El segon viatge 'Sàpiens' a la Pulla, dia a dia

L'editor de 'Sàpiens', Jordi Creus, ens fa la crònica d'aquest viatge que hem organitzat amb l'agència Tarannà

Els viatgers Sàpiens-Tarannà davant l'estàtua dedicada a Domenico Modugno, a Polignano a Mare
Els viatgers Sàpiens-Tarannà davant l'estàtua dedicada a Domenico Modugno, a Polignano a Mare
18 d'octubre del 2026 a les 19:42
Autor
Guardar a favorits

Dia 1. Polignano a Mare, una ciutat penjada sobre la mar Adriàtica

Amb gairebé dues hores de retard i passades ja les tres de la tarda, els viatgers de Sàpiens-Tarannà hem aterrat a l'aeroport Karol Wojtyła de Bari, una infraestructura inaugurada l'any 1930 com a aeroport militar que, amb el pas dels anys, es va convertir en un dels principals aeroports civils del sud d'Itàlia. No debades, aquesta és la principal entrada a la regió de la Pulla. Situat a només vuit quilòmetres del centre de la ciutat, gestiona cada any milions de passatgers i connecta Bari amb una munió de destinacions europees, del nord d'Àfrica i dels Estats Units.

Només sortir de l'aeroport, ja ens hem trobat amb el nostre guia de capçalera, el Martí Carbonell. Amb ell hem pujat a l'autobús, conduït per l'Angelo, que ens ha portat a Polignano a Mare, una de les poblacions més espectaculars de la costa adriàtica i que es troba a una quarantena escassa de quilòmetres al sud de Bari.

Com no podia ser d'una altra manera, el Martí ha aprofitat el trajecte per fer-nos una breu introducció a la història d'aquesta zona del sud d'Itàlia, una terra de trobada entre Occident i Orient. "Habitada des de la més remota antiguitat, la Pulla va rebre la influència de les colònies gregues i, més tard, va quedar integrada dins l'imperi romà, que no va desaprofitar ni la fertilitat de les seves terres ni la seva posició estratègica. Després de la caiguda de Roma, van arribar els bizantins, els llombards, els àrabs i els normands, ens explica el Martí. "Amb la casa Hohenstaufen, especialment amb l'emperador Frederic II, va viure una etapa de gran esplendor, abans de passar successivament sota el domini francès dels Anjou, en guerra constant amb la corona catalanoaragonesa després de la conquesta de Sicília per part de Pere II el Gran a finals del segle XIII. Després de la conquesta de Nàpols per part del rei catalanoaragonès Alfons IV el Magnànim, a mitjan segle XV, la Pulla va veure passar per les seves terres molts mercaders, soldats, nobles i comerciants catalans.  Molts anys més tard, la Pulla es va integrar al Regne de les Dues Sicílies i forma part de la Itàlia unificada des del 1861".

Cases blanques sobre els penya-segats

Arribats al nostre objectiu, només baixar de l'autobús, ja ens hem trobat amb la Nicole, la nostra guia local, darrere de la qual hem començat la caminada pel nucli antic. Polignano a Mare és una vila d'uns 18.000 habitants, amb orígens romans, que sembla haver estat construïda per contemplar el mar: cases blanques (blanquíssimes) que es repengen orgulloses sobre els penya-segats i carrerons estrets i irregulars que acaben en miradors impressionants. Però darrere d'aquesta postal preciosa (i turística) hi ha amagada una ciutat que clava les seves arrels en l'antiguitat, marcada per la seva història, pel comerç marítim i per la necessitat de protegir-se dels atacs procedents de l'exterior. Ara bé, Polignano a Mare no viu només de l'enyorança del passat més llunyà.

La visita ens ha portat a la Porta Grande, que antigament havia estat l'entrada al nucli històric de la ciutat. Aquesta porta ens remet el passat fortificat de Polignano. Durant segles, per entrar a la ciutat, s'havia de passar per sota d'aquest arc, que estava protegit per un fossat i un pont llevadís. Hem caminat sense pressa per tot l'entramat de carrers estrets plens de cases blanques, petites places i escales que porten cap a la mar Adriàtica. Polignano conserva bona part de l'estructura d'una població medieval, adaptada a un espai físic especialment complicat: es tracta d'una vila bastida sobre les coves d'un litoral especialment arrissat.

