Dia 1: Sirenes i clàxons
"Entre el miracle i el desastre és on vivim" forma part de la lletra de la cançó La gent que estimo, interpretada per Oques Grasses amb la col·laboració de Rita Payés. I és la sensació que tinc quan els viatgers de Sàpiens i Tarannà pugem al bus disposats a recórrer la magnètica i caòtica, bruta i vibrant, Nàpols, acompanyats de dos guies de luxe, l'historiador Martí Carbonell, i en Giuseppe, el nostre guia local.
És, lògicament, el guia napolità qui ens comenta que "si Nàpols és tan bonica és perquè va néixer del cos d'una sirena". En l'Odissea d'Homer s'explica que la sirena Partènope hauria intentat, sense èxit, seduir Ulisses durant el llarg viatge de retorn a casa. No ho va aconseguir i, desesperada, es va llançar a l'abisme. El corrent l'hauria arrossegat fins a les roques on avui s'alça el Castell dell'Ovo i allà s'hauria dissolt amb el paisatge. Amb molta imaginació pot endevinar-se el cap de la sirena descansant a l'est, a l'elevació de Capodimonte, i el seu peu, a l'oest, cap al promontori de Posillipo.
D'entrada, la sirena no la veiem, però en la ruta panoràmica des de dalt del bus comencem a descobrir alguns dels grans atractius de la ciutat: el golf de Nàpols amb la silueta omnipresent del Vesuvi, el passeig marítim, l'illa de Capri a la distància… L'encanteri, però, dura poc. De seguida, tornen a sonar els clàxons, les motos ens avancen per dreta i esquerra, l'ambulància no pot passar. "Benvinguts a Nàpols", riu en Giuseppe, satisfet pels avenços que s'han fet en matèria circulatòria els darrers anys. "Penseu que ara la majoria de cotxes i motos respecten els semàfors, que quan jo em vaig treure el carnet de conduir…". L'altre motiu de satisfacció és que "Nàpols ja no és la ciutat més perillosa d'Itàlia. En els darrers anys, l'han desbancada Roma i Milà", sosté satisfet el nostre guia. Ens quedem molt més tranquils, amb aquesta informació.
En Martí aprofita també l'estona de bus per fer-nos una masterclass exprés de la història de la ciutat. Més enllà d'un primer assentament anomenat Partènope cap al segle IX aC, la història de Nèapolis (o ciutat nova) va començar amb la colonització del sud d'Itàlia per part dels grecs procedents de Rodes al voltant del 475 aC. Un temps després, va caure sota el domini romà, un destí comú de la majoria de colònies gregues. Amb la fi de l'imperi el 476 dC, aquest important enclavament comercial passaria, en els segles següents, a mans bizantines, normandes, franceses… "El 1266", explica en Martí, "Carles I d'Anjou va coronar-se com a primer rei de Nàpols, una dinastia que es mantindria fins al 1442, quan els catalanoaragonesos van prendre el poder". Última dada: Nàpols va passar el 1503 a mans d'Espanya i durant aquest període va continuar gaudint d'un auge econòmic i es va anar convertint en un dels punts de referència del Mediterrani".
"Però amb la unificació de Giuseppe Garibaldi, el 1860, hi vam perdre molt", no pot evitar de puntualitzar el nostre Giuseppe, en un sincer exercici de revisionisme històric. "Fins aleshores érem la capital del regne i amb la unificació vam perdre aquest estatus. A més, moltes fàbriques del sud es van traslladar al nord i Nàpols va quedar molt abandonada".
La ciutat dels prodigis
Amb el context històric ben interioritzat, ja estem preparats per baixar del bus i caminar fins a la primera parada del viatge, la catedral. Actualment, la seva façana neogòtica està ornamentada amb un bon nombre de fotografies històriques, una decisió temporal que ha generat força polèmica. Un cop dins visitem la capella dedicada a sant Gennaro, patró molt estimat pels napolitans que el consideren un Déu, amb permís de Maradona. Segons ens explica el nostre guia local, en aquest espai hi ha una càpsula que, suposadament, conté la sang del màrtir. Tres vegades l'any, milers de fidels esperen que el líquid vermell es liqüi. Si ho fa, criden "prodigi", "prodigi"! Si no ho fa, estan convençuts que una desgràcia caurà sobre la ciutat de Nàpols. "L'última vegada que no es va liquar va ser l'any de la covid", rebla en Giuseppe. Casualitat? En tot cas, tanta és l'expectació que els fidels, fins i tot, s'apunten l'hora exacta del miracle i corren a comprar números de loteria. La darrera liquació va ser a les 10 h 07' del matí del 19 de setembre. Abans d'anar-me'n de Nàpols he de pensar a comprar un bitllet de loteria amb el número 1007!
