacar també el que va dur a terme l'any 1543 contra Cadaqués. Com que la població va ser avisada de l'atac, van poder fugir i Barba-rossa es va trobar el poble completament buit. Es va haver de conformar a saquejar totes les cases i enderrocar l'església. Menys sort van tenir els habitants de Palamós, ja que ells no van ser advertits de la proximitat dels corsaris. Després de disparar els canons des dels seus vaixells, els otomans van penetrar dins de la vila i van derrotar els defensors. Llavors van cremar l'església de Santa Maria i van destruir tota la iconografia cristiana que van trobar, a més de saquejar les cases i endur-se els presoners per vendre'ls com a esclaus als mercats del nord d'Àfrica.
Després d'una vida molt agitada, finalment, ja l'any 1545, Barba-rossa es va retirar a Istanbul, on va dictar les seves memòries. Un any després, el gran almirall, el terrible corsari, moriria i seria enterrat al Mausoleu Verd, precisament. Construït pel famós arquitecte Mimar Sinan, conegut a com "el Miquel Àngel otomà", es tracta d'un edifici força senzill, que mostra la sobrietat de l'arquitectura clàssica otomana. S'hi pot veure una estructura octogonal coronada per una petita cúpula envoltada per un cementiri i uns jardins. De fet, el més interessant de tot és la persona que està enterrada en aquest lloc, Hayreddin Barba-rossa, que en el descans etern està acompanyat perla seva dona, Bâla Hâtun. En el seu epitafi, s'hi pot llegir: "Aquesta és la tomba del guerrer de la fe, l'almirall Hayreddin Barba-rossa, conqueridor de Tunísia i l'Alger. Déu el tingui en la seva misericòrdia".
1) la primera visita del segon viatge #SàpiensIstanbul és l'impressionant palau de Dolmabahce, que va ser la residència de diversos sultans fins a l'enfondrament de l'imperi otomà. Aquí, estils com el barroc i el rococó es barregen amb els elements més orientals. pic.twitter.com/0zfTQ24I83
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 8, 2025
Dia 2. Un espai espectacular
El segon dia del nostre viatge, després d'haver esmorzat a l'hotel, ha començat en un dels indrets més bonics de la ciutat. En un espai relativament reduït, s'hi concentren diverses de les joies arquitectòniques més impressionants del món. I l'inici és a la Gran Mesquita de Santa Sofia (en turc, Ayasofya Cami-i-Serifi). Com que hem arribat molt aviat, ens hem estalviat fer les cues que, poca estona després, ja han omplert tot el carrer. Inicialment Santa Sofia va ser una església catòlica, posteriorment es va reconvertir en basílica ortodoxa i més tard, en mesquita.
El seu aspecte des de l'exterior és realment mastodòntic. Tal com va escriure al segle VI l'escriptor bizantí Procopi de Cesarea, Santa Sofia "s'eleva cap a les estrelles, es balanceja i se situa per damunt de la resta de la ciutat; des d'ella es divisa la ciutat com si fos una talaia". Així i tot, el seu aspecte actual té poc a veure amb el que tenia en aquell llunyà segle VI, ja que, sobretot, en modificacions dutes a terme després de la conquesta turca li han fet variar la fisonomia.
Es tracta d'un edifici ple d'història, des dels seus inicis, quan l'emperador Justinià va ordenar la construcció de la més meravellosa església d'Orient, un edifici que després seria la basílica més important de la ciutat i posteriorment la principal mesquita de tot l'imperi otomà. Aquest indret és història viva. A voltes esplendorosa i a voltes tràgica. Com aquell 29 de maig de 1453, quan les tropes del soldà Mehmet II, després de gairebé dos mesos de setge, van poder superar les altíssimes i reforçadíssimes muralles que defensaven la ciutat i hi va entrar a sang i foc. La població s'havia refugiat a Santa Sofia per resar. Quan les tropes otomanes hi van arribar, van assassinar bona part dels presents. La resta van ser venuts com a esclaus. Poc després, Mehmet II va fer la seva entrada triomfal a la ciutat. El cos del cap dels defensors, l'emperador Constantí, no es va trobar mai.