El recorregut ens ha conduït fins a plaça Vittorio Emanuele II, un dels punts neuràlgics del centre. Aquí hi destaca l'església de Santa Maria Assunta, un temple d'origen medieval que fins a principis del segle XIX va ser una catedral. L'edifici actual és el resultat de diferents transformacions, però encara permet entendre la importància que va tenir la religió en la configuració urbana de Polignano. En el seu interior, hi destaquen les obres de l'escultor Stefano da Putignano, una marededeu amb sants del segle XV i un panell daurat atribuït a Bartolomeo Vivarini. Al costat s'aixeca el palau dell'Orologio ('palau del Rellotge') que antigament va ser la seu de la universitat. En la façana ressalta un rellotge. Segons es diu, el propietari de la mansió dona corda al giny personalment cada dia.

En sortir, la Nicole ens explica (i ens mostra) un dels encants del centre històric d'aquesta població: els fragments de poesia que es poden trobar i llegir a les parets, a les escales, als portals, a les parets blanques o als voltants de les finestres. Aquesta iniciativa cultural va ser obra d'Ezio Guido Lupori, un amant de la literatura que va anar a viure a Polignano a principis dels anys vuitanta del segle passat i que va omplir els racons de la ciutat amb versos d'autors com Rabindranath Tagore, Mark Twain, Jim Morrison o el gran Pablo Neruda ("La parola è un'ala del silenzio").

La cala més petita... i més famosa

La vila creix sobre uns penya-segats que es precipiten directament sobre les aigües del mar. I des d'aquí hem anat passejant de mirador en mirador, cada un amb una vista més sorprenent que l'anterior. La Nicole ens ha explicat que la imatge més difosa de Polignano és Lama Monachile, una cala molt petita que està encaixada entre dos grans murs de roca. Tot i la gentada que hi havia a la població, encara gràcies que som a l'octubre i no a l'agost, quan la cala esdevé protagonista de les mes variades fotos penjades a les xarxes socials. La guia també ens ha fet prestar atenció en les coves marines que l'erosió ha anat dibuixant al llarg del litoral. La més coneguda és l'anomenada Grotta Palazzese, una gran cavitat on avui hi ha un... restaurant.

Just al damunt de la cala hi ha el pont que permet creuar l'antiga carretera i que ens dona una de les millors panoràmiques de la ciutat. Des d'allà, Polignano apareix en tota la seva espectacularitat: el blau del mar, la roca omnipresent i les façanes blanques formen un quadre que explica molt bé per què aquest lloc ha esdevingut un dels llocs més fotografiats de tota la Pulla i de tot el sud d'Itàlia.

Polignano és, doncs, història, cultura, poesia, paisatge i bellesa. Però també és música, ja que aquí va néixer un dels artistes italians més universals: el compositor i cantant Domenico Modugno. La seva estàtua, amb els braços oberts davant del mar, és un dels punts més fotografiats de la ciutat. Modugno és considerat el pare dels cantautors italians, amb una important quantitat de cançons extraordinàriament populars. És conegut arreu del món per Nel blu dipinto di blu, la cançó que el 1958 es va convertir en un fenomen internacional i que popularment coneixem com Volare. La seva figura connecta així la Polignano tradicional, marcada per la pedra, la pesca i el món mediterrani, amb la Itàlia moderna, que, després de la Segona Guerra Mundial, començava a projectar una nova imatge cap al món.

Dia 2. Matera, la ciutat subterrània

Després d'esmorzar a l'hotel, hem sortit amb l'autocar en direcció a Matera, una vila situada a una cinquantena de quilòmetres de Bari. Durant el trajecte, d'una hora de durada aproximadament, el Martí ens ha explicat els principals punts de l'economia de la Pulla, una regió on l'agricultura (principalment l'olivera i la vinya) continua tenint un pes força important. I ho ha fet amb dades, ja que en aquesta zona actualment es produeix gairebé una tercera part de tot l'oli d'oliva d'Itàlia. Però, segons explica el Martí, estan passant uns temps molt difícils a causa d'un bacteri, la Xylella fastidiosa, que ha destruït centenars de camps d'oliveres, cosa que ha situat el sector en un estat de crisi permanent, i que, fins i tot, ha modificat el seu paisatge ancestral. 

El Martí ens ha explicat que, a banda de l'agricultura, l'altre gran motor econòmic de la Pulla és el turisme. Per bé que durant dècades havia estat força al marge d'aquesta activitat, sobretot arran de la pandèmia de la covid-19, la Pulla ha emergit com una destinació clau del sud de l'estat italià. "L'auge turístic –ha comentat el Martí– ha generat oportunitats i ha col·laborat en la lluita contra el despoblament, un problema ancestral de la regió, tot i que no ha aconseguit evitar del tot la marxa dels joves, atrets pels salaris més alts i per les millors condicions laborals del nord". 