També ens argumenta el perquè de la devoció napolitana per Maradona. "És molt fàcil d'entendre. La ciutat es va endeutar per comprar-lo del FC Barcelona, però amb ell el FC Nàpols va guanyar la seva primera lliga de la història l'any 1986. I no és una cosa menor, tenint en compte que el club s'havia fundat el 1927!". També ens explica que Maradona es va negar a jugar amb la Juventus de Torí, que li posava davant seu un xec en blanc. Aquest gest, pel que es desprèn, va ser un gran motiu d'orgull per als napolitans.
Pel carrer trobem nombroses referències d'aquesta maradonamania: des de qualsevol objecte imaginable i inimaginable de marxandatge, fins als grafits. De fet, una de les pintures més impactants és la d'un artista de street art anomenat Jorit que és molt actiu a tota la regió de la Campània. Ha pintat des de l'ídol argentí fins a sant Gennaro. "Per pintar sant Gennaro, però, va haver de demanar permís al cap de la màfia", deixa anar en Giuseppe. La contrapartida per obtenir un ok va ser que el rostre de Gennaro fos el del fill del mafiós!
Panteó de la corona catalanoaragonesa
A la tarda, i després d'un contundent dinar al restaurant Annarè –buschette de pomodori, pasta amb formatge provolone i una salsitxa amb friarielli (una mena de bròquil amargant)– passem pel davant del monestir de Santa Clara, un edifici manat construir per Sança de Mallorca, filla de Jaume II i neta de Jaume I, i ens aturem a l'església de Sant Domènec Major. Ens obren expressament la sagristia, on reposen els quaranta-quatre sepulcres de nobles catalans. En Martí ens explica que "durant dos segles, van romandre-hi també les despulles d'Alfons el Magnànim, fins que van ser traslladades a Poblet, segons indicava el seu testament", i aprofita per llegir-nos alguns fragments, degudament seleccionats, de les cròniques de la conquesta de Nàpols. Una victòria que es va produir a pesar que la reina Joana II de Nàpols va orquestrar, juntament amb el Papa, els genovesos i altres enemics habituals dels catalans, un complot fallit per matar Alfons el Magnànim i tota la seva cort el dia de Corpus.
Per a molts viatgers, la sorpresa del dia ha estat, però, l'entrada a la capella de Sansevero, que acull escultures com La modèstia amb vel, d'Antonio Corradini, pioner de l'estil velato; El desengany, de Francesco Queirolo, i, finalment, el Crist velat, una obra d'art de marbre, inclòs el vel transparent que li cobreix el cos. Contemplant-lo es veu que el prestigiós pintor italià Antonio Canova va sospirar: "Hauria donat deu anys de la meva vida per ser-ne jo l'autor!".
1) El segon grup de viatgers de Sàpiens i @TarannaViajes ja hem arribat a Nàpols. En els propers quatre dies reviurem la conquesta catalana d'Alfons el Magnànim el 1442 i ens endinsarem en la cort renaixentista que va instal.lar-hi. #SàpiensNàpols pic.twitter.com/SFLrkEPsCx
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 10, 2025
Dia 2: I el temps es va aturar per sempre
L'any 79 dC, Plini el Jove es va allotjar a casa del seu oncle, Plini el Vell –historiador, científic i un home de coneixements enciclopèdics. En una carta posterior adreçada a l'historiador Tàcit, Plini el Jove li descrivia amb detall els fets d'aquells dies terribles, quan un núvol d'una forma i una grandària mai vistes va començar a alçar-se sobre el Vesuvi. A les faldes del volcà, el pànic es va estendre entre els habitants i molts d'ells van intentar buscar una via d'escapament cap al mar. Plini el Vell, mogut per la curiositat científica –observar el fenomen eruptiu el més a prop possible– i, al mateix temps, socórrer alguns dels seus amics, va sortir amb un vaixell a rescatar-los, però també va morir asfixiat pels vapors volcànics. La gruixuda capa de cendres que hi van caure, d'uns set o vuit metres d'alçària, va preservar aquell moment per sempre.