Precisament, en la defensa de Constantinoble hi van participar, comandats pel cònsol Pere Julià, més de dos-cents catalans. Pensem que igual que els seus competidors venecians o genovesos, els catalans formaven una colònia estable a Constantinoble.
De mesquita a museu i de nou a mesquita
La caiguda de Constantinoble marca un abans i un després en la història d'Europa. La commoció a la cristiandat va ser altíssima, i ja res no tornaria a ser com abans. Tan important és aquest episodi que molts historiadors creuen que representa el final de l'edat mitjana i el començament d'una nova etapa de la història de la humanitat, l'edat moderna.
Tornant a l'edifici, en Can ens ha explicat que aquest espai va deixar de ser mesquita als anys trenta del segle passat per esdevenir un museu. Però l'any 2020 Santa Sofia va tornar novament a ser una mesquita gràcies a un decret del president Erdogan. I això no ha estat una bona notícia per a la conservació d'un dels monuments més importants del món. En poc temps s'ha deteriorat força, les rajoles estan danyades i les cortines col·locades per amagar l'antiga iconografia cristiana no es troben en un estat òptim de conservació.
Els viatgers de Sàpiens i Tarannà l'hem contemplat en tota la seva espectacularitat des del primer pis, ja que per als no musulmans està prohibit aixafar el sol de la mesquita. I si de fora explicava que tenia un aspecte mastodòntic, per dins tot és exuberància i lluminositat.
La seva imponent cúpula té 55 metres d'altura i 31 metres de diàmetre. En total hi ha 48 finestres que permeten l'entrada abundant de la llum; una llum que fa més espectaculars els mosaics bizantins daurats, el revestiment de marbre i les impressionants aranyes de vidre que es despengen des del sostre. I, tot això, en una cúpula que no està sostinguda per columnes.
Aquest edifici va arribar a tenir una quarantena de portes. La més espectacular, l'anomenada porta de l'Emperador, que es diu que estava feta amb fusta procedent de l'arca de Noè. Sobre seu, hi destacava el mosaic del Crist en Majestat del segle VIII en el qual Crist es presentava com a emperador celestial.
Entrem al gran harem de Topkapi
A pocs minuts a peu de la Gran Mesquita de Santa Sofia, hi ha el Palau de Topkapi, que va ser la residència dels sultans otomans durant prop de quatre segles. El complex, enorme, està format per diversos edificis, jardins, pavellons, escola, patis i cinc quilòmetres de muralles… i és una demostració ben clara del refinament dels sultans otomans.
El nostre guia ens condueix a l'harem, al lloc inviolable. En Can ens explica que aquí hi vivia el soldà, juntament amb els seus familiars i milers i milers de concubines i concubins, criats, esclaus... En total, hi podien viure unes quatre mil persones! Sota la direcció de la mare del sultà, l'espai estava protegit per guàrdies eunucs.
És imprescindible fer una aturada a la Sala Imperial, la més destacada de l'harem. No ens hem perdut el sofà on el sultà s'asseia acompanyat de la seva favorita. I també hem visitat l'apartament on feia vida aquest alt dignatari, un home a qui sempre escortaven dos soldats, que havien de tenir la característica de ser sords, suposem que per no poder escoltar les converses del seu cap. I des d'aquí ens hem desplaçat a l'espectacular sala del tresor, on destaquen un espectacular tro del soldà Mehmed IV, ple de pedres precioses incrustades, un joc d'escacs imperial i un conjunt de dagues farcides de maragdes i diamants.
Un bosc sota terra
Abans de dinar, i sense moure'ns gaire d'aquest espai privilegiat, amb tantes meravelles en tants pocs metres, ens hem dirigit a un dels plats forts del viatge, la cisterna subterrània o cisterna basílica, que va ordenar construir al segle VI l'emperador Justinià per conservar l'aigua. Aquest espai és realment espectacular; amb unes mides de 140 x 170 metres, podia emmagatzemar més de 80.000 metres cúbics d'aigua.
El sostre és una meravella, ja que està sostingut per 336 columnes d'uns nou metres d'alçària, disposades en 12 files de 28 columnes separades per uns 5 metres. Els capitells d'aquestes columnes són majoritàriament dels estils jònic i corinti. Les columnes van ser extretes de temples d'Anatòlia i traslladades fins al centre de la ciutat.