Un museu a l'aire lliure

Matera, amb poc més de seixanta mil habitants, és una veritable joia arquitectònica que sembla desafiar el pas del temps. Bastida sobre un barranc, els seus orígens neixen a la prehistòria. Per això, tal com ens recorda el Martí, té el privilegi de ser una de les ciutats actualment habitades més antigues del món. Els seus famosos sassi, declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1993, formen un laberint de carrers, esglésies i cases excavades a la roca que converteixen la ciutat en un indret extraordinari. Per aquest motiu, Matera és coneguda com la ciutat subterrània. 

La capital de la Basilicata també és un veritable museu a l'aire lliure. Mentre hem passejat pels seus carrers, hem recorregut milers d'anys d'ocupació humana, des dels primers habitatges prehistòrics fins a l'esplendor medieval i renaixentista, quan la vila va tenir una intensa relació amb el nostre país i amb la resta de territoris de la corona catalanoaragonesa.

El recorregut ha començat a la plaça Vittorio Veneto, l'espai amb més vida social de Matera. Però allò que fa diferent aquest indret és que amaga en el seu subsol el Palombaro Lungo, una immensa cisterna subterrània construïda a finals del segle XIX per garantir l'abastiment d'aigua en una regió tradicionalment marcada per l'escassetat. El Palombaro, que actualment té molt restringides les visites, fa una vintena de metres d'alçària i cinquanta d'amplària, i té una capacitat aproximada de cinc milions de litres d'aigua. L'enginyeria hidràulica desenvolupada pels habitants de Matera durant segles és una de les grans claus de la supervivència de la ciutat. Canals, dipòsits i sistemes de recollida de l'aigua de pluja formaven una xarxa extraordinàriament sofisticada molt abans de l'arribada de les tecnologies més modernes.

Així mateix, la plaça també és la porta d'entrada als dos antics barris històrics de Matera: el Sasso Caveoso i el Sasso Barisano. Aquests dos sassi (aquesta paraula significa 'pedra') acullen un conglomerat de coves, cases, carrerons i esglésies tan ben integrats a la roca que ens és realment complicat endevinar on acaba la natura i on comença l'acció de les persones. No debades, a Matera, durant centúries, els seus habitants van aprofitar les cavitats de les roques per construir una ciutat que sembla sorgir de les mateixes entranyes de la Terra.

Una història de misèria

Però aquesta bellesa tan particular no ha de fer amagar la tràgica història d'aquesta zona. Una història lligada a la pobresa més brutal. El Mario, el nostre guia local, ens ho ha explicat d'una manera molt clara: "La bellesa que avui ens emociona també amaga una història de misèria que va commocionar el conjunt d'Itàlia. I és que, al llarg de centenars d'anys, milers d'homes i dones, vells i infants van viure en condicions infrahumanes en aquests habitatges arrencats a la roca. Van viure-hi sense aigua corrent ni ventilació i en unes condicions totalment insalubres". En moltes d'aquestes coves –ens ha comentat el Mario–, "les famílies compartien l'espai amb els animals. La humitat, la manca de llum i les malalties pulmonars formaven part de la vida quotidiana". 

La dramàtica realitat de Matera va fer reaccionar el govern italià després de molt temps de misèria absoluta. Així, l'any 1950, l'administració va iniciar l'evacuació dels sassi i el trasllat dels seus 17.000 habitants a set nous barris populars construïts als afores de la ciutat. Matera s'havia convertit en un exemple sagnant de les desigualtats a la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial. De fet, el govern del país va qualificar les condicions de vida a Matera com "la vergonya d'Itàlia".

Llavors, "els sassi es van anar buidant de manera progressiva i, durant molts anys, van ser el centre històric abandonat més gran d'Europa", ens explica el guia. "Fins que la seva rehabilitació en va capgirar el destí i, avui, aquells habitatges, testimonis de la pobresa més extrema, formen un dels conjunts històrics més singulars d'Europa". 

Però, realment, la visió que hom té dels sassi quan els observa des dels miradors, és molt diferent que quan hom hi entra dins. Per això, la visita a la Casa Grotta dil Vicinato és una forma excepcional d'entendre com era la vida quotidiana tradicional. Les persones i els animals compartien el mateix espai excavat a la roca, amb una única entrada per on arribava la llum. Adaptada com a museu, aquesta casa també mostra el sistema de recollida d'aigua de la pluja imprescindible per a la vida quotidiana dels seus habitants.