Amb aquesta descripció gairebé cinematogràfica, el nostre guia napolità, en Giuseppe Langella, i el nostre guia menorquí, en Martí Carbonell, ens donen la benvinguda a Pompeia, una impressionant ciutat arqueològica de 66 hectàrees –una barbaritat!–, que abans dels romans havia estat habitada pels etruscs i, més tard, pels samnites. De fet, no va passar a formar part de la república de Roma fins al 310 aC. "Va ser aleshores que ciutadans adinerats arribats de la capital van començar a construir en aquesta zona domus, tavernes, locals de joc, prostíbuls... En definitiva, van convertir Pompeia en Las Vegas romanes".
L'únic que no sabien els romans era que estaven edificant al costat d'un volcà. I no ho sabien, ens explica en Giuseppe, perquè no es veia el cràter i perquè el Vesuvi feia 800 anys que estava apagat. Per a ells, la muntanya formava part de la seva quotidianitat: hi anaven a passejar, hi plantaven vinyes –que, per cert, n'elaboraven un vi excel·lent–, feien servir les pedres per a la construcció d'habitatges, etc. No pensaven que pogués ser cap perill…
…fins aquell 24 d'agost del 79 dC, segons la data tradicional transmesa per les cartes de Plini el Jove, o fins al 24 d'octubre, segons les investigacions arqueològiques i paleobotàniques més recents. "En les excavacions s'han trobat peces d'abric, fruits i viandes que només es recollien o es consumien a la tardor; la presència de braserets (una mena d'estufes portàtils), o una moneda encunyada després del mes d'agost. Però d'on prové la primera data? "Com que no s'han conservat les cartes originals de Plini el Jove, només les transcripcions que en van fer els monjos a l'edat mitjana, no és descartable que fos un error de transcripció. Un monjo que aquell dia havia begut massa limoncello", bromeja el guia.
La vida íntima dels romans
En qualsevol cas, el tràgic succés va permetre a la posteritat poder conèixer els usos i els costums dels romans i poder-nos passejar pels carrers i carrerons, o treure el nas a les diferents cases i tavernes –molt nombroses perquè la gent pobra no tenia cuina a casa seva i feia els àpats al carrer. Els establiments més destacats de la ciutat eren els forns de pa, l'aliment bàsic de la dieta de la majoria dels ciutadans. "Per a un esclau, el pitjor que li podia passar era treballar en un forn: calor, feina dura, màquines de moldre molt pesants… i torns de vint-i-quatre hores!". També es veu que les fleques servien per calcular el nombre d'habitants. Per tant, a Pompeia li corresponien entre 15.000 i 20.000 habitants. No sé si és un càlcul gaire científic, perquè estic convençuda que hi ha poblacions més "panarres" que d'altres, però bé, si en Giuseppe ho diu…
Una de les explicacions que més ens ha sorprès és quan, en entrar a la Casa Sirici, ens ha comentat de quina manera s'han fet els motlles dels cossos de totes aquelles persones que van morir dins les seves cases o al carrer i que van quedar cobertes ràpidament per capes de cendra fina i compacta. "Amb el pas del temps, els teixits dels tous dels cossos –perquè ens entenguem, la pell, els músculs o els òrgans– es van descomponent i deixen dins de la capa de cendra un buit amb la forma exacta de la persona. El 1863, l'arqueòleg Giuseppe Fiorelli, que dirigia les excavacions de Pompeia, va tenir una idea brillant: introduir guix líquid a aquests buits que trobaven dins la cendra. Quan el guix s'endureix, apareix la forma exacta del cos, tal com estava en el moment de la mort. Amb la seva postura, la seva expressió".