Aquest és un lloc on es fan diverses activitats. No és estrany poder assistir a concerts de música clàssica, després d'haver baixat l'escala amb 52 graons que hi mena. Sens dubte és un dels llocs més màgics de tot Istanbul!
Després de dinar al restaurant Nuz un fabulós kebab, ens hem dirigit a la Mesquita Blava, també coneguda com la mesquita del Soldà Ahmed (en turc, Sulanahmed Camii). I ho hem hagut de fer amb les dones amb el cap perfectament cobert i sense deixar, homes ni dones, grans parts del cos al descobert.
En Can ens ha explicat, mentre fèiem una llarguíssima cua per poder entrar, que a l'inici del segle XVII el soldà Ahmed va encarregar a un dels millors arquitectes de l'època, Mehmed Agat, que li construís un edifici que pogués rivalitzar amb la tradicional bellesa de Santa Sofia. I, realment, l'arquitecte va complir amb escreix amb l'encàrrec del seu cap. La Mesquita Blava et deixa bocabadat amb la seva cúpula de 40 metres d'alçària, els seus impressionants sis minarets i les 260 finestres que deixen filtrar la llum, que es reflecteix de manera magistral en les 20.000 rajoles blaves d'Iznik (actual Nicea), cosa que ha donat el nom a la mesquita.
Sobre els seus mencionats sis minarets, en Can ens ha explicat que aquesta era una veritable raresa, ja que la majoria de mesquites tenien dos minarets o, a tot estirar, quatre. I la Mesquita Blava en tenia ni més ni menys que sis, "cosa que, en el seu moment va generar una gran polèmica perquè només la mesquita de la Meca en tenia sis i el soldà va haver de finançar un setè minaret a la Meca per arreglar-ho".
La Mesquita Blava, tot i la seva inigualable bellesa, té un problema que també tenen moltes altres mesquites. I és que les dones tenen l'accés prohibit a la zona de pregària situada darrere l'imam. Tal com explica el nostre guia, l'Ilhan, "segons la tradició islàmica, homes i dones han de resar en espais separats per evitar distraccions i mantenir la concentració espiritual". Ara bé, la diferència entre els espais destinats per a l'oració als homes i a les dones és tan abismal que va més enllà de possibles distraccions i concentracions.
Per acabar el dia, encara ens queda un altre plat fort: el Gran Basar. Manat construir pel sultà Mehmet I el 1462, nou anys després de la conquesta otomana d'Istanbul, és absolutament descomunal, amb més de 4.000 botigues on es venen tota mena de productes. I, aquí, una part important és el regateig.
Pensem que gran part dels productes exposats no tenen un preu marcat. Aleshores cal començar tot el cerimonial del regateig: preguntar el preu sense mostrar entusiasme, fer cara de sorpresa, fer una oferta a la baixa... Bé, em sembla que amb més o menys sort en el regateig, qui més qui menys ha marxat amb una bossa plena dels més variats productes. M'equivoco?
1) El segon dia del segon viatge #SàpiensIstanbul comença a Santa Sofia, l'antiga església bizantina reconvertida en mesquita després de la victòria otomana del 1453. Santa Sofia és un dels monument més impressionants del món, amb la seva cúpula de trenta metres de diàmetre. pic.twitter.com/vFkjv14v2V
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 9, 2025
Dia 3. Dins del mausoleu de Solimà el Magnífic
Aquest matí els viatgers de Sàpiens i Tarannà hem tingut el privilegi de ser els primers visitants de la impressionant mesquita de Solimà el Magnífic. De fet, hem arribat els primers i, quan sortíem, la cua ja es començava a omplir de gent. Avantatges evidents de matinar! Només passar la porta, en Can ens ha explicat que aquest edifici és considerat a Turquia l'obra més important del gran arquitecte otomà Mimar Sinan, el qual durant gairebé cinquanta anys es va encarregar de dirigir la construcció dels principals edificis de l'imperi durant bona part del segle XVI. No debades, es creu que va participar en més de 300 construccions, entre les quals, la mesquita Selimiye d'Edirne i, naturalment, la mencionada mesquita de Solimà el Magnífic que nosaltres hem visitat aquest matí.