Ben a prop d'aquí hem anat a visitar una de les meravelles indiscutibles d'aquest indret: Santa Lucia alle Malve, considerada una de les esglésies rupestres més antigues de Matera. Com a curiositat, aquest és l'únic temple que té un cementiri sobre... el seu sostre! L'església deu el seu nom a la malva, l'herba medicinal que creixia espontàniament per la zona. Excavada completament a la roca, destaca sobretot per la magnífica col·lecció de frescos bizantins que conserva, cosa que és testimoni de la presència activa de comunitats monàstiques orientals entre els segles VIII i XIII. Aquestes pintures van ser recuperades després d'una restauració l'any 1977. En destaquen Sant Miquel Arcàngel (que aixafa una serp) i La Mare de Déu de la Llet, ambdues obres del segle XII.

L'església va ser inicialment utilitzada per una comunitat de monges benedictines com a lloc de culte annex al seu convent. Però molt temps després que les monges marxessin de Santa Lucia, una part de l'església es va convertir en un habitatge. En algun moment d'aquesta transformació, l'antic iconòstasi (la mampara decorada amb icones que separa el presbiteri de la resta de l'església) es va desmuntar i els seus fragments es van reutilitzar per construir una cuina. Sí, efectivament. Van construir una cuina dins d'una església!

Una ciutat de pel·lícula

Després de dinar strascinate (una pasta tradicional de la zona) amb fulles de nap, pebrot cruixent i molles de pa torrades, mandonguilles a l'estil de Matera i una fantàstica Tetta de la Monacca (un dolç tradicional italià farcit de crema), hem començat la visita al segon dels sassi. Si al matí hem visitat el Caveoso, a la tarda ens toca el Barisano. Per això, primer ens hem aturat davant de l'antic ajuntament de la ciutat, avui reconvertit en conservatori de música, i després hem resseguit la via del Duomo, fins a la plaça del mateix nom, per contemplar el principal edifici religiós de Matera: la catedral de Maria Santissima della Bruna i Sant Eustachio. Construïda al segle XIII sobre el punt més alt de la ciutat, domina els dos barris històrics dels sassi. La façana romànica, presidida per un gran rosetó, anuncia un interior ricament decorat que reflecteix el prestigi que Matera havia adquirit durant l'edat mitjana. Des d'aquest mirador privilegiat s'obté una de les panoràmiques més espectaculars de tota la ciutat, amb les cases de pedra que s'enfilen les unes sobre les altres seguint el pendent del barranc. I poc després hem passejat, escales amunt i escales avall, per un indret tan impressionant com bonic.

Un lloc tan emblemàtic com Matera, amb aquesta bellesa tan feréstega, és lògic que hagi encisat moltes persones i molts projectes, entre els quals els cinematogràfics. Així, aquí s'han gravat escenes de diverses pel·lícules: entre d'altres, L'Evangeli segons sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini, l'any 1964, o La passió de Crist, de Mel Gibson, el 2004. Més recentment, Matera ha servit d'escenari per a les aventures de James Bond a No Time to Die, amb Daniel Craig al volant del mític Aston Martin.

Posteriorment, tot el grup ens hem dirigit a Bari. Abans de sopar, ens hem reunit al saló Margarita de l'hotel Mövenpick per parlar sobre una de les figures més importants (militarment parlant) de l'època medieval catalana. I això que el nostre Roger Von Blum, de català, en tenia poca cosa. Nascut a Brindisi, a les terres de la Pulla i rebatejat posteriorment com a Roger de Flor, va comandar una de les infanteries més terribles de la història: la Companyia Catalana d'Orient, formada majoritàriament per almogàvers. Roger era fill d'un falconer del rei de Sicília i, de ben jove,  va entrar a l'orde del Temple. Va esdevenir un navegant expert i va defensar Sant Joan d'Acre dels atacs dels musulmans. Finalment derrotat, va ser acusat d'haver robat part dels tresors del temple. Va ser llavors que es va convertir en pirata i va acabar comandant els almogàvers catalans. Per tal d'aturar les escomeses turques, van ser contractats per l'emperador de Bizanzi. Va ser nomenat megaduc i, posteriorment, cèsar i es va casar amb una princesa búlgara neboda de l'emperador bizantí. I va acabar esquarterat enmig d'un banquet. Ni Joc de Trons podia haver imaginat tant. I tot plegat en menys de quaranta anys!