Després de fer-nos una foto de grup a les termes que mai no es van estrenar, ens aturem un moment a contemplar el fresc de Leda i el cigne, una de les obres més sorprenents i belles de Pompeia. Es va trobar fa relativament poc en una zona que encara s'estava excavant i decorava la paret d'un cubiculum, una cambra privada. El guia aprofita per refrescar-nos el mite de Leda, reina d'Espart i esposa del rei Tindàreu, que va ser seduïda o violada –aquí les versions tampoc són coincidents– pel déu Zeus, transformat en un cigne. D'aquesta unió hauria nascut ni més ni menys que Helena de Troia. En Giuseppe ens fa notar que, a la part superior del fresc, hi ha un petit corn vermell. De fet, aquest corn vermell no forma part del mite grec, sinó que és un afegit romà. Els romans eren molt supersticiosos i el corn els protegia, suposadament, contra el mal d'ull. Ara, perquè funcioni, s'han de complir tres condicionants: que te'l regalin, que sigui vermell i que estigui una mica ratllat. En Martí i jo hem decidit que ens el regalarem l'un a l'altre.
Com que, després de dues hores i mitja caminant, en Giuseppe i en Martí s'han adonat que ja començàvem a asseure'ns a la primera pedra que trobàvem, han decidit que faríem l'última parada a la Casa de Vetti, propietat de dos germans lliberts que van fer una fortuna com a comerciants. Aquesta domus en concret és un magnífic exemple del luxe domèstic dels romans. Just a l'entrada hi ha una de les imatges més famoses de Pompeia, el fresc del déu Príap, amb el seu gran penis, pesant-lo amb una bossa plena de monedes, símbol de la riquesa i la fecunditat. A l'interior, la distribució habitual de les domus: vestíbul, atri (pati), peristil (jardí interior envoltat de columnes, fonts i pintures), triclini (sala de banquet) i cubicula (dormitori). És clar que al lloc on s'ha generat més cua no ha estat en els interessantíssims panells mitològics, sinó en el prostíbul, on encara es poden veure diverses pintures eròtiques. "Un catàleg de posicions sexuals molt necessari, ja que sovint les prostitutes no dominaven l'idioma", comenta en Giuseppe.
Herculà, la petita Pompeia
Després de dinar una contundent fritura mixta, uns spaghetti alla nerano (amb carbassó) i una delizia al limone (un pastisset esponjós farcit de crema de llimona) –crec que en el proper viatge diré que soc al·lèrgica al gluten i així em portaran fruita–, hem tornat a pujar al bus en direcció a Herculà, una altra ciutat romana situada a uns pocs quilòmetres i també sepultada per una allau de fang i materials volcànics molt densos (piroclasts) que ha permès la conservació d'elements orgànics, com ara fusta carbonitzada, papirs, mobles o portes.
Durant anys es pensava que els habitants d'Herculà havien aconseguit fugir perquè, inicialment, no s'hi havien trobat cossos. Però, als anys vuitanta del segle passat, es van descobrir uns tres-cents esquelets a la zona de l'antic port. En Giuseppe ens explica que en l'estudi a què se'ls ha sotmès ha permès concloure que eren esclaus –el tipus de desgast dels ossos ha estat un dels indicadors, però no l'únic– que s'havien refugiat al port esperant els vaixells, però que van morir per una onada piroclàstica de més de 400º. Probablement els seus amos sí que van aconseguir anar-se'n abans.
Si Pompeia impressiona per l'extensió, Herculà és un jaciment més petit, més tranquil –pràcticament no hi ha turistes– i més ben conservat, que ens ofereix una radiografia molt més íntima dels seus habitants. És com si encara els veiéssim passejant dins les seves cases, bevent a les tavernes o banyant-se a les termes públiques, en les quals coincidien els romans més humils amb els més benestants. "A banda de la higiene, que era molt important per als romans, els pobres les freqüentaven per demanar favors als rics, i els rics, per sentir-se adulats. Això sí, hi havia termes masculines i termes femenines. No em mireu malament, eh, que no és culpa meva", bromeja en Giuseppe. "A banda del frigidarium, el tepidarium i el caldarium habituals, també comptaven amb uns serveis extra: perruqueria, massatge i maquillatge. Els homes també es maquillaven, en aquella època".
Ja dalt del bus i de tornada cap a l'hotel, en Martí aprofita per llegir-nos les inscripcions d'alguns dels grafitis més divertits dels 11.000 –poca broma– trobats en aquests anys d'excavacions de Pompeia i d'Herculà. Hi ha bromes, declaracions d'amor, insults, anuncis, acudits i, fins i tot, reflexions filosòfiques. I és que els romans escrivien a tot arreu: a les parets, a les tavernes, als banys, a les cases. Eren les xarxes socials de fa dos mil anys!