Construïda entre el 1550 i el 1557, la primera cosa que sobta, amb relació a les altres mesquites visitades, és la seva sobrietat. No obstant això, les seves 128 finestres i una enorme cúpula li donen un aspecte imponent, amb la presència dels vitralls i les ceràmiques blaves d'Iznik.
Solimà el Magnífic (conegut com a Solimà el Legislador en els països islàmics) va ser el sultà més important de la història de l'imperi otomà. Mentre va regnar, entre el 1520 i el 1566, va ampliar de manera important els territoris de l'imperi pel continent europeu, Àsia i el nord d'Àfrica, i va ser un dels amos del Mediterrani. En Martí Carbonell ens explica que "els catalans no en tenim precisament un bon record perquè, a causa de l'aliança turcofrancesa, vam acabar prenent un seguit de territoris del Rosselló. Per no parlar de les ràtzies que van dur a terme a la costa catalana i, sobretot, a les Illes".
Malgrat la seva provada crueltat, Solimà, a banda de les seves grans victòries militars, també ha passat a la història per l'organització que va dur a terme de l'administració otomana, amb la promulgació d'un nou codi legislatiu, així com un sistema impositiu considerat més just i més igualitari. També, per la persecució de la corrupció i pel seu relatiu respecte envers les minories cristianes i jueves que vivien en els seus territoris.
Solimà va trobar la mort durant una campanya militar a Hongria. El seu cos va ser portat a Istanbul i, com no podia ser d'una altra manera, està enterrat a la mesquita que porta el seu nom. Concretament, en un mausoleu adjacent, al costat d'altres membres de la seva família. En un altre mausoleu situat ben a prop, hi descansa Roxelana (Hürrem Sultan), una antiga esclava que va convertir-se primer en la seva consellera i després en la seva esposa legítima.
L'any de sa Desgràcia
La segona mesquita que hem visitat aquest matí està situada al barri de Kasımpaşa. Aquesta zona històricament ha estat estretament vinculada a l'armada otomana. I la mesquita està dedicada a l'almirall Piyale Paixà, que, a més, era gendre de Solimà el Magnífic. La pluja ens ha acompanyat de manera insistent des de poc abans de la nostra arribada. I, enmig de la pluja, ben protegits pels porxos de la mesquita, en Martí ens ha fet una classe magistral sobre Paixà i el seu atac de l'any 1558 sobre la vila menorquina de Ciutadella. Tal com ha explicat el nostre guia, Paixà "és un gran heroi a Turquia, però un personatge molt odiat pels menorquins". Ell va ser el responsable del major atac corsari en un territori dels Països Catalans". Amb una flota de 140 galeres, va assetjar la ciutat durant dies. I, quan una setmana després va poder entrar-hi, malgrat la resistència aferrissada dels defensors, la va destruir completament. Sense pietat. Es calcula que van ser assassinats (o morts durant els combats) el 80% dels habitants, mentre que la resta van ser capturats i venuts com a esclaus en mercats de Toló, Marsella o Istanbul. Segons en Martí, "només uns pocs van aconseguir ser rescatats per ordes religiosos o famílies adinerades uns anys després. En qualsevol cas, l'illa va quedar gairebé deshabitada i va haver de ser repoblada".
En Martí continua explicant-nos que, en realitat, "Menorca no es trobava entre els objectius d'atac de la flota otomana. De fet, semblava que l'objectiu inicial era Còrsega, però l'almirall, en lloc de dirigir-se cap a aquesta illa, va atacar Menorca per sorpresa. Això, com podeu imaginar-vos, va generar un conflicte diplomàtic immens. Les males llengües insinuen, tal com explica en Martí, que Solimà hauria acceptat un suborn de l'imperi hispànic… que hauria sacrificat Menorca!".
No sabem del cert si això és veritat o no, però el que sí que sabem és que aquesta ràtzia va causar un dolor molt gran a l'illa. Per això, cada 9 de juliol, dia de l'entrada dels otomans a la vila, l'Any de sa Desgràcia és recordat a Ciutadella amb una cerimònia davant d'un obelisc aixecat a la plaça des Born.