Dia 3. Tota l'esplendor de Lecce

Després d'un bon esmorzar a l'hotel, hem pujat a l'autobús per fer dues hores llargues de camí fins a Lecce, una ciutat de prop de 100.000 habitants que és un centre administratiu i cultural de referència al sud d'Itàlia, amb un impressionant patrimoni artístic. El Martí ha aprofitat el trajecte per explicar-nos els lligams militars, polítics i també familiars que durant centúries va tenir la Pulla amb la corona catalanoaragonesa. Ens ha parlat de batalles, de matrimonis, d'almiralls i de reis. La primera protagonista ha estat Mafalda de Pulla, la filla d'un conqueridor normand que va ser nomenat duc de la Pulla. Mafalda es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, més conegut amb el nom de Cap d'Estopes. Aquest és un dels primers vincles dinàstics entre el comtat de Barcelona i el sud d'Itàlia, molt abans de l'expansió catalana per la Mediterrània. Mafalda va tenir un fill, Ramon Berenguer III, que també va ser comte de Barcelona. Després de l'assassinat del seu marit, Mafalda es va tornar a casar amb el vescomte Eimeric I de Narbona, amb qui va tenir sis fills més. Després de la mort del seu segon marit, va tornar a Catalunya i sembla que va morir al monestir de Sant Daniel de Girona l'any 1111. Va ser enterrada a la catedral de Girona al costat de Ramon Berenguer II.

El segon protagonista ha estat Galceran de Requesens, que va participar en les lluites polítiques i militars que van marcar la presència catalanoaragonesa a Itàlia. L'almirall Requesens va acumular títols i possessions al sud d'Itàlia. Va ser comte de Trivento i d'Avellino i va intervenir en les lluites pel control del regne de Nàpols. Precisament, Requesens va dirigir, l'any 1465, una gran operació militar contra l'illa d'Ischia, on s'havien refugiat partidaris dels seus enemics: els Anjou. I quinze anys més tard va tornar a ser protagonista d'una altra expedició militar decisiva: la que va fer possible que  l'almirall Bernat de Vilamarí recuperés Òtranto, a la Pulla, després de l'ocupació otomana. Vilamarí, el tercer nom protagonista de les explicacions del Martí, era fill d'una nissaga de Palau-saverdera i, com Galceran, havia fet de la Mediterrània el seu escenari d'operacions.

Una ciutat amb moltes capes

Finalment, hem arribat a Lecce –al cor de la península Salentina–, una ciutat molt sorprenent, a causa de les diferents capes culturals que s'hi poden veure i viure. Començant per la romana, quan aquesta vila tenia el nom de Lupia, i continuant pels bizantins, els normands, els angevins i els catalans. Però va ser més tard que aquesta ciutat va viure la seva gran transformació. Entre els segles XVII i XVIII, arquitectes i artesans van convertir la pedra calcària local, tova i fàcil de treballar, en un exuberant univers de columnes, àngels, animals, plantes i figures mitològiques. Naixia així el barroc de Lecce, una de les expressions artístiques més singulars del sud d'Itàlia.

La nostra visita ha començat a la Porta Napoli, que, tal com ens ha explicat la Rita, la nostra guia local, "era una de les tres portes d'entrada a la ciutat", en què destaca un arc monumental bastit al segle XVI per donar la benvinguda a l'emperador Carles I. Des d'aquí hem recorregut carrers plens de palaus i d'esglésies increïblement ornamentades. La Rita ens ha parlat de la influència de l'escola napolitana i ens ha explicat que Lecce és coneguda amb el nom de "la Florència del sud". Des del meu punt de vista, aquesta afirmació no és gaire encertada, tot sigui dit.

La propera parada obligada ha estat a la Piazza del Duomo, un espai impressionant on destaquen les façanes de la catedral, del palau episcopal i del seminari. El campanar de la catedral, de prop de setanta metres, domina orgullós la plaça. 

I, poc després, hem arribat a l'església de Santa Irene, construïda entre el 1591 i el 1639 i una de les grans joies monumentals de la ciutat. Va ser dedicada a la santa que va ser patrona de la ciutat fins al 1656. La seva façana manté una elegància clàssica. Els qui han volgut entrar-hi posteriorment, durant l'estona de temps lliure que hem tingut, han vist un interior ampli i d'una sola nau, amb uns altars amb molts decorats i plens de columnes recargolades, àngels i motius vegetals. Les pintures i els ornaments són presents en cada racó d'un temple en què destaca, al seu prebisteri, la gran tela El transport de l'Arca Santa, d'Oronzo Tiso.