1) Dediquem el matí del segon dia del viatge Sàpiens-Tarannà a Nàpols a visitar Pompeia, la impressionant ciutat arqueològica de 66 hectàrees que acull cada any quatre milions de turistes. #SàpiensNàpols pic.twitter.com/DzeAsGgeAZ
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 11, 2025
Dia 3: Benvinguts a l'illa verda!
Després d'un trajecte d'uns quaranta-cinc minuts de ferri, que ens ha permès admirar la costa napolitana des del mar, els viatgers de Sàpiens i Tarannà, acompanyats dels nostres guies, en Martí i en Giuseppe, hem arribat a Ischia. Aquest tros de terra, conjuntament amb Capri i Procida, formen la tríada d'illes del golf de Nàpols. Ischia és la més gran de les tres (47 km2) i la més poblada (62.000 habitants). Perquè ens fem una idea de les magnituds en què ens movem, Ischia vindria a ser la meitat de Formentera, però amb cinc vegades més d'habitants! Coneguda com l'illa verda, per la frondosa vegetació i els seus jardins espectaculars, és un indret poc visitat, ni tan sols pels catalans, tot i estar estretament vinculada amb la nostra història.
Una defensa natural inexpugnable
I és que, situat dalt d'un promontori rocallós, s'alça l'anomenat Castello Aragonese, en honor a la casa reial d'Aragó. Tot i que l'illot on s'aixeca ja havia estat fortificat pels grecs i els romans, i més endavant pels bizantins i els normands, el castell tal com avui el coneixem pren forma al segle XV gràcies a Alfons el Magnànim. En Martí ens explica que "el rei de la corona catalanoaragonesa va estar a Ischia en tres ocasions: el 1421, quan va arribar a Nàpols per primera vegada com a aliat de la reina Joana II; el 1423, quan va ser expulsat de Nàpols i va triar aquesta fortalesa per refugiar-s'hi, i, finalment, el 1441, quan va preparar des d'aquí la conquesta definitiva de la capital de l'actual Campània".
Mentre creuem el pont de pedra que connecta l'illot del castell amb l'illa principal d'Ischia i que va manar construir el Magnànim, en Martí ens explica que el rei va ampliar l'estructura preexistent i la va transformar en una veritable ciutadella militar, a més d'una residència reial i una cort renaixentista important. Filòsofs, arquitectes, músics, pintors i erudits del nord d'Itàlia i de la corona catalanoaragonesa van venir a treballar i a inspirar-se a Nàpols… i a les illes com Ischia. En Ferran, un dels viatgers, ens demana si Jordi de Sant Jordi, poeta i cavaller valencià, va tenir alguna relació amb l'illa d'Ischia perquè ha localitzat una placa amb un poema seu, Desert d'amics, a l'entrada del castell.
Ni en Martí, ni jo mateixa, no tenim constància documental que el relacioni amb Ischia, però sí que sabem que el maig del 1423, durant la campanya militar del rei Alfons, Jordi de Sant Jordi va ser capturat per les forces de Francesco Sforza. Durant la seva captivitat va escriure Desert d'amics, també conegut com a Presoner, on expressava les seves penes i el seu desig de llibertat. "Ara, realment, si hi ha una placa aquí, seria molt plausible que hi fos perquè va estar-hi empresonat", comenta en Martí. "Ho investigarem per al proper viatge Sàpiens".
De la cort renaixentista o de la residència reial del Magnànim, no en queden empremtes; però sí que en queden del prodigi militar que va manar construir. Ens n'adonem quan comencem a pujar pel túnel de 400 metres dins la roca que va fer perforar per connectar el peu de l'illot amb la part alta del castell, una autèntica proesa tècnica del segle XV. En Giuseppe ens explica que aquesta combinació de roca natural, arquitectura adaptada i tècnica subterrània fan del Castello Aragonese un exemple primerenc de les fortificacions modernes. Els murs que segueixen les formes de la roca oferien una protecció òptima contra l'artilleria i els atacs pirates, que eren molt habituals. "Aquest castell era gairebé inexpugnable. Mireu, aquestes claraboies del sostre, assenyala en Giuseppe. No podies passar per aquí sota sense que els defensors et llancessin aigua bullent, oli roent o peix calent". Peix calent?, preguntem. "Sí, perquè s'enganxava a la pell, desmoralitzava els soldats enemics, generava una olor desagradable… Tot el que fos per dificultar l'assalt".