En el decurs d'aquest acte, entre d'altres, es llegeixen les Actes de Constantinoble, un document històric molt important perquè conté les declaracions de diversos captius que van ser rescatats anys després de la seva captura, cosa que ens permet entendre una mica millor l'atac corsari, la desesperada defesa dels habitants de Ciutadella i la intensa repressió posterior.
Amb tot aquest preàmbul, i encara amb una pluja intensa, hem entrat a veure la poc concorreguda mesquita on descansa aquest almirall que tantes desgràcies va portar a les nostres costes. L'únic element que distorsiona l'harmonia del conjunt és un desafortunat marcador de color verd, com si fos un cronòmetre esportiu, que recorda les hores d'oració.
I, tot seguit, i abans d'anar a dinar, hem agafat un vaixell que ens ha fet un complet recorregut pel Bòsfor. A una banda, Europa; a l'altra, Àsia. I, com diu el poema, allà davant nostre... Istanbul! Realment aquesta activitat, respectada per la pluja, ha valgut molt la pena, perquè les coses sempre es veuen diferents des del mar que des de terra. I veure una altra perspectiva d'Istanbul crec que ha estat enriquidor.
Les dones del palau
I després de dinar, de nou sota el pont de Gàlata, ha tornat la pluja persistent. Però si la pots veure darrere d'uns vidres i amb una bona orada al plat, doncs què voleu que us digui. Que plogui! El problema és que ha continuat plovent quan hem hagut de deixar el restaurant per dirigir-nos a la Mesquita Nova.
Situada a l'extrem sud del pont de Gàlata, en un punt molt emblemàtic, aquesta mesquita és molt especial. Les obres de la seva construcció van iniciar-se l'any 1597 per ordre de la sultana Safiye, esposa del sultà Murat III i mare del sultà Mehmet III, cosa que demostra el poder que tenien les dones de palau. Els problemes polítics, els daltabaixos econòmics i, també, els terratrèmols, van afectar unes obres que no van veure el seu final fins a l'any 1665. L'interior d'aquest edifici està profusament decorat amb rajoles blanques, blaves i turqueses procedents d'Iznik. Val la pena contemplar, també, les rajoles en forma de mitja lluna que decoren el pòrtic.
Molt a prop de la mesquita hi destaca el Basar de les Espècies, un dels mercats més emblemàtics de la ciutat. Aquest edifici té una forma de ela, amb un bon nombre de passadissos plens de botigues tradicionals... i algunes de modernes. El nom del mercat fa referència a les moltes espècies que, en el moment de la seva construcció, el 1664, arribaven d'Egipte. A més d'espècies, s'hi poden comprar formatges, dolços de mel, fruits secs, tes, perfums…
Un bon final. Un final especiat, podríem dir, per al dia d'avui. Demà, abans de marxar de nou cap a casa, visitarem el Palau de Blanquerna, la que va ser la residència dels emperadors bizantins i el lloc on Andrònic II Paleòleg va rebre amb grans honors Roger de Flor i els seus almogàvers el setembre del 1303.
Desperta ferro!
Segons va escriure Jep Pascot a Els Almogàvers, l'epopeia medieval dels catalans, res en aquella època podia comparar-se al Palau de Blanquerna. "Estava enllosat amb marbres multicolors; a les immenses sales, amb columnates d'or, hi resplendien la decoració oriental de sedes brodades sobre feixucs brocats i la brillantor dels magnífics mosaics".
Segurament, Roger de Flor, Ramon Muntaner i els seus almogàvers van quedar meravellats pel Palau de Blanquerna. Nosaltres no sé si tindrem la mateixa sensació que ells, perquè l'actual palau té poc a veure amb el del segle XIV. Però estic segur que gaudirem, i molt, amb la visió de les muralles bizantines en un dels llocs on estan més ben conservades. Unes muralles que, tot i resistir molts segles, van ser superades pels otomans aquell 1453 en què el món va canviar d'època històrica.
1) El 3r dia del 2n viatge #SàpiensIstanbul comença a la mesquita de Solimà el Magnífic, el desè sultà de l'imperi otomà i possiblement el més important de tots ells. Es tracta d'un edifici impressionant. En els seus jardins hi ha el mausoleu de Solimà i la seva esposa Roxelana. pic.twitter.com/SyB3UE7zJD
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 10, 2025