Poc després de passar per davant de l'església dels Jesuïtes, hem arribat davant de la basílica di Santa Croce, un dels símbols més importants de Lecce i emblema del seu barroc. La seva façana és un festival de columnes, figures humanes i animals fantàstics, motius vegetals i rostres que semblen observar-nos des de la pedra. Aquesta església va tenir una construcció, com a mínim, complicada. La primera pedra es va posar a mitjan segle XIV, però les obres es van paralitzar poc després de començar, a causa de la mort del seu mecenes. No es van continuar fins dos segles més tard, amb tres dels arquitectes més importants d'aquella època: Gabriele Ricardi, Giuseppe Zimbalo i Cesare Penna. La segona part d'aquestes obres no va acabar fins a finals del segle XVII. És per això que els estils del Renaixement es barregen sense pudor amb els del barroc. I això és molt visible a la seva façana, la qual hem estat observant una bona estona, plena de figures humanes barrejades amb d'altres que tenen animals, plantes, monstres... 

El passat romà

I, des d'allà, el barroc més recargolat ha donat pas a una altra fase de la història de Lecce. Una fase molt més llunyana. Hem anat a la Piazza Sant'Oronzo, el punt neuràlgic de la ciutat i el lloc ideal per veure aquestes diferents capes històriques de la ciutat. Precisament allà es pot contemplar l'amfiteatre romà, construït entre els segles I i II dC. Les restes van ser descobertes a principis del segle XX i des de llavors va canviar radicalment la fisonomia de la plaça. Tot i que fins avui només se n'ha excavat una part, ens permet imaginar les dimensions i la seva importància a l'època antiga. Al costat de l'amfiteatre, hem vist la columna de Sant'Oronzo, erigida al segle XVII pels habitants de la ciutat, sobre una antiga columna romana, que volien agrair al sant el final d'una mortífera epidèmia de pesta. Dins de la columna destaca una estàtua de fusta del sant recoberta de coure. 

Al mig de la plaça hi ha el Palazzo del Segio, un edifici amb un espectacular pòrtic renaixentista. I, al costat, l'església de Sant Marc, bastida per una colònia veneciana a mitjan segle XVI.

La màgia dels trulli

Després de dinar, hem recorregut dins de l'autobús els 115 quilòmetres que separen Lecce d'un dels nuclis més peculiars del sud d'Itàlia: Alberobello. Es tracta d'una vila de poc més de 10.000 habitants famosa sobretot pels seus típics trulli, declarats Patrimoni Mundial per la Unesco l'any 1996. Però, què són els trulli? Són petites construccions de pedra seca aixecades sense cap mena de ciment ni morter i coronades per unes característiques teulades còniques. Les parets acostumen a ser força gruixudes per aïllar de la calor, mentre que la inclinació de la coberta ajuda a protegir de la pluja, perquè facilita que l'aigua caigui cap a l'exterior. L'origen d'aquestes construccions el trobem a l'edat mitjana, i amb el pas del temps s'han convertit en una característica de la Pulla en general i d'Alberobello en particular. 

Diu la llegenda que al segle XVII, els senyors de Conversano haurien impulsat aquestes construccions per no pagar els impostos que gravaven les construccions permanents. Com que els trulli s'aixecaven sense cap mena d'argamassa, les pedres es podien desmuntar fàcilment si arribaven els inspectors. No obstant això, el Martí de seguida ens ha informat que això no té cap mena de sentit, i que, a més, no és una notícia falsa antiga, sinó que és molt recent –concretament, d'aquests anys d'auge del turisme. Ves per on! 

El que sí que és veritat és que, tradicionalment, els habitants de la vall d'Itria aprofitaven per a la construcció la pedra calcària que retiraven dels camps. Així, els trulli van començar sent magatzems o refugis temporals abans de convertir-se també en habitatges. 

La nostra ruta ha començat per l'Aia Piccola, la part més tranquil·la, residencial i allunyada del turisme, si és que a Alberobello hi ha un lloc tranquil i allunyat del turisme. Segons la nostra guia local, l'Àngela, només en aquesta zona hi ha més de sis-cents trulli, alguns dels quals encara estan habitats.

L'Angela ens ha explicat també que, amb el pas del temps, molts d'aquests trulli s'han convertit en allotjaments rurals, i no precisament barats. I, també, que alguns famosos han adquirit trulli per convertir-los en la seva segona residència. Alguns dels viatgers de Sàpiens-Tarannà han buscat informació sobre els preus dels trulli i s'han trobat amb la sorpresa que un de molt senzill, de menys de 40 metres quadrats i que calia reformar del tot, s'enfilava fins als 160.000 euros! I un de més complet, amb tres teulades còniques, es venia pel mòdic preu de 450.000 euros! Verge Santa!