Una ciutat dins d'un castell
El complex va arribar a tenir, a part del castell, tretze esglésies, convents, magatzems, cisternes d'aigua, jardins i fins a 2.000 habitants. Entrem dins les restes de la catedral de l'Assumpció. Parlo de restes perquè avui només se'n manté dempeus un espai semiobert i sense sostre. L'autèntica meravella, però, és la cripta, construïda entre els segles XI i XII i on avui encara es conserven set capelles amb diferents fragments de pintures que recorden l'estil arquitectònic de Giotto.
És clar que allò que ens ha cridat més l'atenció ha estat el putridarium de l'antic monestir de santa Maria de la Consolació. En un petit espai, molt aclaparador i carregat d'una energia molt pesant, hi ha dipositades diverses cadires de pedra amb un forat enmig. Tot i que alguns de nosaltres haguéssim jurat que eren unes latrines medievals, en Giuseppe ens ha explicat que era el lloc on "asseien" els cadàvers de les religioses mortes fins que, passat un temps, només en quedaven els ossos, que eren traslladats a l'ossera. Però el pitjor no era aquest ritual macabre, sinó que "la resta de monges havien de resar cada dia, durant unes quantes hores, en aquest espai tan poc higiènic, ple de cossos en descomposició, amb l'objectiu que s'anessin acostumant a la mort".
Abans d'anar-nos-en a dinar, encara tenim temps per entrar a l'anomenada presó borbònica, envoltada d'esplèndids jardins. Com que el nostre guia napolità ens explica que allà hi tancaven els antiborbons i els presos polítics fins a l'arribada de Garibaldi, fem una visita ràpida, no fos cas que algú tingués la temptació de deixar-nos-hi dins. Prop d'allà, en Giuseppe ens assenyala una torre fortificada que Alfons el Magnànim hauria regalat a la seva amant predilecta: la bella Lucrecia d'Alagno. Bé, allò que els catalans en diríem "posar-li un piset".
Després de recuperar forces amb una suculenta amanida de pop i patata, scialatielli (la pasta típica de la regió) amb gambes i un tros de caprese de xocolata, hem pujat a l'autobús per fer una visita panoràmica de l'illa. En Giuseppe volia ensenyar-nos el municipi de Forio, especialment conegut per les termes i les fonts calentes i per la pintoresca església del Soccorso, construïda dalt d'un penya-segat i amb unes evocadores vistes al mar. Un marc idíl·lic per a un casament. No m'estranya que la majoria de parelles d'Ischia triïn precisament aquest indret per prometre's eternitat… o el que convingui.
1) Comencem el tercer dia del viatge Sàpiens-Tarannà a Nàpols agafant un ferri que ens conduïrà a l'illa d'Ischia, estretament relacionada amb la història de Catalunya. #SàpiensNàpols pic.twitter.com/jCkzen3MfR
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 12, 2025
Dia 4: Quan Nàpols parlava català
S'explica que el poeta Virgili va amagar un ou màgic a les galeries subterrànies del Castell dell'Ovo –d'aquí ve el nom– de Nàpols i, mentre l'ou romangui intacte, cap desgràcia caurà sobre la capital de la Campània. El recorregut que avui fem pel Nàpols més monumental comença precisament en aquesta fortalesa, on, més enllà de la llegenda, sabem que Alfons el Magnànim va instal·lar-hi la seva primera cort i va morir-hi l'any 1458. "Posteriorment, però, les seves restes van ser traslladades a l'església de Sant Miquel, després al temple de Sant Domènec i, finalment, com ell desitjava, al monestir de Poblet, d'on van desaparèixer el 1835", ha puntualitzat el nostre guia, l'historiador Martí Carbonell.