Suposem que si això ho haguéssim dit fa uns decennis als habitants d'aquestes peculiars cases de pedra seca, ens haurien pres per bojos, per molt que siguin Patrimoni de la Unesco des del 1996.

El nostre recorregut ha acabat a Rione Monti, sens dubte, la zona més turística i també més cridanera de la vila. Es tracta d'un petit turó ple de centenars de trulli. Des d'aquí hem passejat per carrers com Via Monte San Michele, Via Monte Nero i Via Monte Sabotino –ple de botigues d'artesania, bars i restaurants.  

De nou a l'autobús que ens ha de menar a Bari, el Martí ens ha explicat les vides de dos altres personatges de casa nostra que han estat importants a la Pulla. El primer ha estat Ramon de Cardona, nascut a Bellpuig (Urgell) l'any 1467, que va ser virrei de Sicília i de Nàpols i que va liderar els exèrcits de la Santa Lliga en les guerres italianes. I el fet més curiós: es va casar amb una filla de Galceran de Requesens, cosa que va permetre la unió de dues poderosíssimes famílies. Ramon de Cardona, tot i morir a Nàpols el 1522, va ser enterrat a Bellpuig en un magnífic mausoleu renaixentista de marbre, encarregat per la seva esposa a l'escultor napolità Giovanni Marigliano da Nola. Si visiteu aquesta població de l'Urgell, el podreu veure a l'església de Sant Nicolau de Bellpuig.

El Martí ens ha conduït posteriorment cap a la figura de Joan de Cardona i Requesens, baró de Sant Boi, que va protagonitzar també la presència catalana a la Mediterrània, ja que va participar en la defensa de Malta contra els otomans, el 1565, i en la batalla de Lepant, el 1571. Joan de Cardona va ser capità general de les galeres de Sicília i de Nàpols i virrei de Navarra. Va morir a Pamplona el 1609. 

I així, entre personatges històrics d'aquesta mena, hem arribat a Bari, amb l'esperança compartida de poder trobar una tele per veure el gran partit de la nit: un PSG-Barça al Parc dels Prínceps de París. No serà pas una cosa fàcil!

Dia 4. Bari, la gran porta de l'Adriàtica

El nostre últim dia per les terres de la Pulla l'hem dedicat a visitar-ne la capital, Bari. La capital de la Pulla té actualment uns 350.000 habitants i és la segona ciutat més important del sud d'Itàlia, després de Nàpols. És el centre econòmic, cultural i comercial de la seva zona d'influència, sobretot gràcies al seu port, que té importants relacions amb els Balcans, Grècia i el conjunt de la Mediterrània oriental. 

Però Bari (i el conjunt de la Pulla) també té una relació històrica molt important amb Catalunya. De fet, quan parlem de les grans ciutats italianes relacionades amb la història de Catalunya, sovint pensem en l'Alguer, Nàpols o Palerm. Tanmateix, en aquests pensaments no hauríem d'obviar Bari, una ciutat que durant segles va tenir una gran relació econòmica i política amb els territoris de la Corona d'Aragó i, molt especialment, amb Catalunya.

Nosaltres hem començat la nostra ruta pel lloc ideal: el centre històric, conegut com a Bari Vecchia, un laberint de carrerons estrets que conserva gairebé intacta l'atmosfera medieval. Les muralles, les petites places i les façanes de pedra evoquen una ciutat que durant segles va mirar cap al mar com a principal font de riquesa i de contacte amb la resta de la Mediterrània.

Hem passejat fins a la catedral de Sant Sabí, una de les grans joies del romànic de la Pulla, amb la seva façana de pedra blanca. Va ser construïda durant els últims anys del segle XII i els primers del XIII sobre les restes d'un antic temple bizantí. Dedicada a sant Sabí, que va ser bisbe de Canosa al segle VI, els que hi han entrat durant el temps lliure de la tarda han pogut veure el seu fantàstic paviment de mosaic que es remunta a l'època medieval i la seva espectacular cripta, amb un bosc de columnes de diferents estils que suporten el sostre del recinte. Els seus marbres, els capitells i les restes de la tradició bizantina custodien les restes de sant Sabí, un bisbe venerat des de l'edat mitjana.

Com a curiositat, cada 21 de juny, un fenomen sorprenent atrau una munió de visitants: els primers raigs del sol travessen el paviment, un efecte de gran precisió que posa de manifest els avançats coneixements astronòmics dels seus constructors medievals.

Una protecció de primera

La ruta ha continuat fins al Castell Svevo, una impressionant talaia que controla l'entrada de la ciutat antiga. L'edifici va ser construït en temps del rei normand Roger II, però va ser destruït tres dècades més tard pels mateixos habitants de la ciutat. Per això, va ser reconstruït al segle XIII per l'emperador Frederic II de Hohenstaufen. Més endavant, durant el domini de la corona catalanoaragonesa sobre el Regne de Nàpols, el castell va adquirir una gran importància estratègica dins del sistema defensiu de l'Adriàtica. La seva presència és impressionant, amb el gran fossat que envolta la fortalesa, el pati entre els diferents baluards i la torre sueva.

Un dels plats forts del dia d'avui ha estat la visita a un dels edificis més emblemàtics de Bari: la basílica de Sant Nicolau, dedicada al patró de la ciutat i considerada un dels grans exponents del romànic local. Aquesta església va començar a ser construïda a finals del segle XI, amb un objectiu ben lloable: acollir les restes del sant, que uns mariners molt valents s'havien endut de Myra, a l'actual Turquia.

Entrar en aquest edifici és deixar-se endur per la claredat de la pedra, per les seves columnes imponents i pel seu espectacular sobre de fusta daurada. La llum, que es filtra entre els arcs de mig punt ens ha acompanyat fins al presbiteri, l'espai més venerat del temple, ja que allà, a la cripta, hi reposen les restes de Sant Nicolau.

La Nicole, la nostra guia local, ens ha explicat una història molt curiosa: la relació entre sant Nicolau de Bari i Santa Claus. Sant Nicolau era un bisbe del segle IV que va dedicar tots els diners que tenia a ajudar els més necessitats. La llegenda explica que va ajudar un pare que no tenia diners per casar les seves tres filles. Com que la pobresa podia desembocar en la prostitució, Nicolau els va fer arribar d'amagat tres bosses d'or perquè poguessin pagar els dots respectius. D'aquí prové la tradició de fer regals d'amagat, especialment als infants.

En qualsevol cas, més enllà de les llegendes, el cert és que la devoció a sant Nicolau continua ben viva a Bari. Cada any, coincidint amb el 8 de maig, data de l'arribada de les relíquies a la ciutat, té lloc una de les festes més importants de la Pulla. 

Catalunya i la Pulla

La visita ha continuat fins a les muralles de la ciutat. Aquests murs de pedra imponents van protegir la ciutat durant segles tant dels atacs dels pirates com dels exèrcits enemics. Les muralles, situades molt a prop del mar, permeten descobrir una altra cara de la capital de la Pulla, amb els carrers estrets i plens de vida, a una banda, i les barques dels pescadors i els molls de San Vito i Pizzoli. Des d'aquest indret, es pot entendre per què, al llarg dels anys, el de Bari es va convertir en un dels ports més importants de l'actual Itàlia. Durant l'època medieval, aquest indret era un punt de connexió privilegiat entre Orient i Occident. Per aquí arribaven espècies, teles, cereals, oli, vins i tota mena de mercaderies que després es distribuïen per la Mediterrània.

És precisament en aquest context marítim on apareix la relació amb Catalunya. Des de mitjan segle XII, coincidint amb l'expansió impulsada pels comtes de Barcelona i especialment durant el govern de Ramon Berenguer IV, les rutes comercials entre els ports catalans i l'Adriàtica van adquirir una importància creixent. Barcelona es consolidava com una gran potència mercantil i Bari es convertia en una escala fonamental per als vaixells que navegaven cap a Grècia, els Balcans o el Pròxim Orient.

Les relacions es van intensificar encara més durant el segle XV. L'any 1442, el rei Alfons el Magnànim va conquerir el Regne de Nàpols després d'una llarga campanya militar. Amb aquesta victòria, els principals ports del sud de l'actual Itàlia, entre els quals Bari, van quedar integrats dins l'àmbit de la Corona d'Aragó.

Aquella unió va afavorir un notable increment dels intercanvis comercials. Mercaders catalans es van traslladar a diverses ciutats del sud de la península Itàlica, mentre que productes procedents de la Pulla arribaven amb regularitat als mercats de Barcelona. El trànsit marítim també comportava un intens intercanvi cultural, jurídic i administratiu. No només viatjaven mercaderies: també ho feien idees, artistes, religiosos i funcionaris que contribuïren a reforçar els lligams entre aquestes dues parts de la Mediterrània.

La mort d'Alfons el Magnànim no va significar el final d'aquestes relacions. Durant el regnat del seu fill, Ferran I de Nàpols, els vincles polítics i comercials amb Catalunya es van mantenir. Bari va seguir exercint un paper destacat dins d'aquesta xarxa mediterrània controlada des de Barcelona.