El recorregut a peu pel centre històric ha continuat fins al Palau Reial, que domina la plaça del Plebiscit. Construït a l'època dels virreis va ser el centre del poder a Nàpols i a tot el sud d'Itàlia durant tres segles. Aquí ha estat en Giuseppe, el nostre guia napolità, qui ha fet les explicacions pertinents. "Totes les ciutats italianes tenen la seva plaça del Plebiscit. Van ser uns referèndums que es van celebrar durant el Risorgimento, el procés d'unificació d'Itàlia al segle XIX. En teoria, eren una expressió de la voluntat popular, però a la pràctica van ser fortament dirigits. No van ser lliures ni democràtics, però van servir per donar una aparença de legitimitat popular".
Just al costat, a la plaça Sant Ferran, en Giuseppe ens ha mostrat l'històric Gran Caffè Gambrinus, inaugurat el 1860, lloc de trobada dels intel·lectuals napolitans durant dècades. També ha aprofitat per explicar-nos com s'ha de prendre l'autèntic espresso napolità –que se serveix amb la tassa molt calenta i acompanyat d'un got d'aigua– sense escaldar-nos els llavis. "Aquí a Nàpols hi havia la tradició que la gent adinerada pagava dos cafès. Un per ell i un altre per a la gent sense recursos. Així, quan una persona pobra entrava en un cafè, si n'hi havia algun de pagat, se'l podia beure. Si no, se n'anava a provar sort en un altre establiment. Ara s'està posant en marxa una campanya per fer mateix, però amb els gelats per als nens en situació de vulnerabilitat".
En qualsevol cas, no és casualitat que el Gran Caffè Gambrinus s'obrís precisament en aquesta plaça, ja que està a pocs metres del teatre San Carlos de Nàpols, un dels teatres d'òpera més antics –es va fundar el 1737– i prestigiosos del món. Es va inaugurar abans que teatres com la Scala de Milà o la Fenice de Venècia i ha estat un model per a altres teatres europeus, tant per la seva decoració sumptuosa com per la seva acústica excepcional. En Giuseppe ens ha comentat que Ferran de Borbó i la seva esposa, Maria Carolina d'Àustria, hi anaven sovint. Però el comportament del rei, que s'avorria a l'òpera i es passava l'estona menjant espaguetis amb les mans des de la tribuna, avergonyia tant a la reina que va deixar d'anar-hi".
Una porta triomfal
Després de fer un cafè a la magnífica galeria Umbert I, ja hem albirat les torres del Castell Nou, conegut popularment com a Maschio Angioino (literalment, 'mascle angeví'). L'edificació data de l'època de Carles I d'Anjou (segle XIII). Ara bé, va ser el rei Alfons el Magnànim, que va viure en aquest castell de forma continuada, qui el va restaurar i ampliar. D'aquella època, destaca un magnífic doble arc de triomf, fet de marbre de Carrara, construït per commemorar la seva conquesta de la ciutat. Al mig de la porta triomfal, es pot veure l'escut de la corona catalanoaragonesa.
Un cop dins, creuem el pati d'armes i ens dirigim a l'anomenada Sala del Barons, un magnífic exemple del gòtic català. En Martí ens explica que el Magnànim va encarregar-ne la construcció a un mallorquí, Guillem de Sagrera, aleshores molt conegut per haver projectat la llotja de Palma i la de València. El més destacat de la sala, que té forma de cub, és un sostre cobert per una volta estrellada i un òcul de vidre que li dona llum.
I, és clar, no podíem acabar la petjada catalana de Nàpols sense deambular per l'anomenada Rua Catalana. "Es diu així perquè, en aquest carrer, durant l'època medieval, hi vivien la majoria de comerciants i famílies catalans", explica en Martí. "De fet, el comerç entre Catalunya i Nàpols ja existia abans del regnat d'Alfons el Magnànim, però amb ell es va intensificar. El declivi començaria a partir de la descoberta d'Amèrica, quan la monarquia hispànica va començar a posar els ulls en les riqueses que es podien trobar a l'altra banda de l'Atlàntic.
1) El 4t dia del viatge Sàpiens-Tarannà el dediquem a visitar el Nàpols més monumental, començant pel castell dell'Ovo, on Alfons el Magnànim va instal.lar la primera cort i on va morir. #SàpiensNàpols pic.twitter.com/I6ouuBhDR4
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 13, 2025